Els Amics amb els amics i pels amics a Sant Cugat!! (Crònica d’un concert per la posteritat)

A veure, com ho comencem això? Perquè el que vam viure ahir la nit va ser especial, màgic, gran, enorme, sensitiu, de subidón, subidón, subidón!

Tot va començar el dia 14 de setembre quan a les 10 del matí la Yáiza ja estava comprant les entrades des de la universitat i jo pendent de qualsevol errada tècnica per si havia d’anar personalment a St Cugat a comprar les entrades a la taquilla… Per sort la cosa va anar bé i vam tenir ben rapidament les entrades de la fila 3 seients 1 i 3!

Del 14 de setembre, fem un salt molt, molt, molt, molt gran fins ahir. Dia 21 de gener. Per fi havia arribat!! Després de quatre mesos, per fi anàvem a veure els Amics! I no només els Amics, si no també els Amics dels amics i entre molts molts amics asseguts esperant i frisant per veure com anava aquest gran concert…

Per dades irrellevants, només dir que la nit abans ja sabia que el d’ahir seria un gran dia, i efectivament, ho va ser!

Arribo a l’auditori a les 21:15 per esperar la Yáiza que ha quedat per sopar amb l’Aitor perquè feia un munt que no es veien. Jo vaig esperant pensant en la nit per la posteritat que viurem tots plegats amb el munt de desconeguts i desconegudes que hi ha aquí.

Tinc els meus gomets verds a la bossa. Me’l poso a la samarreta perquè encara no sabia que per fer-ho bé s’havia de posar a la cara…

Al cap d’una estoneta arriben la Yáiza i l’Aitor, (l’Izinu! Ja per fi el coneixia!) tot creant un petit grup de blocaires en poc menys d’un segon. És ell que em diu que si hem de fer el friki-groupie-fan, que ho fem bé i ens posem el gomet a la galta dreta.

Entrem i seiem en unes butaques qualsevol perquè encara sona el teloner, l’Albert Solà, que ho fa molt bé i ens fa el pes.

A les 21:55 tothom es mobilitza i seiem a les nostres butaques, estem tots tres a la mateixa fila, però l’Aitor és a l’altra punta. Quan s’asseu i ens el mirem, ens adonem que al seu costat hi ha el Capitán Urías!!! Capitán Urías, si llegeixes això, que sàpigues que et vam reconèixer, i que et voliem venir a saludar al final del concert, però amb l’euforia… bé, se’ns va passar… Si et torno, o tornem a veure algun dia, et saludarem!

També veiem algunes persones amb gomets verds, i ens saludem alegrement amb la mà.

Passen els minuts i per fi, a les 22:20, l’espectacle comença…

Obren el concert els Amics amb l’Orquestra Fireluche amb un dolç i petit Per mars i muntanyes que ens encanta i ja ens posa la pell de gallina només començar. Era un avís, “aquesta nit flipareu mandonguilles amb samfaina d’aquelles que les mames ens donaven a nosaltres i que ens menjàvem els dilluns”.

Segueix amb la seva magnífica intro, Súper bon noi, moment en el qual truco la meva amiga Sandra perquè és la nostra cançó!

En Lluís Gavaldà.

Després les cançons es van succeint l’una darrere l’altra i els amics dels Amics, també. És una pena que haguessin de passar tan ràpid, perquè m’hagués quedat molta més estona amb l’Anna Roig i el Lluís Gavaldà!

El granet de sorra que ens dóna l’Anna és genial, per fi sentim en directe i amb una veu dolça i un accent molt perfecte la intro en francès de Déja-Vu donant pas a una mena de competició dels quatre a veure qui s’emportarà la noia aquesta nit… La nova versió que fan de la cançó és impecable. La converteix en una cançó molt més touchante (emocionant) que la versió original que és més aviat de subidón. L’Anna Roig m’encandila, jo de gran vull ser com ella! Abans però, hauré d’anar a algún concert seu…

En Cesk Freixas amb la dona que treballa d’home que treballa fent de gos.

Després passa el Cesk Freixes, que es fa amic de l’home (dona!) que treballa fent de gos, s’intercanvien els seus discos i timidament dónen pas a l’Home que treballa fent de gos. Confeti per aquí, per allà, n’hi ha fins-i-tot pel públic! Com una nena, atanso la mà fins a terra per quedar-me’n una mica. Aquest confeti que més que confeti són tires de paper de seda, acabaran en breus penjats a l’habitació al costat de l’entrada d’aquesta gran nit.

Després d’una llarga però molt divertida anècdota de pis, sopars de tupper, nits de cuba libre (Viva!), sueques que dónen pas a Les meves ex i tu, mares, anglés de fa 10 anys, de Reus i de signes i una targeta de crèdit meravellosa, arriba el gran mite de la nit, el Lluís Gavaldà entra. Emprenyat perquè el Lluc esta despert en un concert dels Amics però en els seus només aguanta dues cançons… Canten les ja mítiques versions d’Agost i Reikjavik. Per mi és un moment molt gran. No havia pogut anar el 8 de juliol al Poble Espanyol, encara era a França!, ni tampoc al concert de l’11 de setembre, així que per fi veia el que només havia pogut “experimentar” en vídeo… En Lluís Gavaldà i els Amics, el LLUÍS GAVALDÀ, I ELS AMICS!! Reikjavik és una ciutat freda però es converteix en una cançó molt càlida!

Il Trovatore amb en Joan Enric a la Guitarra.

Amb Sanjosex tenim una sopresa, no el coneixiem, no saviem qui era. Ens va agradar, la seva cançó Futur Incert ens obre les portes a escoltar la resta de cançons, almenys jo, ho faré en breus!

Al “final” del concert, el Ferran es posa molt content i el Joan Enric es ressenteix i sent “gelosia”. Tenim, en primícia i en exclusiva, la Marta original, la Marta del Bed&Breakfast, la Judit Nedderman! El Ferran està eufòric i la veritat és que no m’estranya perquè la Judit és una noia molt guapa i dóna gust veure-la cantar.

La Judit Nedderman a punt per cantar Bed&Breakfast.

Marxen per tornar, no falla mai, compleixen el que prometen. L’Orquestra Fireluche dóna un aire nou, únic i irrepetible a A vegades.

Cap al final del concert, la Yáiza i jo ens deixem endur per l’emoció i ens aixequem de les butaques per saltar i ballar, igual que l’Aitor que hem vist que no es parava de moure durant tot el concert! Però de moment som els únics, i la pressió de veure que ningú fa el mateix i que estem donant la nota ens fa tornar a seure.

A 4-3-3 no em puc contenir més, l’Aitor em fa enveja, el veig saltant i ballant amb la seva súper energia de noi llargarut i corrents me n’hi vaig amb ell a compartir un d’aquells moments de saltar, cridar, riure i cantar. Quan està acabant la cançó torno amb la Yáiza. Hi ha Il Trovatore, que no és un altre que l’Andrés Tosti amb una perruca afro reclamant l’autoria de les cançons dels Amics i que ens fa riure a tots amb les seves versions en Italià.

De tres fotos, aquesta és la única decent!

Finalment ve el moment apoteòsic, per fi la gent es treu els complexes de sobre i l’Auditori s’aixeca, Jean-Luc és un fiestón, un moment brutal de pujada d’hormones, d’endorfines, de felicitat! A sobre l’escenari hi ha tots els convidats de la nit, fent com nosaltres, saltar, cridar, cantar i riure. Aquí és al torn de l’Aitor de venir amb nosaltres. Gent pel passadís, tothom fora del seu lloc… El fet en sí no és extraordinari, a molts concerts la gent es deixa endur per l’emoció. L’important és que tenim davant una gran colla de professionals que ho han aconseguit. Perquè un auditori sencer s’aixequi, has de donar-los el que fa falta. Això els Amics ho tenen. Ens fan anar a tots amb un somriure d’orella a orella des del principi fins al final, la mandíbula em feia mal i tot!

L’Aitor, la Yáiza i jo amb en Kurti!

I després encara més somriures. La Yáiza al cap del concert ja té molt clar que cal quedar-se. Hem de tenir el CD signat! Ens esperem. Mentre esperem enganxem el Kurti i ens fem una foto amb ell, ens explica que ell ja va venir el dia 20 a muntar-ho tot i que ahir ja era a St Cugat a les 10 del matí!

Quan per fi surten els Amics veiem tota una colla de fans un xic histèriques que els acorralen contra la paret. Nosaltres decidim esperar una mica, perquè volem xerrar amb ells amb calma i sense pressions. Que ens signin el CD tranquil·lament…

El Joan Enric em torna a soprendre gratament, recorda el nom del meu blog! Em repeteixo, però són aquestes coses les que us fan molt grans. La petita atenció que esteu disposats a donar-nos quan s’acaba el concert… Ai que bonito!

Ens acostem a l’Eduard, que es fa la pitxa un lio amb els nostres noms. Diu que hi ha una Yas i una Yasmina i li aclarim que no que el que hi ha és una Yáiza i una Yas!

Després en Ferran, que va molt guapo amb la seva americana blava de quadres, potser no recorda les nostres cares, però els nostres noms si que els té controlats.

Finalment anem a buscar el Dani amb qui comentem la jugada del piano petit i blanc i com és d’incòmode de tocar-lo i cantar al mateix temps…

En aquest post concert em sento molt més còmode, a Santa Coloma vaig dir alguna cosa al Joan Enric i al Ferran i vaig ser incapaç de parlar amb en Dani i l’Eduard, a St Quirze encara estava una mica tensa, però ahir va ser molt agradable poder xerrar sense nervis amb els quatre Amics. La sensació d’anar a saludar uns amics que han actuat en un concert es fa present.

Suposo que formen tant part del nostre quotidià que les coses flueixen com han de fluir i perdem les vergonyes, guanyant una mica de seguretat per anar a saludar el que finalment són persones com tothom que pugen a un escenari i fan molt molt bé la seva feina d’homes que treballen fent-nos feliços a tots.

Moltíssimes gràcies Amics!!