A falta de càmera…

Amb aquestes coses de l’emancipació i el seu trasllat ahir em vaig deixar la càmera de fotos allà.

No seria massa problema si no fos perquè en aquest moment, 20 i 26 del vespre hi ha un cel que és una passada i que crea una imatge de Can Fatjó força preciosa. M’hagués agradat capturar-la per la petits secció “una estona de cel…”.

Us l’intentaré descriure…

Com que ja comença a fer fosc, signe inequívoc que l’estiu s’acaba, les cases i l’ambient s’enfosqueixen. Tot és una miqueta ombrívol, per tant els llums dels carrers, taronges, ressalten, fent la seva feina, sobre les casetes apagades del carrer.

Avui fa núvol, però els núvols em dónen la impressió de ser la tapa d’una caixa que està suspesa en l’aire apunt de ser col·locada. Perquè al fons, al fons de tot, allà on el cel no acaba, just a l’alçada de la muntanya de Montserrat, els núvols acaben deixant una franja de llum que deixant a les fosques Montserrat, retallant-la, fa que es vegi més que res. Una franja de llum taronjosa, quasi blanca.

I al mig de tot aquest espectacle que la natura i la civilització m’ofereixen, hi ha la torre d’electricitat. Altres vegades hauria dit que el paisatge hagués estat molt millor sense ella. Ara penso que el fet que entorpeixi una mica la meva visió, fan que el joc de llums se m’ofereixi encara més bell, més honorable al costat de la gran torre de ferralla.

Posta de Lluna

Una posta de Lluna no és una cosa que es pugui veure cada dia… Més que res perquè no ens en adonem. La Lluna sempre desapareix tranquila, sense destacar, donant pas al Sol perquè faci la seva feina. Quan el gran astre arriba ens oblidem de la Lluna perquè tota la seva llum ens ilumina el camí que hem de fer.

En canvi, quan el Sol es pon, sobretot quan estem a la muntanya i no tenim cap lot o llanterna, ens agradaria que s’hi quedés una estoneta més… Perquè es fa complicat anar a la tenda a les fosques, cuinar a les fosques, buscar algú a les fosques…

El Sol ilumina, però la Lluna és preciosa. Ens en hauriem d’adonar que marxa del tot quan es pon entre les muntanyes, o entre els edificis de la ciutat…

Una posta de Lluna en companyia d’alguns Pioners, els que anem al final i que tenim més temps de mirar el paisatge, no és una cosa que passi cada dia. Un petit instant, entre les 8 i les 9 del matí, de camí cap a un refugi on poder dinar una favada freda de pot que no a tots agrada… Un fugaç moment en que, ostres! la lluna es pon!, fes una foto!!

I faig la foto, per recordar els moments màgics d’aquesta ruta xunga i mortal que ens vam fer els Pioners…

Per recordar les curiositats de la natura i els petits detalls de la vida que fan feliç…

El somriure d’un Pioner…