Tenir fills o no tenir-ne, aquesta és la qüestió!

Setembre de 2010

Perquè tenir fills, perquè no, i com:

Avui he anat a ajudar els meus pares a la feina. No cal que doni detalls, només que té a veure amb la lactància i per tant amb la maternitat i la paternitat. Havia d’obrir unes cartes de dones, homes, famílies, persones, que esperaven o que ja havien tingut els seus nens. Més concretament, la majoria havien tingut bessons o trigemins.

Les cartes venien acompanyades la majoria d’una fotocòpia del llibret de família. En alguns casos totes aquestes parelles que havien tingut parts múltiples ja tenien un fill o filla anterior. Així que he vist molts llibrets en que constaven tres, quatre, o fins-i-tot cinc fills!!

El primer que he pensat és en la quantitat de diners que els costa a cada família tenir tanta canalla.

El segon pensament ha estat que ja som massa gent i que tots aquests vinga a tenir criatures!!

El tercer que m’ha vingut al cap ha estat la quantitat de nens que hi ha al món que no tenen on viure, ni què menjar, ni pares, ni la possibilitat d’anar a l’escola, en fi… i que a l’occident continuem a insistir en engendrar els nostres propis fills.

És aquí que em començo a preguntar: per quines raons l’ésser humà decideix tenir fills?

Uns ho fan perquè toca, perquè ja s’han casat i deixat passar un temps la parella s’avorreix i necessita alguna espècie de distracció, fer un pas més en la seva relació quan potser el que calia realment era fer un pas enrere.

Uns voldran que el seu llinatge continuï.

Hi ha els que creuen fermament en un món millor i decideixen tenir un fill per fer-ne una persona de bé, constructiva, crítica, oberta, amb ganes de canviar el món, una persona compromesa amb la societat, i que confii en que un altre món és possible.

Els que els tenen per accident, i finalment també hi ha els que decideixen no tenir-ne.

Aleshores m’he dit que per tenir un fill perquè sí, millor no tenir-lo! Et fastiguejara (probablement, mai se sap, assumeixo que ni tinc ni tindré la veritat absoluta) molt perquè el que tu en realitat volies era estar tranquil en el teu món amb o sense parella i el fastiguejaràs a ell o ella perquè possiblement mai arribis a tenir-hi una comunicació fluïda, o et sentiràs frustrat per tot el que no hauràs pogut fer. Encara que no l’hi arribis a dir mai, ni que ho arribis a assumir, d’alguna manera sentirà aquesta frustració. No serà just per ell. Perquè no serà culpa seva. Vas ser tu qui va decidir tenir aquest nen. Ell va venir al món perquè tu vas considerar que l’havies de tenir. Així que el primer culpable de les teves frustracions seràs tu.

Els humans tenim la mania de voler deixar alguna cosa nostra al món. Anem acumulant. Comprem cases, comprem cotxes, engendrem fills, ens hipotequem, fabriquem llibres, fabriquem de tot, i quants de nosaltres comprem de segona mà, o quants ens preguntem abans d’adquirir quelcom de nou si realment ens fa falta? Per aquesta raó quan morim si hem acumulat massa coses els fem una feinada als que deixem a la terra. Sigui per la repartició de l’herència, sigui per tot d’objectes inútils que hem anat guardant al cap dels anys. Entrades de cine del dia que ens vam enamorar, la postal que ens va enviar la tia Manola quan va estar a Mallorca, l’embolcall d’un caramel que ens vam menjar amb la colla, cartes, caixes, fotos, llibres, música, objectes i més objectes. Perquè els humans ens entestem en tenir? Perquè no compartim tots el que tenim i creem menys objectes que al cap del temps haurem de canviar per un de nou? Perquè tothom ha de tenir un cotxe, una rentadora i un renta-vaixelles? Perquè no deixar de comprar llibres i anar sempre a la biblioteca? Perquè no tenir més bugaderies i menys rentadores a cada casa? En quin moment els humans vam crear-nos la necessitat de posseir les coses? De la mateixa manera que alguns tenen tot això, tenen fills, que al seu torn encara tindran més i més coses. Deixaran el seu llegat al món, un llegat que molt probablement era l’únic que feia falta. Deixem fills i filles al planeta, però deixem-hi menys objectes!

Gener de 2011

Cinc mesos després, aquesta última afirmació no l’hagués escrita. Som realment massa gent al planeta Terra. 7.000 milions!! I cada persona gasta els seus recursos, energies i genera els seus residus i tota la munió d’objectes que deia abans.

Però al mateix temps, les últimes setmanes m’ha passat una cosa que m’ha fet entendre una altra raó per tenir fills. Durant unes tres setmanes he estat cuidant una nena que encara no té un any. La sensació que vius quan se t’adorm a l’espatlla, quan riu amb tu, quan respon a les teves ganyotes. La sensació de tenir un petit ésser, un personeta que et necessita. Quan t’agafa el dit amb força si se sent insegura… Eren uns petits moments extraordinaris que no em puc imaginar com deuen ser quan el nen és teu! La persona creixerà i l’hauràs d’intentar ajudar a superar les seves pors, i a viure les seves alegries i veure-la créixer…

Així que… la conclusió a que arribo és que estic feta un embolic. L’experiència de tenir una vida que creix dins teu ha de ser bestial… Però la raó em diu que hi haurà un infant que ja deurà existir que segur que em o ens necessitarà més…

Educació

Com cada matí abans d’agafar l’autobus número 28 una persona em dóna el diari “Qué!”.

En aquest diari acostumen a ser una mica sensacionalistes amb algunes coses i per això no és el meu preferit dels diaris gratuïts. A vegades l’encerten. Però avui m’he trobat una petita, pel meu gust, averració.

A la dreta de la pàgina 10 hi ha un titular que diu: “Nuestros niños, muy felices, pero de los que más fracasan”. Sembla un article més parlant i escribint hipòtesis sobre el fracàs escolar.

El subtítol diu: “Estan felices pese a que su fracaso escolar es de los mas altos de la UE. Los expertos indican que debemos exigirles más.” La meva pregunta en aquest punt és: I a Alemanya els nens son molt més feliços perquè treuen més bona nota?

La felicitat a priori és una cosa de tots els infants, de fet és un dret. Un nen amb una vida estable i uns pares amb dos dits de front serà un nen que independentment de les notes que tregui estarà content i segur d’ell mateix.

L’article segueix dient: “Gonzalo Jover, director del estudio sobre felicidad infantil elaborado por la Fundación Crecer Jugando y la Universidad Complutense opina que “tenemos que quebrar sutilmente esta felicidad para hacerles aspirar a más”

I segueix en un apartat de l’article: “Los niños no asocian sacar buenas notas con tener un gran futuro. Según los autores del estudio, los niños españoles no vinculan el hecho de sacar buenas notas con el de tener un futuro laboral. Estudian para lograr la enhorabuena de padres y profesores, explica Bianca Thoilliez. Jover añade que deben entender que su esfuerzo es por su futuro, no por una felicitación”.

A mi el que m’ha fet molt mal ha estat això de trencar subtilment la felicitat dels nens. Cal treure-li als nens la seva alegría per un possible futur treball que els queda encara a anys llum? Trencar subtilment vol dir trencar, diguis com ho diguis. La felicitat és un dels bens més preuats i de petits amb més o menys sort tots la vivim en algún moment i no s’hauria d’arrabassar així com així. Perquè ja posats, diguem-los que han d’estudiar molt per poder tenir un bon pla de jubilació, que treguin bones notes per deixar una bona herència als seus fills, o al néts ja que estem!

Els infants son infants. No son adults. No li pots dir a un nen que estudii per tenir un bon treball quan sigui gran, primer perquè és una cosa que li pot costar d’entendre ja que la percepció que es té de petit és que un es quedarà com s’és per sempre. No hi ha consciència de futur. I segon perquè no pot ser que estiguem creant éssers estressats ja de per si. L’angoixa per un futur prometedor s’inculca massa aviat.

A l’escola els nens i nenes el que fan és per sobre de tot aprendre. I no només això, pares, mares, tutors i educadors (en el sentit més ampli de la paraula), hem de mirar de donar-los ganes d’aprendre. Fer-los veure que l’esforç és important. No dir-los “estudia que si no et quedaràs sense feina i no seràs res”. Seria més adequat donar-los cada dia motius per esforçar-se pel que volen. I què carai, a qui no li agrada que el felicitin? Felicitem als nens pel seu esforç, donem-los ànims quan els costi una mica més. D’aquesta manera tindrem, a llarg termini persones responsables i treballadores, que ara sí, a llarg termini podràn fer el que es proposin.

http://www.que.es/pdfs/madrid/170609mad.pdf (article a la pàgina 10)

http://www.xtec.es/recursos/socials/50dh/infant.htm (declaració dels drets dels infants)