Els Amics de les Arts, ja tornen!

La portada del nou CD, amb una foto de l'Ibai Acevedo.

L’última vegada que vaig escriure sobre els Amics de les Arts va ser en ocasió del concert que ens van oferir el dia 7 de febrer al Palau de la Música. Ja fa quasi un any! Quin concertàs!!

Avui que publiquen la portada del segon CD, torno a fer-ho.

No sóc la persona més objectiva del món per parlar-ne, però tampoc crec que ningú que parli d’alguna cosa serà totalment objectiu, tampoc.

Acaben de publicar la portada del CD, amb una fantàstica foto de l’Ibai Acebedo, i la llista de noms de les cançons. En poca estona ha sortit un munt de gent dient que és genial (que trobo que ho és), i també evidentment ha sortit qui aprofitant la ocasió fa saber la seva opinió negativa sobre ells.

Trobo que hi ha moltes persones que s’han quedat només amb la primera impressió del grup. Lletres maques i senzilles que expliquen històries maques i senzilles i amb melodies poc elaborades, o poc cuidades.

No ho sé, jo no sóc músic i no sé fins a quin punt les músiques del Bed&Breakfast són molt complicades o no. El que sí que sé és que abans d’haver fet el Bed&Breakfast ja portaven un munt de feina feta a les espatlles. Que no van sortir del no res, que van picar molta pedra abans d’arribar a on són ara.  Catalonautes, Roulotte Polar, Capsules Hoi-Poi i Castafiore Cabaret, són les seves maquetes que es poden descarregar gratuïtament a la seva pàgina web. Em pregunto quants dels que critiquen també han escoltat les cançons d’aquestes maquetes, que són diferents, són experiments, són noves maneres de fer les coses. Quants grups han escrit i gravat cançons quan cada un dels components estaven en un punta diferent del món? També sé del cert que cuiden tots i cadascun dels detalls, tant a les gravacions com en els directes, res queda a l’atzar. I que del que hi ha al Bed&Breakfast, al que trobàvem en directe als concerts amb la Bed&Banda al complet hi ha un pas musical molt gran.

Trobo que en general s’ha pensat que han sortit del no-res, tal com altres grups si que han fet, sense saber realment quina història duen a darrere. Història que no explicaré perquè a qui realment interessi ja sabrà com trobar-la.

Per altra banda, personalment necessito que els grups que m’agraden m’arribin i m’emocionin en directe. Això els Amics ho han fet. Des del primer concert fins a l’últim als que he anat, he tingut la sort de descobrir a cada vegada quatre nois entregats, emocionats, il·lusionats, atents a les emocions del públic i donant-li resposta, i sobretot molt agraïts. Si un grup no em dóna una mica d’això, francament, no tindria raons per seguir anant-los a veure en directe i molt menys pagant.

Encara no he escoltat res del nou CD, evidentment (el dia 24 surt el primer single i videoclip!), però intueixo que sorprendran a molts. Ja ho diuen a l’Enderrock d’aquest mes de gener: “Aquesta vegada no hi ha concessions com el Planeta Piruleta. No en reneguem, però hem fet un pas a nivell musical i de lletres, que també ens calia. Mirem d’explicar coses més crues sense escudar-nos amb bromes”.

Jo, com a fan empedreïda, com a bon Gomet Verd, ja els hi dóno tota la meva confiança. Crec que no em decebran. A tots ens cal evolucionar, i tots passem d’un estat a un altre d’un any al següent. Potser, ves a saber, em trobo més reflectida en aquest nou Espècies per Catalogar, que en el Bed&Breakfast que ja queda una mica lluny. Han passat una mica més de dos anys des que va sortir publicat i en dos anys passen moltes coses.

Per acabar vull afegir que trobo que la portada diu molt del que és el nou disc, sense haver-lo escoltat encara tot s’ha de dir. Directe, clar, una mica més distant que l’anterior, però sense deixar de ser càlid, i amb una nova volta de cargol. Us heu fixat que la part principal de la portada no són ells, si no el seu reflexe?
Actualització d’avui 20-01-2012: 
Poques hores després que hagi escrit això, ha sorgit un link d’amazon.de on es poden, o podien (suposo que deu ser un error d’Amazon i ho acabaran retirant), escoltar 20 segons de cada cançó. Pel que sembla la cosa promet, molt. Amb 2’40 dels 50’93 que dura tot el CD, ja se’ns fan les dents llargues a molts i no podem esperar més al dia 14. Jo ja tinc unes preferides. Tot i que res es pot decidir fins el dia 14, quan tinguem les lletres i les cançons senceres a les nostres orelles i les nostres mans!

Foc, cala foc a tot arreu.

Vaig sintonitzar els horrors que es trobaven dins el meu cervell.
Vaig sentir com una veu deia: “cala foc a tot arreu”.

I maleint el teu vaig destrossar el meu món,
I en un minut, ja veus, vaig destrossar el meu món.

Cala foc a tot arreu. A les penúries que t’envaeixen, els dolors constants, la soledat que fa anys que s’acumula i no vol sortir. A l’amor que va marxar i no tornarà i al que encara no ha arribat. A un món que s’estimba i tu no hi pots fer res. Als que malgasten temps i esforços en crits, foteses i vides sense importància mentre en un altre hemisferi de tota aquesta força en farien vida. A la soga que et bloqueja i no et deixa avançar, que estira i estira i no et mata. A les persones que no t’aporten res, i a les que et volen aportar només superficialitats. Als ulls inflats, rojos i plorosos. A les galtes irritades. A l’edredó que et tapa quan et vols protegir del món. A l’espera que fa anys que dura. Als somnis que tenies i que es van trencar. A la vida que vivies i que es va acabar. A tot arreu, a tot arreu. Que tot quedi reduït a cendres, que no quedi res. No caldrà renéixer. Cala foc a tot arreu, i després ja veurem.

El meu Bed&Breakfast.

El divendres 25 de gener van penjar “el meu Bed&Breakfast” al blog d’Els Amics de les Arts. És una nova secció que han arrencat ja fa quasi un mes en que cada dia pengen textos de seguidors sobre la seva experiència amb Els Amics, sigui en concert, sigui personal, etc.

Us deixo penjat aquí el meu. Sé que és molt molt llarg. No hi vaig poder fer res!!

Quan marxes a un altre país per una estada llarga, sigui d’Erasmus, sigui per feina, per unes pràctiques o simplement per anar-hi a viure un temps i comprovar què s’hi cou i com s’hi viu, trobes a faltar la terra. Com a terra vull dir tot el que hi ha dins començant per la família i els amics i continuant amb els pans amb tomàquet, les festes locals, nacionals i les tradicions. Mentre, és clar, vas descobrint-ne de noves i apassionants al país on estàs vivint.

L’any passat vaig estar vivint a França. Estant allà, a part de fer-me fidel seguidora del Barça pel sentiment de ser a prop de casa que em provocava, vaig descobrir Els Amics de les Arts. Un dia de gener de 2010 ja no recordo exactament com, vaig anar a parar al Youtube, vaig veure Déjà Vú, A vegades i el making of de l’Home que treballa fent de gos. Després d’això, els amics a la platja i la pila de vídeos ja mítics que tenen penjats allà… Així que, tot s’ha de dir, de primera mà, em van entrar per simpàtics, graciosos i tenir una veritable manera de passar-s’ho bé.

En fi, per alguna raó que desconec, fins a finals de febrer no em vaig descarregar tot el que hi ha a la pàgina web. I anava escoltant el que hi havia al myspace del Bed&Breakfast perquè crec que encara no havia sortit a l’Spotify. Al final em vaig permetre, sense sentir-me culpable perquè el pensava comprar així que passés uns dies a Catalunya, descarregar-me el cd a l’ordinador.

Des d’aleshores no vaig parar d’escoltar-los, ja abans de tenir el B&B, quan tenia un dia de morros, em posava tots els temes anteriors i en un moment em posava de bon humor. Si sortia a caminar a la vora del Rhône, entre altres, tenia temps d’escoltar des del 36% fins al Código da Vinci, i amb la música baixeta, era ideal per treballar a l’ordinador. El dia que vaig escoltar atentament No sé el que m’ha dit i que vaig captar que era una versió de la Carla Bruni vaig riure moltíssim.

Poc a poc m’anava enganxant a les cançons, i quan vaig estar treballant a un restaurant, on s’hi viuen situacions molt estressants a vegades, sense voler-ho, em cantava a mi mateixa les cançons més espitoses per accelerar-me a mi mateixa, com Un dissabte qualsevol, les més tranquil·les per mirar de relaxar-me quan hi havia moments tensos, com Reykjavic o Liverpool.

Al mateix temps vaig descobrir el blog, que al principi m’hi podia passar hores perquè investigava una mica en el passat…. Anava llegint les cròniques dels concerts i els comentaris de la gent, i els vídeos de concerts que la gent penjava… No sé en quin moment vaig començar comentar-hi habitualment. I em moria de ganes de ser a Catalunya per poder anar a algun concert!! No sé si us podeu imaginar com n’és de difícil estar descobrint un grup que t’encanta estant lluny del país i que comencin a fer concerts i més concerts i no puguis anar-hi! (Tot i que no em puc queixar perquè el que estava vivint a França no ho canvio per res del món.)

Així que el dia que vaig saber que hi havia un concert a Sant Cugat just quan jo seria a casa de visita ràpida per la Festa Major de Rubí, vaig ser molt feliç. En un principi no hi anava a anar, vaig decidir a mida que passaven els dies per arribar a la Festa Major, “Jo? Fer el salt a la Festa Major de Rubí? Jo? Mai de la vida!” Però al final, i a l’últim moment vaig convèncer-me a mi mateixa, als que havien vingut amb mi des de França i al meu germà per agafar els cotxes i anar a St Cugat. De tots els que érem jo era la que portava el somriure més gros. Ens vam plantar a la plaça de l’Om a cinc minuts de que comencés el concert… No ens vam poder quedar al final per anar a xerrar amb els Amics, cosa que jo volia molt perquè sabia del blog que ho feien, perquè vam haver d’aparcar al pàrquing i els minuts corrien… Amics, teniu el mèrit enorme d’haver-me fet saltar la Festa Major de Rubí!

No faré una crònica del concert perquè ja està feta, però he de dir que estic realment molt contenta d’haver anat a aquell concert. Primer, perquè el vaig compartir amb una gran amiga francesa, que tot i no haver entès res, s’ho va passar de “fàbula”, i segon perquè al final del concert em vaig creuar amb la Yáiza, amb qui no tenia molta relació però ens coneixíem, i que arrel de veure’ns allà, ens vam començar a comentar al blog i fitxar-nos ens el comentaris i, “last but not least” vaig trobar companya de concerts i una bona amiga. Perquè qui sap si finalment no hagués anat a St Cugat, hagués anat a Sta Coloma, hagués anat a St Quirze? Aniria a l’Auditori de Sant Cugat, i al Palau? Hagués anat a que em firmessin el CD a Sta Coloma i el Joan Enric i el Ferran m’haguessin reconegut com a la Yas del blog i m’hagués quedat sense paraules davant el Dani i l’Eduard? Ens haguéssim fet la primera foto que els Amics es feien a més d’amb fans, amb la banda? No ho sabré mai.

El que sí que sé, és que els Amics són una història sobre amics que es troben, sobre amics que s’ajunten, que tenen aficions, que s’agafen “cariñu”, que comparteixen moments, que poden plorar, riure, saltar i cridar, tot en el mateix espai de temps. Perquè, què seria de totes aquestes nits, sense unes persones amb qui compartir-ho cada vegada? Els i les fans haurem anat a un, cinc, deu, vint o trenta-cinc concerts, però a cada un d’ells, haurà estat amb algú a qui envoltar amb el braç a Reykjavik o fer l’idiota a l’Exercici Seixanta… Perquè, que són els amics i els Amics, si no un “bon onze inicial per guanyar tres punts de glòria”?

Comentaris que vaig afegir després:

  1. P.D: Annex pel meu Bed&Breakfast.

    El vaig escriure el 10 de gener. Per tant encara quedaven per viure el concert de Sant Cugat i l’enorme Palau. Tots dos concerts van ser claus, genials, irrepetibles i en el cas del Palau el millor de la meva vida. Crec que ja n’he dit tantes coses que seria repetir-me.

    El que volia dir és que si no fos per aquests dos concerts no s’hauria començat a gestar el que ara son el moviment de fans més meravellosos del món. Que és fantàstic haver trobat gent que entén el que ens passa pel cap i el cos quan anem a concerts, us esperem i després revivim totes i cada una de les cançons… Gent que ens entén quan diem que us trobem a faltar, que comparteixen aquestes ganes de tornar a tenir-vos dient-nos coses pel blog a falta de concerts… Gent amb qui fem volar coloms imaginant que us seguim de gira per les Amèriques…Gomets Verds… m’encanteu… :)

    No puc esperar el dia 12 de març per la primera trobada oficial de Gomets Verds a Terrassa… :) http://gometsverds.blogspot.com/2011/02/gomets-verds-en-accio.html

    P.S: Annex per l’annex del meu Bed&Breakfast: El poder de que et posin els Amics a les 6:08 del matí. (Editat avui a primera hora del 25 de febrer de 2011)

    S’engega la ràdio i sento el Carles Perez que em diu bon dia i segueix amb alguna cosa com “anem amb un grup d’aquí bla bla bla bla bla bla (quan diu “un grup d’aquí” soc incapaç de pensar en res més, “seran ells no ho seran?”) Els Amics de les Arts amb Jean Luc”.

    Aleshores totes les meves neurones i músculs passant pels bessons, l’esternocleidomastoidè i les cordes vocals se m’activen de manera fulgurant. Des del llit en posició horitzontal m’emociono. Canto ben fort, ballo, m’imagino en un concert, saltant com una boja veient-vos a vosaltres quatre i amb la resta de multitud que hi ha.

    A més passa pel meu cap el primer concert de Sant Cugat, allà vau fer el ball de l’escola de dansa d’en Dani a Massachussets (ara no recordo si era allà) i faig els cops de maluc. Cops que em porten a recordar el moment àlgid d’Els Amics amb els amics de l’auditori de Sant Cugat i seguidament al quasi final de festa del Palau el dia 7 (ja fa quasi vint dies!). Finalment, un altre cop, torneu a mi Gomets Verds, i m’alegro tant de tenir una colla d’amics que em pot entendre dia a dia quan parlo de subidons a concerts, xerrades amb els Amics post espectacle, de que us trobem a faltar i que a vegades ens inventem notícies vostres entre nosaltres per suportar aquesta absència…

    En fi, no em volia allargar però no puc. Simplement. Sou collonuts, tots.

Cada instant és únic, no es repetirà

A la ràdio posen moltes cançons que no m’agraden. També en posen que em motiven molt. I d’altres que ni fu ni fa. El pitjor és quan et despertes amb el Loca o el Babybabybaby de torn. No cal dir que el dia que el primer que sona per les meves orelles és la bateria suau de L’home que treballa fent de gos d’Els Amics de les Arts començo la jornada d’una manera immensament positiva.

A vegades, fan allò de posar “temazos”. Cançons que fa anys que existeixen però que segueixen sonant com si acabéssin de sortir. Com I’ll be there for you, de The Rembrandts, My favourite Game de The Cardigans o en el cas que a mi m’ocupa avui, Llença’t de Lax’n Busto. Per ser més concreta, la versió original amb en Pemi Fortuny.

La posen tot introduint-la dient que és de l’any 2000. En sentir aquest número se m’ha disparat la neurona nostàlgica. 2000? De debò? Ja fa 11 anys? Aleshores m’he preguntat què debia estar fent fa tot just 11 anys. No he hagut de calcular res. Recordo perfectament que la meva va ser la promoció que va entrar a l’institut el curs 1999-2000. Així que fa 11 anys estava fent el mateix que estic fent ara. Anar a classe.

No cal dir que entre la que anava a classe amb 12 anys i la que hi va amb 23 hi ha diferències importants, positives i agraïdes.

En fi, el meu objectiu era compartir aquest sentiment que acompanya la pregunta que m’he fet aquest matí “11 anys, ja?”. Com és que no els he vist passar? On són? Què n’he fet? Perquè no es poden guardar els anys i el que hi hem viscut dins una caixeta cada un com els records de concerts, viatges i berenars?

Ballar

Amb la música de fons la veus ballar al mig de la pista,

mou el cap, les cames, els braços i t’adones que no vol estar enlloc més.

La sinuositat de la música són les seves corves que es fonen en un sol instint.

El repic del piano són els seus malucs,

el lliscar dels violins el moviment del seu cabell,

i l’acordió els seus ulls que envien impulsos elèctrics al qui ha vingut a ballar amb ella.

El dia que em vaig convertir en una grupi

Aquesta setmana m’han dit diverses vegades que sóc una grupi i jo sempre he contestat que sí i que ho sóc amb orgull.

Que m’ho diguessin tantes vegades m’ha portat a pensar en com i quan m’hi vaig convertir, perquè una grupi no neix, es fa.

Es fa sense que se n’adoni.

Abans de tot, necessariament escoltes les cançons. T’emociones, rius, al·lucines, te les aprens.

Comences a seguir el blog, sense escriure comentaris sovint perquè encara no t’hi has ficat dins. Per fi vas a un concert, i t’enamores del que has viscut, i després d’això a més de llegir el blog, hi participes comentant.

Un dia vas a saludar després del concert perquè et signin el cd, molt probablement amb l’empenta d’una altra persona que ja ho ha fet i que no té la vergonya que tu tens. T’emociones quan et reconeixen pel nom del blog. Al següent vas a fer-te la foto amb tothom. Després et trobes començant a seguir diàriament el blog, i a comentar, un, dos, tres cops si cal.

De tots aquests concerts, en fas cròniques sempre llegides per algú.

El següent pas és imparable, compres entrades per concerts claus. T’emociones amb les noticies i coses bones que passen. Seguint la gira des de casa concert a concert, frisant per poder ser-hi. Estàs tan contenta de tot el que els està passant de bo.

Participes en iniciatives de gent anònima, per concerts brutals. En grup aneu a saludar. I ells estan contents del que aquests “anònims” hem fet, i tu també i els altres. I sents la necessitat de continuar veient a totes aquestes persones. Perquè tenen la mateixa fal·lera que tu. Perquè has trobat algú que viu el grupisme amb la mateixa intensitat que tu. Perquè t’entenen. Perquè fa il·lusió.

I així un dia a casa, de cop t’adones que sí, que ets una grupi. Que has seguit els teus instints, les teves demandes, les teves ganes de seguir el que vols. I estàs tan contenta de no haver reprimit mai dels mais aquests impulsos.

Futur incert, Sanjosex.

Davant d’un futur incert amb molt per descobrir
No vull decidir i perdre aquest moment.
Just abans de començar la boira es pot palpar
Jo vull perdre el fil en un full de somni

Ja no em va la realitat la llum m’és a desgrat
Les cares de la gent en un mar de dubtes
Jo ja no vull pensar jo ja no vull lluitar
Vull fondre’m amb al llit i escoltar la pluja

On és la llibertat de no voler escollir?
Jo em vull quedar aquí i viure com abans
Al marge d’un camí veient com passa el temps
Jo ara vull estar arran de terra

Deixar-se anar, abandonar-se, no prendre decisions. És la opció que diuen que és fàcil. La opció que menys costa. Però de tant en tant, quan t’has aferrat a tot, quan no has parat, quan has estirat de carros, no vé de gust deixar-se endur una mica? No tenim dret a deixar que el corrent ens condueixi on vulgui? No tenim dret a oblidar el fred de fora tancant els ulls i embolcallant-nos amb l’edredó?

A vegades fa falta descansar de tant de tràfec per poder prendre amb més ganes aquestes forces que necessitem per continuar amb tot el que és nostre. Decisions, projectes, responsabilitats, solucionar el món…

Serà bo descansar, sempre i quan tornis al món real. Sovint massa descansar, massa fondre’s amb el llit o la pluja, o massa escoltar la pluja o el llit, fa que t’hi arrepengis i deixis passar la vida sense veure-la…