Tantes coses a fer, tantes coses a mitges, tantes coses que tenim.

Captura de pantalla 2017-07-18 a les 18.17.33El penjador de collars que s’ha quedat per penjar-hi fotos que no hem imprès amb pinces que no tenim. Els retoladors de pissarra blanca que tenim penjada a la porta de l’habitació. El mig ram de núvia del casament de la Tatiana i el Rubèn, compartit amb la Raquel. Un moble d’ikea. Un calaix ple de mitjons gastats. Una caixa amb capses de sabates que són capses d’eines. Piles de discos que fa dos anys que no es mouen. Una butaca blanca que mai s’hi asseu ningú perquè sempre hi ha alguna cosa a sobre, menys quan endreces. Un cove de la roba bruta que ara és només un cove. Dues camises esteses en penjadors perquè no s’arruguin més del que ja ho estan. Una rosa de paper d’un Sant Jordi. Una postal de Santander de la Laia i el Marc quan van fer, una mica, el Camino de Santiago. Un calendari amb els consells del qual voliem engegar un hortet però no. Una enganxina del Cruïlla d’aquest any que no va trobar la seva parella. Una entrada de Gossos i el seu setlist. Un munt de xapes de l’Associació de Músics de Rubí. L’entrada de l’últim concert de Mine! el 12 de desembre de 2013, i l’entrada i setlist del primer de Murdoc el 30 de desembre de 2015, els dos a l’Heliogabal. L’entrada de Maceo Parker, en el qual m’adormia moltíssim perquè ja estava embarassada i estava cansadíssima. Enganxines per marcar coses importants al calendari que no utilitzem (gaire). El cartell de Al Vostre Gust de Parking Shakespeare que vaig dissenyar fa tres (tres? Ja?) estius. Les ecografies del Damià fent fila de la primera a la última per ser desades. Un mini mapa de Suïssa amb relleu. Una noteta de benvinguda un dia que vaig tornar de viatge i l’Adri encara no era a casa i diu que sóc “peciosa”. L’entrada de WICKED de fa un any amb la Mariona, on vaig notar que el Patufet es movia quan la Glinda i la Elphaba cantaven For good. Una Manduca que ja forma part de mi. Un mirall plè de ditades i de pols. Roba d’estiu.

I ell. I jo. Tenim tantes coses i en necessitem tan poques. Persones, música, teatre, i amor.

(post penjat inicialment a l’instagram: https://www.instagram.com/p/BWrqS_PD5wu/)

Ensayito sobre la condescendencia.

gillian-jacobs-paul-rust-love-netflixFa un parell de setmanes que li dóno voltes a la “condescendència”. És una paraula a laqual no havia fet mai gaire cas i veient fa poc una sèrie, Love de Judd Appatow, la repetien moltíssim. Una persona s’estava tractant d’alcoholisme i altres adiccions anant a Alcoholics Anònims i trobava molt molest que la seva parella l’estigués felicitant i animant molt sovint i que estigués pendent de que tot li anés bé.

Vaig començar a reflexionar. A mi em semblava que la parella simplement es preocupava i volia cuidar i estar per l’altra persona, potser una mica massa, però no ho veia greu. La parella ho feia inconscientment i de bona fe. Tot i així, a la persona afectada li moltíssim.

Així que vaig investigar una mica perquè no entenia que li molestés tant l’atenció que rebia. Al meu entendre la condescendencia és: Situar-te tu mateix en un nivell superior al d’una altra persona, a vegades sense saber-ne res, i des d’aquí intentar solucionar-li la vida.

Aleshores començo a recordar situacions en que m’he trobat, i entenc perquè m’havien molestat, i fins i tot perquè altres s’havien molestat amb mi.

En quin moment aprenem a col·locar-nos per damunt dels altres prioritzant el nostre saber i suposada intel·ligència per sobre del que l’altre està vivint, sense posar-nos, de veritat, en la seva pell, les seves sabates i mirar amb els seus ulls?

Annex:

Si busques al DIEC diu:

“condescendir
v. intr. [LC] Dignar-se a consentir alguna cosa a algú, prestar-se a. Condescendir a la voluntat, als precs, d’algú.”

O sigui, que si em menjo les carxofes que un amic m’ha cuinat amb molt d’amor encara que no m’agradin gaire les carxofes, o si els meus amics queden amb mi a les set del vespre en comptes de les deu de la nit per respectar el ritme del Damià estariem condescendint però en aquest cas seria bo.

És molt curiós com una mateixa paraula pot tenir connotacions negatives i positives a la vegada. On és el límit entre l’una i l’altra?

Set mesos, quatre dies i deu hores, per ser precisa.

Captura de pantalla 2017-05-19 a les 15.54.57Avui fa set mesos i un dia (vaig aprofitar un moment que dormia que va durar poc així que… avui ja set mesos i cinc dies) que el Damià va dir hola al món. La meva vida ha fet un tomb, un salt i un canvi de planeta, o de lliga. Tinc la sort que de moment no cal que treballi, ei però amb el cinturó estret no us penseu, i passo tot el dia amb ell.

Literalment d’un dia per l’altre, un matí encara anava a treballar i al següent tenia el Patufet dormint entre els meus braços a l’hospital, vaig passar de no parar quasi per casa a ser una mare primerenca a ple temps. I a ser la principal posadora, estenedora i plegadora de rentadores, buidar i omplir rentaplats, cuinar, netejar trastos, endreçar una mica… El que es pot. La veritat, a vegades aprofito alguna estona, al matí, quan encara dorm, per veure aquella serie que m’agrada seguir, o fer una miqueta de mandres. (No entraré en temes de gènere aquí, no és el tema del que vinc a parlar) (Però estic segura que si fos jo qui treballés i ell qui està a casa cuidant el Damià els rols domèstics també s’intercanviarien.)

També cal dir que amb set mesos tot això és molt més fàcil de fer que quan tenia un mes o dos, que practicament no el podia deixar anar i necessitava atenció encara més constant que ara. Amb un mes amb prou feines podia fer una truita. Ara ja puc fer arrossos, sofregits i pastissos. A un ritme diferent, però puc.

Mares parides “ahir”: aquesta dependència brutal es va relaxant, creieu-me! I us sentireu més segures i amb menys pors. Una cosa du a l’altre!

El part va ser natural, sense anestesia, una experiència empoderadora fantàstica. Ho tornaria a fer. Hi ha una força desconeguda que surt de dins que t’ajuda i et va guiant, explicant, com ho has de fer. Aquesta força és teva, sempre hi ha estat. Informar-te, mentalitzar-te i preparar-te físicament abans de fer-ho ajuda, però estic segura que qualsevol dona ho podria fer encara que sigui sense preparar-se massa. Bé que ho feien fa segles, oi? Un bon equip de llevadores també ajuda molt a l’hora de fer-ho, i la presència de la parella, esclar. I surts de l’hospital amb la impressió que ets capaç de tot i més.

El Damià és un nen fantàstic. Es mou, juga, descobreix, es queixa, plora quan ho necessita, i riu, riu moltíssim, i abraça, i mira, i allarga el bracet quan vol que li agafi la mà o tocar-me mentre mama, encara no gateja però es desplaça, i com es desplaça!, fins al lloc que vol explorar.

Al mig de tot això, d’aquest món a part en el que em trobo, a vegades penso en les coses que m’agradaria fer quan tingués una estoneta per mi. Dibuixar, il·lustrar, escriure, endreçar els meus materials per posar en marxa projectes aturats, llegir aquell article, buscar aquella informació.

Doncs a vegades, quan la cuina ja està neta, la roba està plegada, el menjador endreçat i el sopar preparat a les quatre de la tarda per poder anar a dormir d’hora, i a més el Damià dorm la seva curta segona migdiada; quan tinc l’estoneta ideal per escriure una mica, dibuixar, il·lustrar, endreçar, projectar, llegir, informar-me… Quan apareix aquell moment esperat, aquella estona en que podria posar-m’hi, a vegades, no recordo què volia fer o no estic inspirada per dibuixar, ni per il·lustrar, ni per escriure.

M’aboco tant en cuidar la vida d’aquest ésser meravellós que ha sortit de mi que em costa recordar què necessitava jo fa uns dies. La primera sensació que tinc quan arriba l’estoneta per mi, és que “ara que puc, no sé què fer”.

Altres estones, moltes, quasi a totes hores, dubto. Dubto de sí ho estic fent bé, de si menja prou, de si estem fent bé la introducció dels aliments, de si va massa abrigat, o massa poc. De si volem correr massa, de si correm massa poc. M’informo de tot el que no veig clar, i al final hi ha massa opinions diferents, massa maestrillos. Al final decideixo, decidim, fer la nostra, fer servir el sentit comú, però mai les tinc totes. El sentit comú no ens fa nutricionistes, per exemple. Arriba un punt que oblido aquell empoderament que vaig sentir quan vaig parir.

També rebo consells no demanats. Menys dels que pensava que rebria, sí, però més dels que necessito. Un consell no demanat implica una opinió que tampoc volem ni necessitem. Evidentment, si gràcies al consell podem salvar la vida o la salut física o mental del nostre fill, l’acceptarem i si és adequat és probable que l’apliquem. Ara, si és sobre criança, siusplau, guarda-te’l fins que te’l demanem. Si la caguem, ja n’aprendrem. A ser pares, com en tot, se n’ha d’aprendre. Si ens ho donen tot fet no té cap gràcia ni aprenem de veritat.

Una mare primerenca, en general, dubta, pateix, no sap. Tots els primers cops del seu (seu?) infant son també el primer cop dels pares. Si a sobre rep deu, cent o mil opinions sobre cada tema que la preocupa encara serà més difícil que se senti segura.

Evidentment per salut mental arriba un moment que els consells i opinions, aquests que venen del nores, em patinen. Anem fent com bonament pensem que farem bé.

Perquè el Damià ens necessita segurs, tranquils, empoderats, contents, informats però no sobreinformats, i sobretot, presents, conscients i amb molt d’amor i afecte, i respecte.

 

Ai!! Sembla que no… Però surto de casa! Quedo amb amigues. Amigues mares per compartir les experiències i empatitzar i amigues que no ho són per desconnectar una mica d’aquest món a part. Faig activitats fora de casa. Per ara totes (o quasi totes) amb ell perquè hem decidit que, ja que podem, estigui sempre amb mi. Com a mínim fins que tingui un any i/o hagi trobat feina.

24/7

damiablauEl cursor pampalluga esperant que escrigui alguna cosa. El teclat del despatx del balcó ressona mentre qui el fa anar estudia. Els radiadors van fent soroll tot escalfant la casa. El més petit estirat al meu costat fa la pipa i remuga qui sap què. Mossega una manta. Es descobreix un genoll. Es descobreix un peu. Segueix remugant. El miro. No aconseguia fer la pipa. Ve l’estudiant, saluda al petit, i el petit somriu. La mare s’ho mira i observa. La vida va passant davant els seus ulls. Fa quatre mesos que la vida creix a passos de gegant. A pas d’un petit que ho té tot per descobrir. El més bonic i el més dur d’acompanyar una existència, el més bonic i el més dur d’experimentar una vida que no és la teva però que tu has creat.

El petit fa la pipa. Segueix dient coses en el seu idioma. Prova de fer la croqueta. Em rasca el genoll, ho sap? No. Em sembla que encara no ho sap. Es mira la mà per milèsima vegada. Aviat descobrirà que és seva i que la pot controlar.

La vida, la teva, a vegades sembla congelada. Aturats els dies s’assemblen molt l’un a l’altre, i al mateix temps mai és el mateix. Cada dia descobrint alguna cosa diferent, però molt igual a la passada. D’una manera brutal el petit et necessita. Ho sabies, però fins que no el tens entre els teus braços, brut, llefiscós i assedegat de calor, no descobreixes com de gran i bestial és aquesta dependència. S’obren abismes al teu voltant, i sempre vas acompanyada. Et busques i no et trobes. El busques i no el trobes. Us busqueu i no us trobeu. I el món al voltant no ha deixat de girar. Ets alguna cosa més, a part de mare?

 

 

 

 

Si mai sóc mare.

Si mai arribo a ser mare, que sigui en un país on ja ningú persegueixi una llengua per aniquilar-la. On es respecti la llengua dels altres, sigui d’Espanya, sigui de França, sigui d’Oz. Un país on haguem après de la repressió per no exercir-la damunt els altres. Un país que no oblidi per tal de no repetir el que en el nostre petit país es va patir.

Vull viure en un lloc on no hi regni un àliga que espera el millor moment per atacar i cridar les seves companyes. Que no hi hagi odi contra tot allò que és diferent. Que no s’ataqui tot allò que és bo i/o millor, si no que se n’aprengui. Que es vulgui créixer, renovar-se, veure més enllà i no estancar-se en els temps del Lalala.

Si mai arribo a ser mare, parlaré als meus fills, llegiran, cantaran, escriuran, i dibuixaran en català, si som a Catalunya els escolaritzaré en català. Els animaré a que aprenguin més llengües, que més coneixement fa més riquesa d’esperit, un cervell i una ment més despertes. Que com més saps més fàcil és aprendre i omplir-se de saber.

Els parlaré dels temps en que la seva llengua i els que la parlavem erem perseguits i menyspreats, perquè com jo, que em parlàven del temps en que la llengua del meu pare i tots els que la parlaven eren perseguits i menyspreats, apreciin i estimin amb més força la seva identitat.

Els Amics de les Arts, ja tornen!

La portada del nou CD, amb una foto de l'Ibai Acevedo.

L’última vegada que vaig escriure sobre els Amics de les Arts va ser en ocasió del concert que ens van oferir el dia 7 de febrer al Palau de la Música. Ja fa quasi un any! Quin concertàs!!

Avui que publiquen la portada del segon CD, torno a fer-ho.

No sóc la persona més objectiva del món per parlar-ne, però tampoc crec que ningú que parli d’alguna cosa serà totalment objectiu, tampoc.

Acaben de publicar la portada del CD, amb una fantàstica foto de l’Ibai Acebedo, i la llista de noms de les cançons. En poca estona ha sortit un munt de gent dient que és genial (que trobo que ho és), i també evidentment ha sortit qui aprofitant la ocasió fa saber la seva opinió negativa sobre ells.

Trobo que hi ha moltes persones que s’han quedat només amb la primera impressió del grup. Lletres maques i senzilles que expliquen històries maques i senzilles i amb melodies poc elaborades, o poc cuidades.

No ho sé, jo no sóc músic i no sé fins a quin punt les músiques del Bed&Breakfast són molt complicades o no. El que sí que sé és que abans d’haver fet el Bed&Breakfast ja portaven un munt de feina feta a les espatlles. Que no van sortir del no res, que van picar molta pedra abans d’arribar a on són ara.  Catalonautes, Roulotte Polar, Capsules Hoi-Poi i Castafiore Cabaret, són les seves maquetes que es poden descarregar gratuïtament a la seva pàgina web. Em pregunto quants dels que critiquen també han escoltat les cançons d’aquestes maquetes, que són diferents, són experiments, són noves maneres de fer les coses. Quants grups han escrit i gravat cançons quan cada un dels components estaven en un punta diferent del món? També sé del cert que cuiden tots i cadascun dels detalls, tant a les gravacions com en els directes, res queda a l’atzar. I que del que hi ha al Bed&Breakfast, al que trobàvem en directe als concerts amb la Bed&Banda al complet hi ha un pas musical molt gran.

Trobo que en general s’ha pensat que han sortit del no-res, tal com altres grups si que han fet, sense saber realment quina història duen a darrere. Història que no explicaré perquè a qui realment interessi ja sabrà com trobar-la.

Per altra banda, personalment necessito que els grups que m’agraden m’arribin i m’emocionin en directe. Això els Amics ho han fet. Des del primer concert fins a l’últim als que he anat, he tingut la sort de descobrir a cada vegada quatre nois entregats, emocionats, il·lusionats, atents a les emocions del públic i donant-li resposta, i sobretot molt agraïts. Si un grup no em dóna una mica d’això, francament, no tindria raons per seguir anant-los a veure en directe i molt menys pagant.

Encara no he escoltat res del nou CD, evidentment (el dia 24 surt el primer single i videoclip!), però intueixo que sorprendran a molts. Ja ho diuen a l’Enderrock d’aquest mes de gener: “Aquesta vegada no hi ha concessions com el Planeta Piruleta. No en reneguem, però hem fet un pas a nivell musical i de lletres, que també ens calia. Mirem d’explicar coses més crues sense escudar-nos amb bromes”.

Jo, com a fan empedreïda, com a bon Gomet Verd, ja els hi dóno tota la meva confiança. Crec que no em decebran. A tots ens cal evolucionar, i tots passem d’un estat a un altre d’un any al següent. Potser, ves a saber, em trobo més reflectida en aquest nou Espècies per Catalogar, que en el Bed&Breakfast que ja queda una mica lluny. Han passat una mica més de dos anys des que va sortir publicat i en dos anys passen moltes coses.

Per acabar vull afegir que trobo que la portada diu molt del que és el nou disc, sense haver-lo escoltat encara tot s’ha de dir. Directe, clar, una mica més distant que l’anterior, però sense deixar de ser càlid, i amb una nova volta de cargol. Us heu fixat que la part principal de la portada no són ells, si no el seu reflexe?
Actualització d’avui 20-01-2012: 
Poques hores després que hagi escrit això, ha sorgit un link d’amazon.de on es poden, o podien (suposo que deu ser un error d’Amazon i ho acabaran retirant), escoltar 20 segons de cada cançó. Pel que sembla la cosa promet, molt. Amb 2’40 dels 50’93 que dura tot el CD, ja se’ns fan les dents llargues a molts i no podem esperar més al dia 14. Jo ja tinc unes preferides. Tot i que res es pot decidir fins el dia 14, quan tinguem les lletres i les cançons senceres a les nostres orelles i les nostres mans!

Què no vull, pel 2012

Avorrir-me (i que la vida no tingui gust).
Trencar-me (i punxar-me amb els meus propis trossos).
Ensopir-me (i tenir cada dia més tristor).
Patir-me (i oblidar què sóc i sofrir les conseqüències).
Emparellar-me (i lligar-me i fer nusos i no poder deslligar-los).
Encarcarar-me (i perdre mobilitat).
Hipotecar-me (i pertànyer per sempre a un banc).
Oblidar-me (i no saber on sóc).
Angoixar-me (i que vinguin els nusos que m’ofeguen a vegades la gola).
Cansar-me (i no voler viure prou).
Descolorir-me (i que tot es torni gris).