Miranda, deixa-ho estar.

Avui he agafat el tren. Just quan hi pujava he vist que a uns quants metres de mi hi havia un antic amor d’institut, de batxillerat. Un amor d’aquells que et mires, remires, que t’hi acostes i t’hi allunyes i t’envaeix la timidesa i un dia la trenques i la tornes a reconstruir, i dones voltes i més voltes i al final no arriba a passar res. Per errors teus, per errors seus. Pel temps que passa. Per les distàncies fisiques, temporals i de caràcter.

En algún moment d’aquella història haviem estat propers, temptant amb les coses no-dites i jocs d’apropament i de distància. Ens miràvem, ens saludàvem i podiem passar un temps xerrant i prou. Algún dia per alguna absurda raó vaig decidir que havia de fer veure que passava d’ell, que no m’importava, que no el volia. Quan jo el que necessitava era tot el contrar-hi. Acostar-m’hi més.

Un cop començat l’allunyament ja no hi havia volta enrere. Maldava, desitjava, somniava tornar a seure el seu costat i deixar passar l’hora del pati en converses agradables. Però la realitat era que el vaig deixar passar.

Sovint em pregunto què hagués passat si hagués estat valenta i hagués tornat a ell recomençant en algún punt recuperable.
Sovint em pregunto què hagués passat si no hagués estat tan idiota.

Així doncs avui l’he vist a pocs metres, pujant al mateix vagó, un a cada punta. El primer impuls electric que he sentit em deia que anés a saludar-lo però el segon, més racional, m’ha parat els peus. He entrat, nerviosa, quasi tremolant i m’he assegut al seient blau del ferrocarril. Terriblement conscient que ell era just a l’altra banda.

Estava allà, no em podia concentrar. He llegit dos cops el mateix paràgraf del meu llibre perquè no he entès res.

A Sant Cugat l’he vist sortir, l’he seguit amb la mirada i suposant que anava a la UAB he mirat a l’altra via esperant veure’l pujar, ha pujat i mentre pujava m’ha semblat, dins la impossibilitat de la distància i els vidres del vagó, que em veia. Ha caminat al llarg de l’andana i el meu tren ha seguit el seu camí.

Així, una altra vegada, torno a deixar marxar els meus desitjos, els meus anhels. Passos que no faig, mirades que no dóno, petons a les galtes que em guardo. Potser m’ha vist, potser no. Segurament mai llegirà això. Però quina importància té ara? Han passat tants anys! Han passat anys i m’he tornat a posar nerviosa. Aquella camisa de quadres, aquell riure franc, la mirada que posseïa, un parlar suau.

Miranda, deixa-ho estar. 

Anuncis

Froid glaciale.

La antártida. Es fría.

Te miro y pienso: “esto no va a ser nunca verdad”,
y me hundo una vez más tras un enesimo fallo.

Me miras y te me clavas otra vez,
sin que lo sepas, aunque lo intuyas.

Te me clavas y me dueles y en lo profundo de mi ser
me obligo a decirme de nuevo:
“Este no, este no, este va a hacerte mucho mal.”

Porque lo sé, porque lo veo, porque no hay más.
Me canso de esperar, de ilusionarme y no llegar.
Porque ya no queda mucho tiempo.

Porque empiezo a montarme una escarcha,
un muro, una coraza.
Evitando así las fugas y las filtraciones.
Volviéndome fría y rigida mis ojos dejarán de arder.

Sans famille, d’Hector Malot

Nous restâmes plusieurs semaines à Lyon, et tout le temps que j’eus à moi, je le passai sur les quais du Rhône et de la Saône; je connais les ponts d’Ainay, de Tilsitt, de la Guillotière ou de l’Hôtel-Dieu, aussi bien qu’un Lyonnais de naissance. 

Ens vam quedar durant moltes setmanes a Lió, i tot el temps que vaig tenir per mi, el vaig passar sobre els molls del Rhône i la Saona; conec els ponts d’Ainay, de Tilsitt, de la Guillotière o de l’Hôtel-Dieu, tan bé com un Lionès de naixement. 

La campana de vidre de Sylvia Plath

Editorial Proa,
245 pàgines.
ISBN 84-8256-720-9
(La imatge aquí publicada no correspon a la coberta del llibre en català)

M’he llegit aquest llibre unes quatre vegades des del març de 2007 que em vaig comprar el llibre a la Setmana del Llibre en català. Fins el dia que el vaig tenir entre les meves mans no sabia res de res de la dona que el va escriure, la poeta Sylvia Plath. 


La campana de vidre va ser la seva única novel·la ja que es va suïcidar un mes després de la seva publicació. Va néixer l’octubre del 1932 a Boston. Durant la seva vida va intentar suïcidar-se diverses vegades i va ser internada en un psiquiàtric quan tenia uns 20 anys. Després d’això es va recuperar i es va graduar a la universitat amb 23 anys. Va conèixer Ted Hughes amb qui es va casar i tenir dos fills. Ell va tenir una aventura amb una altra poetessa i això va influir en el fet que es separessin més tard. Mesos després, el febrer de 1963, es va suïcidar. Anys després es va poder saber que Plath patia trastorn bipolar. 


La seva única novel·la, que es va publicar amb el pseudònim de Victoria Lucas, és semi biogràfica. En ella explica la lenta decadència d’una estudiant brillant, Esther Greenwood, que en tornar d’un mes passat a Nova York amb una beca d’estudis no és admesa en un curs d’escriptura molt prestigiós on volia assistir. Ella havia projectat tots els seus objectius en aquest curs i quan sap que no ha estat admesa comença una greu depressió que la durà a veure psicòlegs i a ser internada en diversos psiquiàtrics. 


Durant tot el llibre manifesta un desig de suïcidi constant: “Quan havien preguntat com hauria volgut morir a no sé quin filòsof romà, va dir que volia obrir-se les venes en un bany tebi. A mi em semblava que havia de ser fàcil, ajaguda a la banyera i veient com el roig floria dels meus punys, ona rere ona per l’aigua clara, fins que m’adormís sota un fluir llampant com les roselles.” La protagonista ho intenta diverses vegades i en una ocasió quasi ho aconsegueix. En aquest punt és el moment àlgid de la seva depressió i el que desencadena el seu internament en el psiquiàtric.


També es manifesta una obsessió al voltant del sexe: ” Quan jo tenia dinou anys la puresa era el gran què. En comptes de dividir el món entre catòlics i protestants o entre republicans i demòcrates o entre blancs i negres i fins entre homes i dones, jo veia el món dividit entre gent que s’havia ficat al llit amb algú i gent que no ho havia fet, i aquesta em semblava l’única diferència significant entre una persona i una altra”. Aquesta obsessió es desencadena quan s’assabenta que el seu promès que semblava ser molt pur i bo, havia tingut una aventura amb una altra dona mentre estava amb ella. A l’Esther això li fa molta ràbia perquè la societat demanava a les dones que fossin pures i verges al moment d’arribar al matrimoni i no li semblava just que els homes poguessin fer el que volguessin i les dones s’haguessin de retenir abans de casar-se.


En l’escriptura d’aquest llibre s’evoquen imatges i situacions molt crues i al mateix temps poètiques. “Al Japó comprenen les coses de l’esperit. S’obrien els budells quan les coses anaven maldades. Intentava imaginar-me com ho feien. […] Devien anar despullats, altrament els ganivets se’ls enredarien en la roba. Aleshores, amb un cop sec, abans de tenir temps de pensar-s’ho dues vegades, devien clavar els ganivets i fer-los córrer, un per la part de dalt i un per la part de baix fins a fer un cercle complet. Després se’ls devia desfer la pell de l’estómac, com un plat, i els budells els devien caure, i ells morien. Deu caldre molt de valor per morir així. El meu problema és que no tolero veure sang”. 


“Veia els dies de l’any com s’estenien davant meu com una sèrie de lluminoses capsetes blanques, i separant una capsa de l’altra hi ha via el son, com una ombra negra. Però per mi la llarga perspectiva d’ombres que separava les capses s’havia esfumat, i veia dies i des enllumenant-me davant meu com una blanca, ampla, infinitament desolada avinguda. Era ridícul que em rentés un dia, perquè m’hauria de tornar a rentar l’endemà. Només de pensar-ho em fatigava. Volia fer-ho tot una vegada per sempre, i enllestir”.


La novel·la es llegeix força ràpid. Et transporta d’un estat mental a l’altre molt fàcilment i les imatges i sentiments que evoca son complexos però estan explicats d’una manera comprensible. Recomano la seva lectura quan estigueu més aviat animats. Llegir-lo en un estat de tristesa pot fer que encara us hi poseu més.

Jo li poso un 7’5 de 10.

Amélie Nothomb. La història continua…

La meva mare és un sol.

Després de les seves dues últimes visites a Suïssa, ja només em falta l’últim llibre de l’autora, el del 2008. Em va proporcionar els cinc que em faltaven. Sense comptar aquest últim perquè encara no ha sortit en edició de butxaca…

Total, que tinc el 94,12% de l’obra de l’Amélie Nothomb i ja els estic començant a deborar. Ara estic amb Les Catilinaires, si cliqueu a la foto hi ha informació, i promet tant com prometia l’Higiene de l’assassí, és a dir: moltíssim!!!

Ja aniré dient… per qui li interessi…

El club de las malas madres. Lucía Etxebarria i Goyo Bustos

Aquest matí m’he acabat de llegir aquest llibre. El club de las malas madres.
Es tracta d’un llibre que parla de l’educació. No és un manual fet per psicòlegs ni metges. Està fet des de l’experiència com a mestre de Goyo Bustos i com a mare de Lucía Etxebarría.
Des del principi ja ens diuen que cap mare (ni pare, ni mestre, ni avi, ni avia, ni…) és perfecta i que és totalment normal que tots ens equivoquem en algun moment a l’hora d’educar.
En grans termes, els dos autors ens diuen que educar des de l’amor i el respecte cap als nostres fills, o alumnes o nens (no sé com anomenar als nens que portem al cau o a l’esplai xD), sempre serà més fàcil, agradable i productiu que fer-ho des de la severitat, els crits, el despreci o l’autoritat del “perquè sí”.
Un dels punts en els que més insisteix el llibre és en que s’ha de reconeixer al nen com a una persona que és més llesta i viva del que podem pensar. Que sigui petit o petita no vol dir que no se n’adoni del que passa al voltant. Perquè sigui un nadó no vol dir que no s’adonarà que al seu voltant hi ha una discussió. Un nen de tres anys sap distingir molt bé una paraulota del que no ho és…
Ens diuen bastantes vegades que fem el que tantes vegades sentim: predicar amb l’exemple. Si volem que el nen llegeixi, que ens vegi llegir; si volem que sigui ben parlat, evitar les paraulotes davant d’ell. Si no volem que pegui als seus companys, no el podem pegar nosaltres, ni que sigui un “cachete”.
També s’incideix molt en el tema de donar sempre molta seguretat als nens. Perquè si un nen se sent segur de petit, de gran serà un adult molt més capaç de fer el que es proposi. Si eduquem un nen en la por i en la desconfiança (no surtis al carrer que es perillós) (estudia, que si no suspendràs i no arribaràs a res) farem que de gran l’autoestima sigui mínima.
Això i d’altres temes com la comparació en front a germans i/o amics, el temps que es passa amb els fills, etc. es tracten en aquest llibre que jo he trobat molt aclaridor i obre molt els ulls.
M’ha quedat clar que perquè els nens amb qui treballo facin els deures, no serveix dir-los que els facin perquè els castigaràn. És més efectiu dir-los que són completament capaços de fer-los i que els poden fer molt bé. Si els dius que la professora estarà contenta a ells poc els importa, perquè el que volen sentir és que si fan els deures els farà bé a ells, no a la professora que a més és la persona que els “fastigueja” posant deures a fer a la tarda…
Mentre vas llegint el llibre es distingeix qui dels dos escriu per la tipografia que es fa servir.
Les dues parts son bones, però es nota més en la de Lucía que ella és escriptora de novel·les perquè en algun moment ens deixa anar algun exemple “dramatitzat”. En la seva part també indica moltes vegades que és la Seva Experiència i gira una mica al seu voltant. Però com que és l’únic punt que em falla d’aquest llibre perquè tot el que s’explica i s’exposa és realment interessant no ho tindré en compte.
A més, jo em declaro seguidora de Lucía Etxebarria, així que no li tiraré pedres per aquest fet.
Recomanaria el llibre a totes les futures mares i futurs pares que encara no saben com fer-s’ho, i també als primerencs que encara estan una mica perduts, i ja posats a qualsevol persona que sigui en temps lliure o com a professió, es dediqui o es vulgui dedicar a l’educació.
Per mi…
un 7’5.