El club de las malas madres. Lucía Etxebarria i Goyo Bustos

Aquest matí m’he acabat de llegir aquest llibre. El club de las malas madres.
Es tracta d’un llibre que parla de l’educació. No és un manual fet per psicòlegs ni metges. Està fet des de l’experiència com a mestre de Goyo Bustos i com a mare de Lucía Etxebarría.
Des del principi ja ens diuen que cap mare (ni pare, ni mestre, ni avi, ni avia, ni…) és perfecta i que és totalment normal que tots ens equivoquem en algun moment a l’hora d’educar.
En grans termes, els dos autors ens diuen que educar des de l’amor i el respecte cap als nostres fills, o alumnes o nens (no sé com anomenar als nens que portem al cau o a l’esplai xD), sempre serà més fàcil, agradable i productiu que fer-ho des de la severitat, els crits, el despreci o l’autoritat del “perquè sí”.
Un dels punts en els que més insisteix el llibre és en que s’ha de reconeixer al nen com a una persona que és més llesta i viva del que podem pensar. Que sigui petit o petita no vol dir que no se n’adoni del que passa al voltant. Perquè sigui un nadó no vol dir que no s’adonarà que al seu voltant hi ha una discussió. Un nen de tres anys sap distingir molt bé una paraulota del que no ho és…
Ens diuen bastantes vegades que fem el que tantes vegades sentim: predicar amb l’exemple. Si volem que el nen llegeixi, que ens vegi llegir; si volem que sigui ben parlat, evitar les paraulotes davant d’ell. Si no volem que pegui als seus companys, no el podem pegar nosaltres, ni que sigui un “cachete”.
També s’incideix molt en el tema de donar sempre molta seguretat als nens. Perquè si un nen se sent segur de petit, de gran serà un adult molt més capaç de fer el que es proposi. Si eduquem un nen en la por i en la desconfiança (no surtis al carrer que es perillós) (estudia, que si no suspendràs i no arribaràs a res) farem que de gran l’autoestima sigui mínima.
Això i d’altres temes com la comparació en front a germans i/o amics, el temps que es passa amb els fills, etc. es tracten en aquest llibre que jo he trobat molt aclaridor i obre molt els ulls.
M’ha quedat clar que perquè els nens amb qui treballo facin els deures, no serveix dir-los que els facin perquè els castigaràn. És més efectiu dir-los que són completament capaços de fer-los i que els poden fer molt bé. Si els dius que la professora estarà contenta a ells poc els importa, perquè el que volen sentir és que si fan els deures els farà bé a ells, no a la professora que a més és la persona que els “fastigueja” posant deures a fer a la tarda…
Mentre vas llegint el llibre es distingeix qui dels dos escriu per la tipografia que es fa servir.
Les dues parts son bones, però es nota més en la de Lucía que ella és escriptora de novel·les perquè en algun moment ens deixa anar algun exemple “dramatitzat”. En la seva part també indica moltes vegades que és la Seva Experiència i gira una mica al seu voltant. Però com que és l’únic punt que em falla d’aquest llibre perquè tot el que s’explica i s’exposa és realment interessant no ho tindré en compte.
A més, jo em declaro seguidora de Lucía Etxebarria, així que no li tiraré pedres per aquest fet.
Recomanaria el llibre a totes les futures mares i futurs pares que encara no saben com fer-s’ho, i també als primerencs que encara estan una mica perduts, i ja posats a qualsevol persona que sigui en temps lliure o com a professió, es dediqui o es vulgui dedicar a l’educació.
Per mi…
un 7’5.
Anuncis

EL PAVELLÓ DE LES PEÒNIES. Lisa See

Aquest matí m’he acabat de llegir El Pavelló de les Peònies de Lisa See. M’el vaig comprar perquè ja m’havia llegit Flor de neu i el ventall secret, que em va captivar i no me n’arrepenteixo gens.

Són dos llibres molt bons. Completament independents l’un de l’altre però units pel món del que parlen, les tradicions xineses dels segles XVIII i XVII respectivament.

A Flor de neu i el ventall secret es tracta a través de la història de dues amigues, “laotongs”, de una manera crua i dura les tradicions que envolten el món interior de les dones. L’envenat dels peus, el casament, la importància de tenir fills, de ser bona filla, bona esposa i bona mare... Les cadenes de la dona xinesa cap a una tradició que l’anul·la i no la deixa ser ella mateixa en cap moment de la seva vida.

Al Pavelló de les Peònies es tracta un tema molt menys terrenal, és totalment espiritual. Es tracta la mort i els costums que l’envolten, la manera de viure la mort i l’amor. Estimar i obsessionar-se fins a l’extrem de deixar-se endur i morir…

Us recomano tots dos llibres perquè arriben al cor i als sentits, a través de les ànimes de la Flor de Neu i la Peònia. Val la pena deixar-se captivar per l’estil de la Lisa See i la seva història.

“La mare m’havia educat perquè mai no mostrés els meus sentiments, però quan llegia El pavelló de les peònies sentia força coses: amor, tristesa, felicitat. Ara que veia la història representada al meu davant, les meves emocions creixien…”