She. Ella

En un paper encantat, d’aquests amb màgia per bonics i per elegants i insòlits, m’hi trobo un text picat a màquina d’escriure. Llegeixo, i em trobo de morros amb la descripció d’un munt de dones que he conegut, i un munt que encara he de conèixer…

She made the most of her life, not matter what the circumstances were. She filled her life with things that made her happiest, which were rarely things. She made everything more beautiful. She was brave and lovely and happy and kind. She did her best to enjoy every step of her journey, and always made it a point to learn something from every situation, no matter how difficult the stretch of road she happened to be on. She laughed and danced and played and sang. She was a friend to all. She spread words of hope and actions of kindness and days of fun. She believed the best in everyone. She forgave easily and loved freely. She had a wild imagination and big dreams and hope in all of it big enough to make it all happen. She decided to be brave. She knew there had to be a better way. She dug in and got to work. She sacrificied what was very good for what was best. She made choices that brought her peace and she protected that peace. She made boundaries. She came to terms with what her limitations were and turned them into strenghts. She believed that life was on her side. She knew that while not everything turns out perfectly, it always turns out exactly as it should. She tried and then she tried again and then she tried again.

Ella va fer tot el possible, sense importar quines eren les circumstàncies. Omplia la seva vida amb coses que la fessin més feliç, que rarament eren objectes. Va fer-ho tot més preciós. Era valenta i adorable i feliç i amable. Feia tot el possible per gaudir cada pas del seu viatge, i sempre va tenir d’objectiu aprendre alguna cosa de cada situació, sense importar com de dificil era el camí en el que es trobava. Reia i ballava i jugava i cantava. Era amiga de tots. Escampava paraules d’esperança i actes d’amabilitat i dies de diversió. Ella creia en el millor de cadascun. Perdonava facilment i estimava lliurement. Tenia una imaginació boja i grans somnis i una esperança en tots ells prou gran per complir-los tots. Va decidir ser valenta. Sabia que hi havia d’haver una manera millor. Va buscar a fons i va haver de treballar. Va sacrificar el que era molt bo per el que era millor. Va prendre decisions que li van dur pau i va protegir aquesta pau. Va fer fronteres. Va acabar amb les seves limitacions i les va convertir en fortaleses. Creia que la vida estava del seu costat. Sabia que mentre no tot va perfecte, sempre va com ha d’anar. Ho va intentar i ho va intentar de nou i ho va intentar de nou.

Podeu trobar aquest paper i moltíssims més a: http://www.cromatismes.com (botiga a Gràcia)

La grammaire est une chanson douce- Erik Orsenna

-Necropol és el governador de l’arxipèlag, ben decidit a posar-hi ordre. No suporta la nostra passió per les paraules. Un dia, me’l vaig trobar. Mira el que em va dir: “Totes les paraules són eines. Ni més ni menys. Eines de comunicació. Com els cotxes. Eines tècniques, eines útils. Quina idea adorar-les com déus! Adorem un martell o unes tenalles? De fet, hi ha massa paraules. Tant sí com no, les reduiré a cinc-centes, sis-centes, l’estricte i necessari. Es perd el sentit del treball quan hi ha massa paraules. Ja has vist els habitants de l’illa; només pensen en parlar o cantar. Confia en mi, tot això canviarà…” De tant en tant, ens envia helicòpters equipats de llança-flames, i fa cremar una biblioteca…
-Nécropole est le gouverneur de l’archipel, bien décidé à y mettre de l’ordre. Il ne supporte pas notre passion pour les mots. Un jour, je l’ai rencontré. Voici qu’il m’a dit: “Tous les mots sont des outils. Ni plus ni moins. Des outils de communication. Comme les voitures. Des outils techniques, des outils utiles. Quelle idée de les adorer com des dieux! Est ce qu’on adore un marteau ou des tenailles? D’ailleurs, les mots sont trop nombreux. De gré ou de force, je les réduirai à cinq cents, six cents, le strict nécessaire. On perd le sens du travail quand on a trop de mots. Tu as bien vu les îliens: ils ne pensent qu’à parler ou à chanter. Fais-moi confiançe, ça va changer…” De temps en temps, il nous envoie des hélicoptères équipés de lance-flames, et fait bruler une bibliothèque…

Reflexionem-hi siusplau, reflexionem-hi…

Trilogía de Nova York. Paul Auster

“Per primera vegada des que havia  encetat el bloc vermell, el que hi escrivia aquell dia no tenia res a veure amb el cas Stillman. Més aviat es centrava en les coses que havia vist tot caminant. No s’aturava a rumiar el que feia ni a analitzar les possibles implicacions d’aquella activitat desacostumada. Frisava per deixar constància d’uns fets determinats, i els volia posar sobre el paper abans no li marxessin del cap.”

Trilogía de Nova York. Paul Auster

“Ara, més que res, sóc poeta. Cada dia m’assec a l’habitació i escric un poema. M’invento totes les paraules jo, com quan vivia a les fosques. D’aquesta manera començo a recordar coses, perquè sembli que torno a estar a les fosques. Sóc l’únic que sap què volen dir les paraules. No es poden traduir. Aquests poemes em faran famós. L’encertaran de ple. Ia, ia, ia. Uns poemes preciosos. Tan preciosos que tot el món plorarà.”

Sans famille, d’Hector Malot

Nous restâmes plusieurs semaines à Lyon, et tout le temps que j’eus à moi, je le passai sur les quais du Rhône et de la Saône; je connais les ponts d’Ainay, de Tilsitt, de la Guillotière ou de l’Hôtel-Dieu, aussi bien qu’un Lyonnais de naissance. 

Ens vam quedar durant moltes setmanes a Lió, i tot el temps que vaig tenir per mi, el vaig passar sobre els molls del Rhône i la Saona; conec els ponts d’Ainay, de Tilsitt, de la Guillotière o de l’Hôtel-Dieu, tan bé com un Lionès de naixement. 

La valse lente des tortues- Katherine Pancol

“L’escoltava i la pau es va fer en ella. Va deixar caure el cap contra la porta i va respirar poc a poc. Era allà, just darrere. Ja no tenia por de res. Havia vingut, sol. Sense la Dottie Doolitlle.

-Jo?
Va fer una pausa i va afegir:
-No estas enfadada?
-Perquè no em trucaves? va deixar anar la Joséphine, a punt de plorar.
-Perquè sóc idiota.
-Saps, m’és igual que tinguis altres noies. Només m’ho has de dir. Ningú és perfecte.
-No tinc altres noies. Em vaig entrebancar amb les meves emocions.
No hi ha res pitjor que el silenci, xiuxiuejà la Joséphine. T’ho imagines tot i tot esdevé amenaçador. No tens res, ni tan sols un petit tros de realitat per encoleritzar-te. Detesto el silenci.
-És tan pràctic, a vegades.
La Joséphine sospirà.
-Acabes de parlar… Veus, no és tan complicat.
-Perquè estàs darrere la porta!”

Le voyage d’hiver- AMÉLIE NOTHOMB


“J’ignore ce que c’est la réussite d’une histoire d’amour, mais je sais ceci: il n’y a pas d’échec amoureux. C’est une contradiction dans les termes. Éprouver l’amour est déja un tel triomphe que l’on pourrait se demander pourquoi l’on en veut d’avantage.”

“Ignoro què és l’èxit d’una història d’amor, però sé això: no hi ha fracàs amorós. És una contradicció en els termes. Sentir l’amor ja és un triomf tan gran que ens podríem demanar perquè en volem més.”
“Ignoro qué és el éxito de una historia de amor, per sé esto: no hay fracaso amoroso. Es una contradicción de terminos. Sentir el amor es ya un tal triunfo que nos podríamos preguntar porqué queremos más.”