L’escena de la serie del migdia.

(La Maria Claudia entra al bar amb posat trist i intenant evitar al Joan Alfons que ha arribat amb la seva amiga Maria Lluïsa. Tot i els seus esforços se l’acaba trobant de cara i parlen)

-Sembles cansada. Estàs bé?
-Sí, és que avui he rebut dues notícies que no m’esperava.
-Què ha passat?
-Dos dels homes a qui els hauria fet l’amor amb moltes ganes ja han trobat la seva felicitat.
-Però hi ha més homes, no?
-Sí, sí. Per un estic molt contenta, perquè ja era hora. I de fet, fer-li l’amor només era una idea platònica. Però l’altre…
-L’altre?
-Una amiga meva ha començat a sortir amb ell.
-Ah.
-I em trobo que no sé què sento. Perquè estic molt contenta per ella, però ell m’agrada molt. Molt. I no estic ni de lluny emprenyada amb la meva amiga, però…
-Però…
-No ho sé, és un embolic.
-N’estàs enamorada?
-Enamorada no és la paraula, estic encisada. Amb una mica més de temps me n’hagués acabat enamorant. Però ara ja esta. No puc fer cap més pas endavant si t… si ell ha començat una relació. I menys si és amb una amiga.
-Anaves a dir “tu”?
-No.
-Sí.
-Et dic que no.
-…
-Maria Claudia, has estat parlant de mi durant tota aquesta estona?
-De tu no, Joan Alfons. De la Maria Lluïsa.

-Si ho hagués sabut abans…
-Si ho haguessis sabut abans, què?
-Res. Serà millor que ho deixem així.
-Sí, serà millor.

Anuncis

L’escena de la serie del migdia.

Heus aquí una nova secció per el meu blog:

L’ESCENA DE LA SERIE DEL MIGDIA…
(Ella camina pel carrer dirigint-se cap a casa seva. De lluny veu que hi ha un noi que no coneix que la mira fixament. Mira cap als costats no fos cas que no la miri a ella. Però no hi ha ningú més. Al final es creuen.)
Ell- Hola! Tu ets la Maria Helena, oi?
Ella- Sí. Però tu qui ets?
Ell- No em coneixes. Soc un amic del Joan Esteve.
(Quan sent aquest nom canvia totalment l’expressió i li entra molta pressa)
Ella- Ah doncs molt bé. Bona tarda!
Ell- No, no, no! Espera!
Ella- No em facis perdre el temps eh.
Ell- És que quan t’he vist no he pogut evitar parar-te.
(Amb una molt de rancor)
Ella- Tu ets un dels amics que no em va voler presentar mai, espera que me’n recordi… Sí, el Francesc Xavier.
Ell- Sí és…
Ella- Bé doncs no tinc res a dir-te. (Marxant)
Ell- Espera siusplau!
Ella- QUÈ??? No vull saber-ne res del Joan Esteve!
Ell- Doncs t’he de demanar que el truquis.
(Sorpresa, indignada, no podent-s’ho creure)
Ella- Perdonaa?
Ell- Sí. És que està fet caldo. Crec que li aniria bé veure’t i xerrar una estona amb tu.
Ella- I què n’he de fer jo de si esta feliç o esta deprimit? Ja no te res a veure amb mi, ja no és el meu objectiu. I et recordo que va ser ell qui ho va deixar. Va ser ell qui em va donar esperances de tornar-nos a veure algun dia, dient que seguiríem mantenint el contacte i que jo li seguia important i que al final va desaparèixer sense deixar ni rastre.
Ell- Ho sé, ho sé, Maria Helena. El que passa és que se sent culpable i esta desfet per tot això. Perquè creu que no el perdonaràs mai. Té molts remordiments. Jo sempre li dic que tu ho deus haver superat i que no en tens de rancor, però no em creu. No remunta!
Ella- Ha!! Doncs que els tingui! Perquè no és que se senti culpable, és que ho és. Em va tractar com un mocador de paper, com un llumí… I encara no he rebut cap resposta a tots els perquès… Però no vull saber res d’ell!!
Ell- Precisament crec que esta al punt per ser sincer amb tu i amb ell mateix.
Ella- I a mi què. Jo ja no vull veure’l. No en trec res d’acostar-m’hi…
Ell- Sí. La resposta a totes les preguntes que t’estan passant ara mateix pel cap.
(Ella es suavitza i sembla que comença a pensar-s’ho però de cop torna a l’actitud d’abans i comença a caminar)
Ella- Jo me’n vaig. Que et vagi bé. (molt secament)
FI de l’escena.