Le voyage d’hiver- AMÉLIE NOTHOMB


“J’ignore ce que c’est la réussite d’une histoire d’amour, mais je sais ceci: il n’y a pas d’échec amoureux. C’est une contradiction dans les termes. Éprouver l’amour est déja un tel triomphe que l’on pourrait se demander pourquoi l’on en veut d’avantage.”

“Ignoro què és l’èxit d’una història d’amor, però sé això: no hi ha fracàs amorós. És una contradicció en els termes. Sentir l’amor ja és un triomf tan gran que ens podríem demanar perquè en volem més.”
“Ignoro qué és el éxito de una historia de amor, per sé esto: no hay fracaso amoroso. Es una contradicción de terminos. Sentir el amor es ya un tal triunfo que nos podríamos preguntar porqué queremos más.”

Amélie Nothomb. La història continua…

La meva mare és un sol.

Després de les seves dues últimes visites a Suïssa, ja només em falta l’últim llibre de l’autora, el del 2008. Em va proporcionar els cinc que em faltaven. Sense comptar aquest últim perquè encara no ha sortit en edició de butxaca…

Total, que tinc el 94,12% de l’obra de l’Amélie Nothomb i ja els estic començant a deborar. Ara estic amb Les Catilinaires, si cliqueu a la foto hi ha informació, i promet tant com prometia l’Higiene de l’assassí, és a dir: moltíssim!!!

Ja aniré dient… per qui li interessi…

Amélie Nothomb

Les promeses son deutes i jo no us vull deure res!!! Aquí teniu el meu petit monogràfic d’Amelie Nothomb!!

Comencem amb una entrevista que li van fer a Silenci l’any 2004 en motiu de la publicació de Biografia de la fam.

Amélie Nothomb neix el 13 d’agost de 1967. El seu pare era cònsul de Bèlgica i per aquesta raó va néixer al Japó i durant tota la seva infància i part de l’adolescencia viu a Japó, Xina, Estats Units, Laos, Birmania i Bangladesh. Als disset descobreix Europa, viu a Bèlgica i estudia filologia. Un cop acabada la carrera torna al Japó, l’únic lloc on s’ha sentit arrelada fins aleshores i és aleshores que viu la penosa experiència que relata a Estupor y temblores, on explica com comença a treballar en una gran empresa japonesa on el seu estatus va baixant fins a ser la vigilant dels lavabos.

Torna a Bèlgica i l’any 1992 publica Higiene de l’assassí i des de llavors que n’ha publicat una de les tres que escriu cada any.

Amélie Nothomb escriu, i sembla que visqui, amb humor negre i molt molt de sarcasme i mordacitat les situacions i fets més crus i irreverents que ha viscut ella mateixa i els seus personatges.

A Estupor i tremolors i Ni d’Eve ni d’Adam (encara no traduïda) parla de les seves experiències com a occidental que es capbussa de ple en la cultura japonesa i el pertinent xoc cultural.

I ara passem de les coses subjectives a les objectives! I per fer-ho, us copio i enganxo descaradament part d’un mail que vaig enviar a un amic parlant de literatura… i hi afegeixo o trec alguna coseta…

“d’Amélie Nothomb et recomano per començar, Higiene del asesino , que és el primer que va escriure i es boníssim (tots son bons, pero el fet que sigui el primer de tots fa que no t’ho creguis xD), Estupor y temblores, que és de l’any 1999 i té un parell de premis, i és absolutament bestial, trontxant i terrorífic, en un bon sentit clar, com explica amb un humor mega negre les coses més crues i les putades més grans que va viure treballant en una empresa japonesa, i… espera que ho pensi… (és que ja me n’he llegit tants i tan bons que ja no se quin més recomanar-te, perquè et diria almenys 4 o 5 títols més…) crec que em decantaré per Metafísica de los tubos i Biografia del hambre, que son genials, al mateix nivell d’estupor y temblores, i també autobiografics dels 0 als 3 anys i dels 3 als 15 (crec) respectivament. A Metafísica de los tubos explica com passa de ser una nena-vegetal a un ésser humà i com viu la seva existència amb la creència de que és Déu i que tot el que passa és perquè ho decideix ella. I a Biografia del hambre parla de la gana de viure, de la gana de conèixer però també de la gana real, relatant l’anorèxia que va patir sent adolescent.

Veuràs que soc una super-friki… perquè aquesta dona ha publicat (que no escrit, escriure n’escriu tres) un llibre a l’any des del 1992, que fan un total de 17. I jo me n’he llegit 10… crec que serà l’única autora a la meva vida de la que m’hauré llegit tots els llibres… també he de dir que ha estat fàcil perquè els llibres no son grans totxos…

I tot va començar quan em van regalar pel meu aniversari Estupor y temblores i després em van deixar Ni d’eve ni d’adam. Més tard, un amic em va tornar a parlar de l’autora i em vaig començar a comprar els llibres, i últimament ha estat un no parar… en versió original i de butxaca costen com a molt cinc euros…

I per explicar-me una mica millor: (http://www.lenguasdefuego.net/Amelie_Nothomb)

“sería absurdo desarrollar una noticia bibliográfica más completa, puesto que gran parte de su obra se basa en un biografismo consciente y declarado; contar ahora más detalles sobre su vida es como desvelar el final de una novela.

La cuestión es, precisamente desde el punto de vista de la recepción, averiguar en qué se convierte el texto nothombiano cuando escapa de sus cuadernos rayados y llega hasta el lector en papel mecanografiado. Se dice de la gastronomía belga – la obra de Nothomb es altamente sensorial y además incluye varias tramas que giran en torno al tema del alimento (real o metafórico) y del hambre- que es sencilla pero sofisticada, lo cual es paradójico si se tiene en cuenta la etimología de sofisticación; curiosamente, también la obra de Amélie es una combinación de simpleza y complejidad, y el espíritu cartesiano-barroco de la francofonía se mezcla en ella con las influencias asiáticas. Una novela de Amélie Nothomb se convierte en la exégesis de un haiku; la brevedad de sus obras no es tal, porque en realidad desarrolla en un centenar (o medio) de páginas un motivo principal casi en exclusiva.

Por otra parte, los creadores belgas parecen reunirse bajo una consigna común, un leitmotiv tácito que confiere a sus obras ese realismo con toques de fantasía. El contacto entre la imagen real y su reconstrucción literaria se basa en el contraste de las experiencias vividas, pasadas por el filtro de cierto virtuosismo en el uso de la imaginación. Amélie Nothomb otorga a la mayoría de sus obras biográficas un aspecto legendario, confecciona anécdotas pseudo-míticas: su educación occidental en el seno de la cultura asiática (China, Laos, Blangladesh…) es el principal desencadenante del mestizaje de su imaginario.”

i ho deixo ja perquè això ja és massa llarg… i ben pocs arribareu a aquest últim paràgraf on diu…

“-Quédese, es usted tenaz, eso me divierte. Ya que no parece dispuesta a perdonarme, hagamos una apuesta, ¿le parece? Le apuesto a que, al final de la entrevista, le habré hecho sacar el hígado por la boca, como a sus predecesores. ¿Le gustan las apuestas, no?
-No me gustan las apuestas gratuitas. Quiero un envite.(…) Le propongo que el envite sea el mismo para ambos: si yo me vengo abajo, me arrastraré a sus pies, pero si el que se viene abajo es usted, le tocará arrastrarse a mis pies. También me gusta que la gente se arrastre ante mí. “


Higiene del asesino. 1992

Més Amélie Nothomb!!

Give me more!!!!!
Aprofito que estic a terres francofones i adquireixo encara més llibres d’aquesta dona!!
Higyene de l’assassin es tremendissim!! Bonissim, tècnic, excellent!!!
Un dia hauré de dedicar una entrada sencera per parlar d’aquesta dona que escriu tan bé i que m’està atrapant tant, més que res perquè em pogueu entendre una miqueta!!
Petons!
Ja només em queden dos dies a Suissa i després dos més de tornada… Aguanta Yas, aguanta!!!!

Amelie Nothomb! Noves adquisicions!!

Pour finir je vais vraiment tous les lire… 😛

Noves adquisicions d’aquesta escriptora que m’agrada cada vegada més!!

Robert des noms propres i Antechrista…

Aquesta vegada no es tracta de llibres autobiogràfics, tot i que en totes les novel·les alguna cosa d’autobiogràfic hi ha… Així que segurament serà una mica diferent! Estic segura que no em decepcionarà… ^^

Antechrista parla d’una noia normaleta que es fa amiga de la noia més popular de la universitat… I de com la domina, i com arriva a adonar-se de la dependència que li imposa… Al final haurà de decidir si deixar-se manipular o defensar-se…

Robert des noms propres explica la historia d’una noia jove i la seva relació amb el món

que no sempre serà fàcil… El títol és el nom d’un diccionari de noms
propis, tipus aquell que compren les parelles per decidir el nom dels seus futurs fills, per evocar totes les persones que han passa per la vida de la noia fent-li mal, o no…

BIOGRAFIA DEL HAMBRE. Amelie Nothomb

Cuando hay un jardín, un hombre, una mujer, deseo y una serpiente, hay que esperar un desastre. La catastrofe planetária tuvo lugar en el ascensor newyorquino.

Inge recuperó la voz. Una frialdad incomprensible se emparó de sus ojos y contestó una palabra infecta:

-No.

No, no habrá cena con Clayton Newlin, no habrá amor, me has esperado durante milenios y te lo niego, tu abrazo se cerrará en el vacío, tu aliento no quemará a nadie, te he esperado des del jardín pero no va a pasar nada, tal es el soberano deseo de la desgracia, no te diré ningun secreto, es más fácil morir que vivir, es por esto que mi vida entera no será otra cosa que muerte, cada mañana, a la salida del sol, mi primer pensamiento sera que ya estoy muerta, que me dí la muerte diciendo que no al hombre que era mi vida, así, sin razón, sin otra razón que este vertigo que te empuja a estropearlo todo, que este poder abyecto de la palabra no, este no que se emparó de mi en el momento crucial de mi existencia, apagad las antorchas, quitaros vuestros bellos vestidos, la fiesta ha terminado antes de haber empezado, que no haya más sol, que no haya más tiempo, que no haya más mundo, que no haya más de nada, que no tenga más en el corazón este enorme porqué, yo era la que tenia el universo entre sus manos y he decidido que muera, aunque quería que viviera, no entiendo que fué lo que pasó.

METAFÍSICA DE LOS TUBOS. Amélie Nothomb

Los ojos de los seres vivos poseen la mas asombrosa de las propiedades: la mirada. No hay nada más singular. No decimos de las criaturas que tienen una “escuchada”, ni de sus narices que tienen una “olorada” o una “respirada”.

¿Qué es la mirada? Es inexplicable. Ninguna palabra puede acercarse a su esencia extraña. Sin embargo, la mirada existe. Hay incluso pocas realidades que existen hasta este punto.

¿Cuál es la diferencia entre unos ojos que tienen una mirada y los ojos que no tienen? Esta diferencia tiene un nombre: es la vida. La vida empieza ahí donde empieza la mirada.

Dios no tenía mirada.

Las únicas ocupaciones de Dios eran la deglutición, la digestión y, conseqüencia directa, la excreción. Estas actividades vegetativas passaban por el cuerpo de Dios sin que se diera cuenta. El alimento, siempre el mismo, no era lo suficientemente excitante para que lo notára. El estatus de la bebida no era diferente. Dios abria todos los orificios necesarios para que los alimentos solidos y liquidos lo travesaran.

Es por esto, a este estado de su desarrollo, que llamaremos a Dios el tubo.