Bruja cíclica menstruante

Cada mes sangro unos dias y no muero,
y eso da miedo.
Un hombre a lo lejos me mira y piensa
“peligro”.

Una vez al mes devuelvo a la tierra parte de lo que me ha donado,
y eso da miedo.
Un hombre a lo lejos me mira y piensa
“alerta”.

Una vez al mes aguanto dolores y embistes interiores y aprendo a sentirlos,
y eso da miedo.
Un hombre a lo lejos me mira y piensa
“necesito dividirla”.

Una vez al mes, y diez, y treinta, somos de la luna, de la tierra, del mar, del aire, del fuego, lo somos sin temor.
Y eso da miedo.
El patriarcado a lo lejos nos mira y grita “SON BRUJAS.”

Anuncis

El meu part, el part del Damià

IMG_20161014_180325Us voldria explicar el meu part, el part del Damià, però sento que abans he de fer un parell de flaixbacks a coses que em van dir i em van fer pensar i decidir durant l’embaràs.

La meva germana Tatiana em recomana preparar-me el part amb una amiga seva fisioterapeuta, l’Adriana, especialitzada en sol pèlvic que també ensenya a fer el massatge perineal, que serveix per evitar episiotomies i esquinçaments i per recuperar-se més ràpid després del part. Investigo, i sí, decideixo fer-ho, (gràcies pares pel regal d’aniversari!).

Barbacoa amb la família política, hi ha la cunyada i la cosina que ja son mares. Una per cesàrea, l’altra natural amb episiotomia. No sé com arribem a parlar de punts, de trencar-se, de les molèsties posteriors. La cosina que és tota amor però diu algo com “sigui com sigui prepara’t perquè segur que d’algun lloc t’acabaràs obrint i tenint punts”. Jo m’esgarrifo i m’agafa la por i penso i decideixo que no. Que jo em penso preparar per si arribo a fer part natural no “trencar-me”, intentar posar de la meva part per no esquinçar-me. I em sorprèn que doni per fet que totes ens esquinçarem per força.

Classes amb l’Adriana, moviments per activar la zona pèlvica, postures de dilatació, moviments a la pilota per alleujar els dies que em sento més carregada. Un dia parlem de les diferents anestesies i aleshores entenc que amb l’epidural no controlaria, no sentiria, no podria decidir, no podria saber què he de fer. M’explica que hi ha un tipus d’anestesia que sí que permet sentir una mica, i moure’s i tot. En el mateix moment decideixo que jo vull controlar. Vull decidir. Vull sentir. L’anestesia “lleugera” és una opció (li dic lleugera perquè no en recordo el nom). Ensenya a fer el massatge perineal al meu company, l’Adrià. Li fa sempre molta mandra fer-me’l, però sap perquè és i me’l fa quan toca, i el fa molt bé, s’hi esforça, li agraeixo eternament.

Visita amb llevadora en que parlem del pla de part. Pregunto sobre l’anestesia “lleugera” i em diu que és molt difícil aplicar-la perquè fa falta tenir l’anestesista allà tota l’estona, ho dóna per impossible, vaja. O sigui que no hi ha terme mig, o epidural o natural. Segueixo apostant pel natural, amb el mateix mantra, vull controlar, vull decidir, vull sentir.

Llegeixo el llibre Vincles de l’Angels Torres i la Míriam Tirado. L’Angels parla de les contraccions com d’unes onades que obren camí, que són amigues, companyes, que van a favor meu i del petit, que tots tres som un equip. Que les accepti, que quan vinguin no m’hi resisteixi i tot fluirà millor.

Veig parts naturals de tot tipus per internet, menys els més escabrosos i morbosos, i em vaig fent una idea de com podria ser. No llegeixo el grup ni web de Dona Llum perquè encara no el conec, però segur que també m’hauria anat molt bé.

Preparació al part del CAP. Pariré a l’hospital de Terrassa. La Lourdes és una llevadora estupenda i explica que a l’Hospital aposten pels parts naturals, i sempre estaran per ajudar a les mares que vulguin fer-ho així, perquè la recuperació és millor, perquè estarem abans a casa, perquè ho podem fer, perquè en som capaces. També explica que els parts no són com a les pelis, que de cop trenquen aigües, la mare crida molt i el nen ja treu el cap. Que en principi hauria de ser gradual i amb temps d’anar a l’hospital tranquil·lament.

Festa Major del Carrer Sant Jaume, la Sònia m’explica amb emoció els seus dos parts naturals a l’Hospital de Terrassa, emocionants, possibles, empoderats. Això m’anima.

Amb tot això recorregut i interioritzat, la nit del 12 al 13 d’octubre fem l’amor tendrament i amb certa dificultat per la panxota. El 13, entrant a la setmana 39, perdo un bus, a Rubí passen cada mitja hora, i decideixo anar a peu allà on anava. Una caminada sense pressa de mitja hora i fent pujada suau, però pujada. Quan arribo a lloc em sento que em costa caminar, que no puc pujar gaire les cames, un dolor força intens a baix, al pubis. Quan torno a casa més tard hi ha el meu germà al sofà amb les cames sobre la tauleta i li demano que aparti les cames per deixar-me passar perquè no puc aixecar les meves. Fa broma “aaai que et posaràs de part…” Faig moviments a la pilota per mirar de sentir-me menys encarcarada.

Aquesta mateixa tarda quedo amb la Mariona, que m’acompanya al centre comercial a comprar roba de lactància. Camino poc a poc, sense gaires molèsties, però poc a poc, xino xano, anem fent. Tornem a casa cap a les 19.

D’aquí ja no tinc memòria fins a l’hora de fer el sopar. Lluç al forn. Mentre el preparem començo a sentir alguna contracció. El meu germà és al menjador i com de costum no se n’adona de res. Millor. A les 21.40 seiem a taula. Les contraccions van venint ja més sovint, però encara irregulars. Cada cinc, o sis, o set, o deu minuts, duren 20, o 57, o 32 segons, amb diferents intensitats. El meu germà diu bona nit, sense imaginar-se res. L’Adrià i jo sopem tranquil·lament, sense pressa, comptant les contraccions amb una app.

No he trencat aigües, les contraccions no són cada cinc minuts com ens havien dit. Investiguem, “prodromos del parto”. Que passen si seus o camines. Però què va. Una cosa i l’altra em fan veure les estrelles.

Sec a la pilota, fem els moviments i respiracions apresos amb l’Adriana. L’Adrià m’ajuda amb respiracions, massatge, aigua, afecte, suport. Em deixo acompanyar per les contraccions i les acompanyo a elles. Segueixen sent irregulars però portem tres hores així. Truquem a l’hospital per saber què fer. Quan l’Adri diu que porto tres hores ens diuen que sense pressa però que anem venint.

Està plovent. L’Adri condueix a poc a poc. És la una de la nit, hi ha poc tràfic. Sec de costat per no bloquejar el sacre. Arribem, aparquem a pocs metres de la porta d’urgències. Un parell de contraccions més i arribem a recepció. Allà ens diuen directament que seguim la línia taronja i arribarem a la secció d’obstetrícia i sales de part.

Segueixo sense haver trencat aigües, per cert. La llevadora, la Sandra, ens atén de seguida i entrem a una primera sala amb llit on ens fan esperar un moment de res, mai em fan seure si no és estrictament necessari, i de seguida torna per fer-me un tacte. Estic de 3 cm. Se’m queden.

Em posen monitors. Els dos o tres cops que em fan estirar-me veig les estrelles, és el més dolorós que recordo. Les contraccions venen cada cop més sovint, i més fortes, més intenses. Més tard tornen a fer tacte. 9 cm. Aviso a la meva família via whatsapp, deuen ser dos quarts de quatre, que el Damià està en camí, els avisarem quan el tinguem amb nosaltres, que tot va bé. L’Adrià fa igual.

En una de les contraccions perdo una mica de sang, m’espanto una mica. No sé si és normal. Dic a la llevadora que tinc ganes d’empènyer. Quan dic això s’apressen a anar cap a la sala de parts. Això ja ho tenim!

La Sandra em pregunta si m’he plantejat el part natural. Dic ferma i decidida que sí, que el vull natural. Entrem a la sala, amb la llum tènue. L’Adrià i jo ens fem un petó que em relaxa. Vull seguir de peu i la llevadora i una altra noia es preparen a sota meu per si cal rebre el Damià des del terra. Sí, estic en bones mans.

Aguanto poca estona dreta i no sé amb quina postura pot anar millor i em costa pensar-ho, així que els demano que em vagin guiant una mica. Començo de quatre grapes arrepenjada al capçal reclinat del llit, m’hi estic força estona, empenyent molt i cada vegada tinc el Damià més a prop.

No se ben bé com, surt un tros de sac amniòtic. Sembla un saquet de tripa ple d’aigua. El cas és que la bossa frena el pas i jo em començo a cansar molt i a no poder més.

Fa mal, molt de mal. Però un mal animal, suportable. Crido molt, diu l’Adrià que no semblaven crits de dolor, si no d’esforç. Em diuen que amb un parell d’empentes més ja estarà. Però no. Tinc un moment de defalliment en que penso que això no acaba mai. Em canso molt abans de poder treure’t del tot. En algun moment m’han acabat trencant la bossa per deixar de frenar. (Em van informar de que ho feien, però no recordo el moment.) Aleshores toco i noto el cap, això i veure’l pel mirall m’ajuda.

Canvio de postura, asseguda de costat amb la cama dreta ben amunt per obrir bé el pas. També em van passant un drap humit i calent per ajudar la musculatura a relaxar-se per tal de no fer-me mal.

Em proposen de guardar-me els crits per fer servir l’energia per empènyer. Ho provo però trobo que no serveix, em costa més, així que torno a cridar. En algun moment, no recordo exactament amb quines paraules, em dic a mi mateixa que ja ho tinc, que això ja està, que no queda res, que un esforç més i acabarà. I empenyo amb totes les forces que encara em queden.

La Sandra m’avisa de que sentiré el cercle de foc. El noto i faig un crit animal que mai hagués dit que sentiria sortir de mi. Amb dues empentes molt seguides finalment surt el cap, i de seguida la resta del cos. La Sandra diu “agafa el teu fill, mare!”. Allargo els braços i acabo de treure el Damià. Moll, llefiscós. M’el poso sobre el pit, l’abraço. Veig la seva orella dreta, era tan petitona! No se’m va enganxar de seguida al pit com sempre havia imaginat, però això ja és un altre tema. Són les 4:48, i ja tenim en Damià aquí, està saníssim i és preciós!! 

Esperem que surti la placenta. Triga una mica així que me la treu la llevadora, al final. És una massa grossa i fosca. Diu la llevadora que és molt bonica, amb el cordó molt centrat. Em posen oxitocina per ajudar a contraure l’úter. Em fan un sol punt al llavi, amb el meu permís, més estètic que res.

Mentre esperem per què ens pugin a l’habitació avisem a la família, també per whatsapp. Els meus pares responen de seguida. Estan contents, feliços de que tot hagi anat bé. Viuen en un altre país i treballen, així que malauradament no podran venir fins quinze dies després. Els meus germans… La Tatiana s’ha llevat tard, tant, que ni mira el mòbil abans d’agafar el cotxe. El meu germà Gabriel té festa, així que tampoc tenia cap despertador posat. Els truco. Ella s’emociona, no s’ho esperava tan aviat. Plora una mica, vindrà de seguida que es pugui escapar de l’escola. El meu germà no entén res. “Però com? Quan? Si no m’he enterat de res!” S’esperava que cridaria com a les pel·licules? També ve de seguida que pot anar a buscar el cotxe al taller. Venen poques visites, com voliem. Els meus sogres i el nostre nebot Joan, uns tiets de l’Adri que viuen molt a prop, els meus germans i cunyat, i la Mia, que és una amiga que és com família.

A planta les llevadores passen i van mirant com va la lactància. El Damià no s’agafa, no arriba a mamar, intenten ajudar, però no hi ha manera (ho acabem solucionant més tard, amb mugronera). Tot i així els agraeixo molt el suport que ens van donar. Tot l’equip de l’hospital es mereix un 10 per part nostra. Sense un equip humà i proper com el que ens va atendre potser el part no hagués anat tan bé. Em vaig sentir molt ben atesa i recolzada en tot moment.

Després d’un part així t’empoderes, molt. Et sents capaç de tot i més. De canviar el món. Vols que tothom es pugui sentir així. Tingui el part que tingui, però que tothom estigui empoderat. El món seria molt diferent si tothom cregués una mica més en si mateix, en les seves forces, en les seves facultats. Si tinguessim la valentia de plantar cara al que no ens agrada, al que ens fa sentir malament, si ens plantessim davant del “es lo que hay” que impera en el món. Si no tinguéssim por de canviar primer nosaltres i després el nostre voltant, i per acabar, el món. Amb educació per la pau, per l’amor, i pel poder interior que tenim les persones de fer coses increïbles.

Ensayito sobre la condescendencia.

gillian-jacobs-paul-rust-love-netflixFa un parell de setmanes que li dóno voltes a la “condescendència”. És una paraula a laqual no havia fet mai gaire cas i veient fa poc una sèrie, Love de Judd Appatow, la repetien moltíssim. Una persona s’estava tractant d’alcoholisme i altres adiccions anant a Alcoholics Anònims i trobava molt molest que la seva parella l’estigués felicitant i animant molt sovint i que estigués pendent de que tot li anés bé.

Vaig començar a reflexionar. A mi em semblava que la parella simplement es preocupava i volia cuidar i estar per l’altra persona, potser una mica massa, però no ho veia greu. La parella ho feia inconscientment i de bona fe. Tot i així, a la persona afectada li moltíssim.

Així que vaig investigar una mica perquè no entenia que li molestés tant l’atenció que rebia. Al meu entendre la condescendencia és: Situar-te tu mateix en un nivell superior al d’una altra persona, a vegades sense saber-ne res, i des d’aquí intentar solucionar-li la vida.

Aleshores començo a recordar situacions en que m’he trobat, i entenc perquè m’havien molestat, i fins i tot perquè altres s’havien molestat amb mi.

En quin moment aprenem a col·locar-nos per damunt dels altres prioritzant el nostre saber i suposada intel·ligència per sobre del que l’altre està vivint, sense posar-nos, de veritat, en la seva pell, les seves sabates i mirar amb els seus ulls?

Annex:

Si busques al DIEC diu:

“condescendir
v. intr. [LC] Dignar-se a consentir alguna cosa a algú, prestar-se a. Condescendir a la voluntat, als precs, d’algú.”

O sigui, que si em menjo les carxofes que un amic m’ha cuinat amb molt d’amor encara que no m’agradin gaire les carxofes, o si els meus amics queden amb mi a les set del vespre en comptes de les deu de la nit per respectar el ritme del Damià estariem condescendint però en aquest cas seria bo.

És molt curiós com una mateixa paraula pot tenir connotacions negatives i positives a la vegada. On és el límit entre l’una i l’altra?

A cavall d’una mà suau.

Cavalls. Vents. Pluges. Sistema. Presses. Competir. Pressions. Expectatives. Judicis. Tenir. Obtenir. Posseir. Voràgine. Normes. Convencions. Obligacions. Cadenes. Caos. Desordre. Improvitzar.

Improvitzen el teu desordre, t’encadenen a un caos.
Convencions que t’obliguen a seguir les normes.

La norma que et lliga a la voràgine de voler posseir, voler obtenir.
Tenir, tenir, tenir. Mai deixar anar, mai ser lliure.

Et jutgen per les expectatives que han posat en tu.
Et jutges per les expectatives que t’has posat tu, en tu.

La pressió per competir en un joc que no has triat.
Un sistema que no contempla la possibilitat de ser, no semblar.

Vols ballar sota la pluja.
Vols deixar que el vent et despentini.
Vols anar a cavall de la teva vida.

Dur-ne tu el control.
A la teva manera.
Sense regnes.
Sense estrebades.
Sense crits.
Amb paraules.
Amb calidesa.
Amb afecte.

Amb una mà suau que et digui,

endavant.

Que sigui com la música.

Que em faci riure com Els Amics de les Arts,
que em doni força i energia com els Gossos,
que em sorprengui com la Regina Spektor,
que em m’implosioni com Sigur Ros.

Que m’exploti com Mine!,
que ho faci fàcil com Blaumut,
que lluiti com Patch,
que es sinceri com Empty Cage.

Que m’embolcalli com Quart Primera,
que ho miri tot com La Iaia,
que m’acaricii com Cálido Home,
que sigui fràgil com la Gallina Nauseabunda.

Que tingui la seguretat de Obeses,
que sigui tan intens com Nyandú,
que sigui tan delicat com l’Anna Roig,
i tan abraçable com en Joan Dausà.

Avui, el cel és vermell.

Avui, el cel és vermell.

“No m’importa gens, de debò que no em sap greu si el cel és vermell i que avui sigui la fi del món. Avui em sembla bé no passar ni un sol dia més sense un tu. Sense un algú. Sense un món nou per descobrir. Sense un algú que entengui com em sento quan l’abraço.”

Amb aquest cel d’avui m’he vist inspirada per “El cel és vermell” de Mine!

http://www.youtube.com/watch?v=CzaL7zuEW2g

Principi i final (o de com una persona es converteix en un concepte).

Un principi.

Una connexió.

 

La música.

Els llibres.

Les fotos.

 

Uns tactes.

Unes abraçades.

Els somriures.

Les ulleres.

Les mans.

La bufanda taronja.

L’abric vermell.

 

Una alegria.

Dos salts al buit.

 

Dos caps.

Dos pensaments.

Dos camins.

Un dubte.

Una certesa.

Un no.

Un sí.

Un potser.

Un tenies raó.

 

Un jo encara.

 

Un jo no.

 

Un petó destrossat.

Un esquinç.

Una insistència.

Un esforç.

 

Una ignorància.

Un oblit.

Una fixació.

Una perpetuïtat.

 

La gerra.

L’aigua freda.

Una regressió.

El passat.

 

L’estrip.

El s’ha acabat.

Un final.

L’alleujament.

El mal.

 

Una amargor.

Un fracàs.

Una batalla.

Un triomf.

Una desfeta.

Una victòria.

 

L’espera.

Del final.