Ensayito sobre la condescendencia.

gillian-jacobs-paul-rust-love-netflixFa un parell de setmanes que li dóno voltes a la “condescendència”. És una paraula a laqual no havia fet mai gaire cas i veient fa poc una sèrie, Love de Judd Appatow, la repetien moltíssim. Una persona s’estava tractant d’alcoholisme i altres adiccions anant a Alcoholics Anònims i trobava molt molest que la seva parella l’estigués felicitant i animant molt sovint i que estigués pendent de que tot li anés bé.

Vaig començar a reflexionar. A mi em semblava que la parella simplement es preocupava i volia cuidar i estar per l’altra persona, potser una mica massa, però no ho veia greu. La parella ho feia inconscientment i de bona fe. Tot i així, a la persona afectada li moltíssim.

Així que vaig investigar una mica perquè no entenia que li molestés tant l’atenció que rebia. Al meu entendre la condescendencia és: Situar-te tu mateix en un nivell superior al d’una altra persona, a vegades sense saber-ne res, i des d’aquí intentar solucionar-li la vida.

Aleshores començo a recordar situacions en que m’he trobat, i entenc perquè m’havien molestat, i fins i tot perquè altres s’havien molestat amb mi.

En quin moment aprenem a col·locar-nos per damunt dels altres prioritzant el nostre saber i suposada intel·ligència per sobre del que l’altre està vivint, sense posar-nos, de veritat, en la seva pell, les seves sabates i mirar amb els seus ulls?

Annex:

Si busques al DIEC diu:

“condescendir
v. intr. [LC] Dignar-se a consentir alguna cosa a algú, prestar-se a. Condescendir a la voluntat, als precs, d’algú.”

O sigui, que si em menjo les carxofes que un amic m’ha cuinat amb molt d’amor encara que no m’agradin gaire les carxofes, o si els meus amics queden amb mi a les set del vespre en comptes de les deu de la nit per respectar el ritme del Damià estariem condescendint però en aquest cas seria bo.

És molt curiós com una mateixa paraula pot tenir connotacions negatives i positives a la vegada. On és el límit entre l’una i l’altra?

A cavall d’una mà suau.

Cavalls. Vents. Pluges. Sistema. Presses. Competir. Pressions. Expectatives. Judicis. Tenir. Obtenir. Posseir. Voràgine. Normes. Convencions. Obligacions. Cadenes. Caos. Desordre. Improvitzar.

Improvitzen el teu desordre, t’encadenen a un caos.
Convencions que t’obliguen a seguir les normes.

La norma que et lliga a la voràgine de voler posseir, voler obtenir.
Tenir, tenir, tenir. Mai deixar anar, mai ser lliure.

Et jutgen per les expectatives que han posat en tu.
Et jutges per les expectatives que t’has posat tu, en tu.

La pressió per competir en un joc que no has triat.
Un sistema que no contempla la possibilitat de ser, no semblar.

Vols ballar sota la pluja.
Vols deixar que el vent et despentini.
Vols anar a cavall de la teva vida.

Dur-ne tu el control.
A la teva manera.
Sense regnes.
Sense estrebades.
Sense crits.
Amb paraules.
Amb calidesa.
Amb afecte.

Amb una mà suau que et digui,

endavant.

Que sigui com la música.

Que em faci riure com Els Amics de les Arts,
que em doni força i energia com els Gossos,
que em sorprengui com la Regina Spektor,
que em m’implosioni com Sigur Ros.

Que m’exploti com Mine!,
que ho faci fàcil com Blaumut,
que lluiti com Patch,
que es sinceri com Empty Cage.

Que m’embolcalli com Quart Primera,
que ho miri tot com La Iaia,
que m’acaricii com Cálido Home,
que sigui fràgil com la Gallina Nauseabunda.

Que tingui la seguretat de Obeses,
que sigui tan intens com Nyandú,
que sigui tan delicat com l’Anna Roig,
i tan abraçable com en Joan Dausà.

Avui, el cel és vermell.

Avui, el cel és vermell.

“No m’importa gens, de debò que no em sap greu si el cel és vermell i que avui sigui la fi del món. Avui em sembla bé no passar ni un sol dia més sense un tu. Sense un algú. Sense un món nou per descobrir. Sense un algú que entengui com em sento quan l’abraço.”

Amb aquest cel d’avui m’he vist inspirada per “El cel és vermell” de Mine!

http://www.youtube.com/watch?v=CzaL7zuEW2g

Principi i final (o de com una persona es converteix en un concepte).

Un principi.

Una connexió.

 

La música.

Els llibres.

Les fotos.

 

Uns tactes.

Unes abraçades.

Els somriures.

Les ulleres.

Les mans.

La bufanda taronja.

L’abric vermell.

 

Una alegria.

Dos salts al buit.

 

Dos caps.

Dos pensaments.

Dos camins.

Un dubte.

Una certesa.

Un no.

Un sí.

Un potser.

Un tenies raó.

 

Un jo encara.

 

Un jo no.

 

Un petó destrossat.

Un esquinç.

Una insistència.

Un esforç.

 

Una ignorància.

Un oblit.

Una fixació.

Una perpetuïtat.

 

La gerra.

L’aigua freda.

Una regressió.

El passat.

 

L’estrip.

El s’ha acabat.

Un final.

L’alleujament.

El mal.

 

Una amargor.

Un fracàs.

Una batalla.

Un triomf.

Una desfeta.

Una victòria.

 

L’espera.

Del final.

T’escriuria perquè no recordo el nom d’aquell cafè.

Si segueixo aquí asseguda,
escampada,
sobre la taula del menjador
pensant i amb el mòbil a la mà
acabaré rascant el teu número de telèfon
de la neurona que encara em queda sencera
i t’acabaré fent arribar un missatge.

Et preguntaria: què tal?

Però el que realment el meu cos demana que et digui
són tot de retrets que ja no durien enlloc.

La teva cara es va esvanint
del meu record,
he de fer esforços
per recompondre els teus gestos
i les teves mirades.

Ja he après que parlar-te,
esperar una resposta, una reacció,
no em serveix per més que
per obrir-me una ferida
que a poc a poc acabarà de tancar.

Però tinc alguna connexió dins el cervell
amb un programa de repetició que de tant en tant
em fa tornar a veure l’episodi en que
vull seguir intentant que
tinguem una relació cordial.
D’amics. De colegues. De coneguts.

Al mateix temps voldria poder
enviar-te un missatge que
no puguis contestar.

Perquè si tornessis a aparèixer en persona,
de carn, sang, ungles i ossos,
de sorpresa, sense esperar-ho, en algun lloc indefinit,
les cames em farien figa
però em permetrien córrer
fins allunyar-me bé de tu
i que tornis a ser un punt negre a l’horitzó.

Me, myself and I.

De tant en tant va bé recordar coses que deiem…

“A vegades ens busquem en autoretrats. Busquem en aquest altre jo que ens coneix millor que ningú i en qui mai acabem de confiar. Ens exposem davant nosaltres mateixos buscant les preguntes adequades i les seves respostes. Davant i al nostre costat sempre hi serem nosaltres, potser ens hauriem de fer una mica més de cas.”

14 de febrer de 2013

http://instagram.com/p/VtOtXkNtlV/