De quan després de l’enèsim concert la Yasmina va veure que necessitava parar (una mica).

Un bon dia em vaig sentir molt cansada de ser fan incondicional. Un bon dia em vaig fer dels que només repeteixen de tant en tant. Un bon dia em vaig adonar que ser fan incondicional era un succedani d’enfrontar-me a certes pors. Un bon dia, de ja fa uns bons anys, vaig necessitar frenar, i mirar i veure amb ulls més crítics.

Aquell dia les meves prioritats van canviar.

Més temps amb els amics. Més temps per pensar en mi. Més temps per seguir assaborint les rutes i nits de concerts ara preses amb més calma. Més temps per posar sentit al desordre. Més temps per raonar les meves raons amb mi mateixa. Més temps per somriure-li a vida. Més temps per calcular cada pas. Més temps per posar seny. Més temps per trobar l’estabilitat. Més temps per buscar el que em calia. Més temps per discernir la necessitat de la voluntat. Més temps per fer fugir fantasmes. Més temps per descansar les emocions. Més temps per centrar les energies en objectius reals. Més temps, en resum, per “tenir un bon pla per poder reduïr el marge d’error.”

Els meus arquitectes.

Els meus pares són d’aquestes persones que han hagut de marxar a un altre país per poder sobreviure. Han deixat enrere els seus fills, ja adults, sabent que ens podien, més que menys, deixar-nos fer sols. Han deixat enrere una vida, una feina, que no els satisfeia i que ens escanyava economicament i personal, que de fet els ensorrava. Han tingut l’oportunitat de fer la feina per la qual es van formar, i encara es formen, en un altre país. Han marxat per poder alliberar-se de coses que aquí els pesaven massa. I tot i així tant a ells com a nosaltres ens ha fet mal aquesta esparracada injusta. Després de tots els esforços posats en poder viure bé aquí, se n’han hagut d’anar.

Es van esforçar, tal i com diu la segona meitat de la cançó, per tenir una casa on hi capiguéssim tots, un gran menjador. Una casa amb un pati que ara te una olivera i un llimoner on abans hi havia un gronxador, i tenim un veí manobre que és un catxondo i de petits al carrer hi celebravem el Sant Joan. Però sobretot, sobretot, ells ens han fet com som, sabem dir no quan pensem i desitgem que no, i ens han deixat fer sols per equivocar-nos i aprendre, però també perquè descobrissim que ho podiem fer sols. I s’han equivocat, en més d’una ocasió, però qui no s’equivoca? Hem crescut sans, vius, independents, desitjant sempre aprendre i anar endavant. Encarant dificultats i abraçant-nos sempre que ha fet falta. Els meus arquitectes, els meus constructors, ho han fet prou bé, ells van posar les bases, ens han ensenyat com es fan servir les eines, i quan ens tornem a equivocar hi tornaràn a ser per donar-nos l’empenta que ens aixequi.

Amb els anys aprens
que tenir un bon pla
és l’única manera
de poder reduir el marge d’error.

Tu t’hi estàs fins tard calculant-ho tot.
I malgrat la son,
un esforç per escriure el que penses
tant senzillament com pots.
Però no hi ha prou café
per desvetllar-te tanta estona.
I els ulls es van rendint,
tu ni te n’adones.
Dorm, arquitecte, dorm,
que el que estas intentant
és del tot impossible.
i que no depén de tu,
hi ha un projecte
que no es pot preveure.
La vida la fa cadascú.

I una casa on hi capiguem tots,
un espai amb cuina-menjador.
I deixar que a la tarda entri el sol,
i finestres de 4×2.

I que tingui sentit de l’humor,
i un saber-se triar bé els amics,
i un caure que el faci més fort.
I la força per saber dir no.

I un jardí on s’hi pugui ballar,
un portal que convidi a passar,
i un veí, un catxondo mental.
I una taula al carrer per Sant Joan.

I que et diguin que ho has fet preu bé.
I que visqui el que tu no has pogut.
Fer-lo llest, que no tingui mai por.
I saber quan deixar-lo fer sol.

Els Amics de les Arts, ja tornen!

La portada del nou CD, amb una foto de l'Ibai Acevedo.

L’última vegada que vaig escriure sobre els Amics de les Arts va ser en ocasió del concert que ens van oferir el dia 7 de febrer al Palau de la Música. Ja fa quasi un any! Quin concertàs!!

Avui que publiquen la portada del segon CD, torno a fer-ho.

No sóc la persona més objectiva del món per parlar-ne, però tampoc crec que ningú que parli d’alguna cosa serà totalment objectiu, tampoc.

Acaben de publicar la portada del CD, amb una fantàstica foto de l’Ibai Acebedo, i la llista de noms de les cançons. En poca estona ha sortit un munt de gent dient que és genial (que trobo que ho és), i també evidentment ha sortit qui aprofitant la ocasió fa saber la seva opinió negativa sobre ells.

Trobo que hi ha moltes persones que s’han quedat només amb la primera impressió del grup. Lletres maques i senzilles que expliquen històries maques i senzilles i amb melodies poc elaborades, o poc cuidades.

No ho sé, jo no sóc músic i no sé fins a quin punt les músiques del Bed&Breakfast són molt complicades o no. El que sí que sé és que abans d’haver fet el Bed&Breakfast ja portaven un munt de feina feta a les espatlles. Que no van sortir del no res, que van picar molta pedra abans d’arribar a on són ara.  Catalonautes, Roulotte Polar, Capsules Hoi-Poi i Castafiore Cabaret, són les seves maquetes que es poden descarregar gratuïtament a la seva pàgina web. Em pregunto quants dels que critiquen també han escoltat les cançons d’aquestes maquetes, que són diferents, són experiments, són noves maneres de fer les coses. Quants grups han escrit i gravat cançons quan cada un dels components estaven en un punta diferent del món? També sé del cert que cuiden tots i cadascun dels detalls, tant a les gravacions com en els directes, res queda a l’atzar. I que del que hi ha al Bed&Breakfast, al que trobàvem en directe als concerts amb la Bed&Banda al complet hi ha un pas musical molt gran.

Trobo que en general s’ha pensat que han sortit del no-res, tal com altres grups si que han fet, sense saber realment quina història duen a darrere. Història que no explicaré perquè a qui realment interessi ja sabrà com trobar-la.

Per altra banda, personalment necessito que els grups que m’agraden m’arribin i m’emocionin en directe. Això els Amics ho han fet. Des del primer concert fins a l’últim als que he anat, he tingut la sort de descobrir a cada vegada quatre nois entregats, emocionats, il·lusionats, atents a les emocions del públic i donant-li resposta, i sobretot molt agraïts. Si un grup no em dóna una mica d’això, francament, no tindria raons per seguir anant-los a veure en directe i molt menys pagant.

Encara no he escoltat res del nou CD, evidentment (el dia 24 surt el primer single i videoclip!), però intueixo que sorprendran a molts. Ja ho diuen a l’Enderrock d’aquest mes de gener: “Aquesta vegada no hi ha concessions com el Planeta Piruleta. No en reneguem, però hem fet un pas a nivell musical i de lletres, que també ens calia. Mirem d’explicar coses més crues sense escudar-nos amb bromes”.

Jo, com a fan empedreïda, com a bon Gomet Verd, ja els hi dóno tota la meva confiança. Crec que no em decebran. A tots ens cal evolucionar, i tots passem d’un estat a un altre d’un any al següent. Potser, ves a saber, em trobo més reflectida en aquest nou Espècies per Catalogar, que en el Bed&Breakfast que ja queda una mica lluny. Han passat una mica més de dos anys des que va sortir publicat i en dos anys passen moltes coses.

Per acabar vull afegir que trobo que la portada diu molt del que és el nou disc, sense haver-lo escoltat encara tot s’ha de dir. Directe, clar, una mica més distant que l’anterior, però sense deixar de ser càlid, i amb una nova volta de cargol. Us heu fixat que la part principal de la portada no són ells, si no el seu reflexe?
Actualització d’avui 20-01-2012: 
Poques hores després que hagi escrit això, ha sorgit un link d’amazon.de on es poden, o podien (suposo que deu ser un error d’Amazon i ho acabaran retirant), escoltar 20 segons de cada cançó. Pel que sembla la cosa promet, molt. Amb 2’40 dels 50’93 que dura tot el CD, ja se’ns fan les dents llargues a molts i no podem esperar més al dia 14. Jo ja tinc unes preferides. Tot i que res es pot decidir fins el dia 14, quan tinguem les lletres i les cançons senceres a les nostres orelles i les nostres mans!

El meu Bed&Breakfast.

El divendres 25 de gener van penjar “el meu Bed&Breakfast” al blog d’Els Amics de les Arts. És una nova secció que han arrencat ja fa quasi un mes en que cada dia pengen textos de seguidors sobre la seva experiència amb Els Amics, sigui en concert, sigui personal, etc.

Us deixo penjat aquí el meu. Sé que és molt molt llarg. No hi vaig poder fer res!!

Quan marxes a un altre país per una estada llarga, sigui d’Erasmus, sigui per feina, per unes pràctiques o simplement per anar-hi a viure un temps i comprovar què s’hi cou i com s’hi viu, trobes a faltar la terra. Com a terra vull dir tot el que hi ha dins començant per la família i els amics i continuant amb els pans amb tomàquet, les festes locals, nacionals i les tradicions. Mentre, és clar, vas descobrint-ne de noves i apassionants al país on estàs vivint.

L’any passat vaig estar vivint a França. Estant allà, a part de fer-me fidel seguidora del Barça pel sentiment de ser a prop de casa que em provocava, vaig descobrir Els Amics de les Arts. Un dia de gener de 2010 ja no recordo exactament com, vaig anar a parar al Youtube, vaig veure Déjà Vú, A vegades i el making of de l’Home que treballa fent de gos. Després d’això, els amics a la platja i la pila de vídeos ja mítics que tenen penjats allà… Així que, tot s’ha de dir, de primera mà, em van entrar per simpàtics, graciosos i tenir una veritable manera de passar-s’ho bé.

En fi, per alguna raó que desconec, fins a finals de febrer no em vaig descarregar tot el que hi ha a la pàgina web. I anava escoltant el que hi havia al myspace del Bed&Breakfast perquè crec que encara no havia sortit a l’Spotify. Al final em vaig permetre, sense sentir-me culpable perquè el pensava comprar així que passés uns dies a Catalunya, descarregar-me el cd a l’ordinador.

Des d’aleshores no vaig parar d’escoltar-los, ja abans de tenir el B&B, quan tenia un dia de morros, em posava tots els temes anteriors i en un moment em posava de bon humor. Si sortia a caminar a la vora del Rhône, entre altres, tenia temps d’escoltar des del 36% fins al Código da Vinci, i amb la música baixeta, era ideal per treballar a l’ordinador. El dia que vaig escoltar atentament No sé el que m’ha dit i que vaig captar que era una versió de la Carla Bruni vaig riure moltíssim.

Poc a poc m’anava enganxant a les cançons, i quan vaig estar treballant a un restaurant, on s’hi viuen situacions molt estressants a vegades, sense voler-ho, em cantava a mi mateixa les cançons més espitoses per accelerar-me a mi mateixa, com Un dissabte qualsevol, les més tranquil·les per mirar de relaxar-me quan hi havia moments tensos, com Reykjavic o Liverpool.

Al mateix temps vaig descobrir el blog, que al principi m’hi podia passar hores perquè investigava una mica en el passat…. Anava llegint les cròniques dels concerts i els comentaris de la gent, i els vídeos de concerts que la gent penjava… No sé en quin moment vaig començar comentar-hi habitualment. I em moria de ganes de ser a Catalunya per poder anar a algun concert!! No sé si us podeu imaginar com n’és de difícil estar descobrint un grup que t’encanta estant lluny del país i que comencin a fer concerts i més concerts i no puguis anar-hi! (Tot i que no em puc queixar perquè el que estava vivint a França no ho canvio per res del món.)

Així que el dia que vaig saber que hi havia un concert a Sant Cugat just quan jo seria a casa de visita ràpida per la Festa Major de Rubí, vaig ser molt feliç. En un principi no hi anava a anar, vaig decidir a mida que passaven els dies per arribar a la Festa Major, “Jo? Fer el salt a la Festa Major de Rubí? Jo? Mai de la vida!” Però al final, i a l’últim moment vaig convèncer-me a mi mateixa, als que havien vingut amb mi des de França i al meu germà per agafar els cotxes i anar a St Cugat. De tots els que érem jo era la que portava el somriure més gros. Ens vam plantar a la plaça de l’Om a cinc minuts de que comencés el concert… No ens vam poder quedar al final per anar a xerrar amb els Amics, cosa que jo volia molt perquè sabia del blog que ho feien, perquè vam haver d’aparcar al pàrquing i els minuts corrien… Amics, teniu el mèrit enorme d’haver-me fet saltar la Festa Major de Rubí!

No faré una crònica del concert perquè ja està feta, però he de dir que estic realment molt contenta d’haver anat a aquell concert. Primer, perquè el vaig compartir amb una gran amiga francesa, que tot i no haver entès res, s’ho va passar de “fàbula”, i segon perquè al final del concert em vaig creuar amb la Yáiza, amb qui no tenia molta relació però ens coneixíem, i que arrel de veure’ns allà, ens vam començar a comentar al blog i fitxar-nos ens el comentaris i, “last but not least” vaig trobar companya de concerts i una bona amiga. Perquè qui sap si finalment no hagués anat a St Cugat, hagués anat a Sta Coloma, hagués anat a St Quirze? Aniria a l’Auditori de Sant Cugat, i al Palau? Hagués anat a que em firmessin el CD a Sta Coloma i el Joan Enric i el Ferran m’haguessin reconegut com a la Yas del blog i m’hagués quedat sense paraules davant el Dani i l’Eduard? Ens haguéssim fet la primera foto que els Amics es feien a més d’amb fans, amb la banda? No ho sabré mai.

El que sí que sé, és que els Amics són una història sobre amics que es troben, sobre amics que s’ajunten, que tenen aficions, que s’agafen “cariñu”, que comparteixen moments, que poden plorar, riure, saltar i cridar, tot en el mateix espai de temps. Perquè, què seria de totes aquestes nits, sense unes persones amb qui compartir-ho cada vegada? Els i les fans haurem anat a un, cinc, deu, vint o trenta-cinc concerts, però a cada un d’ells, haurà estat amb algú a qui envoltar amb el braç a Reykjavik o fer l’idiota a l’Exercici Seixanta… Perquè, que són els amics i els Amics, si no un “bon onze inicial per guanyar tres punts de glòria”?

Comentaris que vaig afegir després:

  1. P.D: Annex pel meu Bed&Breakfast.

    El vaig escriure el 10 de gener. Per tant encara quedaven per viure el concert de Sant Cugat i l’enorme Palau. Tots dos concerts van ser claus, genials, irrepetibles i en el cas del Palau el millor de la meva vida. Crec que ja n’he dit tantes coses que seria repetir-me.

    El que volia dir és que si no fos per aquests dos concerts no s’hauria començat a gestar el que ara son el moviment de fans més meravellosos del món. Que és fantàstic haver trobat gent que entén el que ens passa pel cap i el cos quan anem a concerts, us esperem i després revivim totes i cada una de les cançons… Gent que ens entén quan diem que us trobem a faltar, que comparteixen aquestes ganes de tornar a tenir-vos dient-nos coses pel blog a falta de concerts… Gent amb qui fem volar coloms imaginant que us seguim de gira per les Amèriques…Gomets Verds… m’encanteu… :)

    No puc esperar el dia 12 de març per la primera trobada oficial de Gomets Verds a Terrassa… :) http://gometsverds.blogspot.com/2011/02/gomets-verds-en-accio.html

    P.S: Annex per l’annex del meu Bed&Breakfast: El poder de que et posin els Amics a les 6:08 del matí. (Editat avui a primera hora del 25 de febrer de 2011)

    S’engega la ràdio i sento el Carles Perez que em diu bon dia i segueix amb alguna cosa com “anem amb un grup d’aquí bla bla bla bla bla bla (quan diu “un grup d’aquí” soc incapaç de pensar en res més, “seran ells no ho seran?”) Els Amics de les Arts amb Jean Luc”.

    Aleshores totes les meves neurones i músculs passant pels bessons, l’esternocleidomastoidè i les cordes vocals se m’activen de manera fulgurant. Des del llit en posició horitzontal m’emociono. Canto ben fort, ballo, m’imagino en un concert, saltant com una boja veient-vos a vosaltres quatre i amb la resta de multitud que hi ha.

    A més passa pel meu cap el primer concert de Sant Cugat, allà vau fer el ball de l’escola de dansa d’en Dani a Massachussets (ara no recordo si era allà) i faig els cops de maluc. Cops que em porten a recordar el moment àlgid d’Els Amics amb els amics de l’auditori de Sant Cugat i seguidament al quasi final de festa del Palau el dia 7 (ja fa quasi vint dies!). Finalment, un altre cop, torneu a mi Gomets Verds, i m’alegro tant de tenir una colla d’amics que em pot entendre dia a dia quan parlo de subidons a concerts, xerrades amb els Amics post espectacle, de que us trobem a faltar i que a vegades ens inventem notícies vostres entre nosaltres per suportar aquesta absència…

    En fi, no em volia allargar però no puc. Simplement. Sou collonuts, tots.

Estadístiques Amicals

Els récords de visites al meu blog han tingut sempre a veure, exceptuant en una ocasió, amb Els Amics de les Arts…

Alguns números:

Quan encara tenia el blog a blogspot, a l’antic unafullavoladora:

el dia 29 de juny en motiu del meu primer concert del 26 a Sant Cugat vaig fer la meva primera crònica, 23 visites.

El dia 4 de setembre després del meu primer concert multitudinari a Santa Coloma del dia 3, vaig fer la segona que m’en va dur 27.

El 6 de setembre vaig fer la del concert més físicament proper a Sant Quirze del 5 que va fer-ne 25

el 22 i 23 de gener en motiu de l’inoblidable Amics amb els seus Amics a St Cugat, passem a nombres més grans cadascun dels dies en vaig tenir 75! Val a dir que els Amics es van portar genialissimament i em van enllaçar a mi i a la Yaiza en el blog!

I finalment, ja a WordPress en motiu del finalissim concert de fi de gira al Palau de la música, arribo al màxim de visites que he tingut mai en la meva historia blogaire, a les 12 de la nit, 148 visites!

Esta clar que la cosa ha anat creixent per molts molts factors, primer, perquè a mida que ha anat passant l’any cada cop hi ha hagut més gent que ha començat a escoltar els Amics i per tant a buscar continguts, i com més gent busca, més gent troba (això malauradament no es pot aplicar al fet de buscar feina, o diners, o parella…). També que com més interès té el concert en si, més es vol llegir. A més, amb aquesta última s’incorpora un nou col·lega a la meva vida blogaire, el Twitter. He penjat el link allà, i molt probablement ha influit d’alguna manera…

En fi, la idea no era treure cap conclusió, només volia constatar un fet.

Els Amics de les Arts generen un muuuuunt de contingut a internet. Un muuuuunt de gent buscant, twitejant, interessant-se en el que es cou… I això, molt positivament per mi, encara que sigui només per un dia o dos de tant en tant, queda reflectit en els números “d’audiència” del meu blog.

Gràcies, Amics, pel 2.0 que us envolta…

El dia que em vaig convertir en una grupi

Aquesta setmana m’han dit diverses vegades que sóc una grupi i jo sempre he contestat que sí i que ho sóc amb orgull.

Que m’ho diguessin tantes vegades m’ha portat a pensar en com i quan m’hi vaig convertir, perquè una grupi no neix, es fa.

Es fa sense que se n’adoni.

Abans de tot, necessariament escoltes les cançons. T’emociones, rius, al·lucines, te les aprens.

Comences a seguir el blog, sense escriure comentaris sovint perquè encara no t’hi has ficat dins. Per fi vas a un concert, i t’enamores del que has viscut, i després d’això a més de llegir el blog, hi participes comentant.

Un dia vas a saludar després del concert perquè et signin el cd, molt probablement amb l’empenta d’una altra persona que ja ho ha fet i que no té la vergonya que tu tens. T’emociones quan et reconeixen pel nom del blog. Al següent vas a fer-te la foto amb tothom. Després et trobes començant a seguir diàriament el blog, i a comentar, un, dos, tres cops si cal.

De tots aquests concerts, en fas cròniques sempre llegides per algú.

El següent pas és imparable, compres entrades per concerts claus. T’emociones amb les noticies i coses bones que passen. Seguint la gira des de casa concert a concert, frisant per poder ser-hi. Estàs tan contenta de tot el que els està passant de bo.

Participes en iniciatives de gent anònima, per concerts brutals. En grup aneu a saludar. I ells estan contents del que aquests “anònims” hem fet, i tu també i els altres. I sents la necessitat de continuar veient a totes aquestes persones. Perquè tenen la mateixa fal·lera que tu. Perquè has trobat algú que viu el grupisme amb la mateixa intensitat que tu. Perquè t’entenen. Perquè fa il·lusió.

I així un dia a casa, de cop t’adones que sí, que ets una grupi. Que has seguit els teus instints, les teves demandes, les teves ganes de seguir el que vols. I estàs tan contenta de no haver reprimit mai dels mais aquests impulsos.

Els Amics de les Arts. Final de gira al Palau de la Música catalana.

Porto ben bé una hora intentant trobar la fòrmula per plasmar la nit d’ahir…

El concert en sí, música, llums, Amics, s’obre amb Déjà Vu. I ja començo a sentir la pell de gallina. Tan exquisida, tan moderadament continguda, aguanto la respiració, recordo que va ser la primera que vaig sentir, i també que “et cantaré Jacques Brel des de la Torre Eiffel, farem com l’Amélie en moto per París”, va ser la primera frase que em vaig aprendre de tota la música dels Amics.

Aquest cop les veus del Palau, les de les butaques, s’aixequen de seguida, el “lailailai” no es deixa intimidar! Es nota que els que som allà som tots autèntics seguidors. Els privilegiats que vam comprar les entrades amb prou rapidesa com per poder ser-hi. Tenim molta força. Mentre la gent anava entrant a la sala ja es veia en les seves cares la il·lusió, les ganes de concert, algún gomet verd que no havia vingut a Urquinaona, samarretes amb estampació casolana. Nens i nenes. Tots amb totes les ganes del món de veure i escoltar aquest últim concert dels Amics de les Arts de la gira Bed&Breakfast.

I així va ser tot el concert. L’acústica del Palau és tan bona, que les veus del públic se sentien tan bé com si fossin un cor dels que surten a cantar per Sant Esteve.

No vull fer una crònica extesa de totes i cada una de les cançons.

Vull parlar de com es veien els gomets verds gegants des de dalt. De com amb nervis esperàvem l’aparició de l’home que treballa fent de gos per treure’l. De quina il·lusió veure que érem més gomets verds dels que haviem vingut a les 20h a Plaça Urquinaona. Tots bonics, anant de dreta a esquerra a ritme de “l’hoooome que trebaaaalla fent de goooos” (aquí heu de fer servir el fil musical). Des de dalt, a la fila dos del segon pis seients 1 i 3, feien molt de goig! I el més important de tot, havíem aconseguit el que volíem, fer-nos veure tant pel públic com pels Amics. Fer constatar, si és que no s’havia constatat prou, que érem allà, que havíem vingut, que els Gomets Verds els estimem, assenyalar-nos com a la gent del blog… Les Amigues dels Amics havíen aconseguit la seva fita! (també conegudes com Amigues 2.0 pel Ferran)

Vull expressar que després de l’A vegades, tants aplaudiments haurien estat imparables si no fos perquè els Amics ens van demanar que paréssim per poder continuar. No sé quants minuts van ser. Dos, tres, cinc? Tot el Palau de la Música de peu aplaudint després del subidón de “en una tribu apache, hei, hei, hei”. No ens arriben a parar i el concert el fem nosaltres aplaudint! Va ser un moment estel·lar, irrepetible, inoblidable, per la posteritat, un vuit-mil de tants aquesta nit passada.

Vull dir que gràcies Amics per confiar en nosaltres després d’aquesta colla d’aplaudiments tot deixant-nos fer els coros d’Armengol sense les indicacions de l’Eduard. Una altra vegada, es notava que els que erem allà, una gran part, saviem on anàvem, estavem familiaritzats amb els concerts dels Amics. La frase “confio plenament en les 2.000 persones que hi ha aquí avui” em va arribar molt profundament, de veritat. No sé si les indicacions tampoc les havieu dit el dia 6, però en tot cas, la confiança que ens vau dipositar encara que fós simbòlica, no té preu.

Vull parlar dels dibuixos de Bola de Drac que els Gomets Verds(ara també coneguts com gomets 2.0) havíem fet amb tota la il·lusió per treure-les a Per mars i muntanyes. La barreja dels mòbils amb complexe d’estrelles, i dels dibuixos volant per la sala, era molt bonica. Semblava un cel amb constel·lacions. Els aplaudiments al Son Goku de l’Aitor quan va sortir volant amb el seu pal de tenda de campanya, van ser bastant emotius també. Una altra vegada oferiem tot el nostre amor i afecte als quatre Amics que teniem davant nostre donant-ho tot per nosaltres.

Potser és això el que volíem. Durant un any, 115 concerts, ells han voltat per tota Catalunya i part de l’estranger. Maratons de concerts, de sala, de festa major, de butaques, de massius, de “petit comité”, amb els amics, sota xiprers, a prop de oms… Han tingut temps de participar en iniciatives solidàries, la Marató de TV3, Pallapupes, el concert per Haití…  Ens han actualitzat el blog pràcticament cada dia, ens cuiden, ens mimen, ens tenen consentits, ens fan videos i d’alguna manera, els havíem de tornar una mica de tot això!

Per tot això i més no escatimem amb temps. Tot el que poguem fer perquè ells siguin feliços, ho farem. Ara es prenen un descans. Merescudíssim. Esperarem amb candeletes aquest nou CD que ells mateixos tenen tantes ganes de fer, això sí, després de 15 dies de vacances.

Vull recordar per sempre la cançó final. Un moment que demostra que els Amics a més de ser qui són, són unes persones normals, humils. Quanta gent acabaria un concert de fi de gira amb una cançó d’algú altre? La Cançó a Mahalta de Lluís Llach no podia ser més adient. “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels.[…] En els meandres grocs de lliris, verds de pau sento com si em seguis el teu batec suau.” Unes paraules de comiat que ens venien a dir que els nostres camins se separen, però que estarem connectats. Perquè allà on hi hagi un amic, un gomet verd, una amiga dels amics, un amic dels amics, una amic de les amigues dels amics… Hi haurà Amics de les Arts. Hi seran, de gira o no però sabem que hi són. Que hi seran, que no ens fallaran, que nosaltres pensem en ells i que ells també pensen en nosaltres.

També vull esmentar els pares i mares que els van parir. Alguns d’ells també duien gomets verds gegants. Després del concert, estant al hall del Palau, se’ns van acostar dos d’ells. Em sap molt molt de greu no saber qui eren. Una dona pèl roja i un home barbut amb el cabell gris tirant a blanc. Van demanar per la Yáiza i per mi i ens van dir que escrivim molt bé! També va venir una mare amb el cabell curt i blanc que vaig suposar que era la mare de l’Eduard perquè després s’hi va unir la dona que treballa d’home que treballa fent de gos… Des d’aquí moltes gràcies! (i si voleu deixar un comentari per treure’ns del dubte i saber qui éreu, serà un plaer llegir-vos!)

La nit d’ahir va ser per la posteritat. Moltes ho han estat, però la d’ahir… La d’ahir no va ser la posteritat, va ser per “lo siguiente”!! Es parlarà d’aquest concert, molt. Aquí i a la Sibèria, i a Rejkiavic, i a Liverpool…

Gràcies, una vegada i mil més, gràcies.

Llarga vida als Amics de les Arts!!