Canvis d’opinió. (9a i última part)

La mira i dubta. S’aprofita que ella no mira en la seva direcció per apartar-se a un banc i no ser vist. I pensa. Pensa en excés. Una por enorme i fosca el vassalla. Quan passa un quart d’hora de l’hora que han quedat, un quart d’hora en que ha batallat per saber què fer, s’ha vençut a ell mateix. S’aixeca de cop i fuig corrents en contra direcció. No pot. No pot, no pot, no pot. Ni podrà.

Una altra vegada la deixarà plantada. Una altra vegada la farà patir. I ni per l’un, ni per l’altra, la història s’haurà acabat. Ella no entendrà res. Ell no contestarà al telefon. Ella s’enràbiara per haver caigut un altre cop a la mateixa pedra. Ell es fustigarà durant setmanes pel que ha fet amb un pensament que li vé cada setmana. Aquest dissabte la trucaràs.

Anuncis

Canvis d’opinió. (8a part)

Va pensant en tot el que li explicarà i capficada com està, no s’adona que a uns vint metres un home la observa. S’apropa dos metres i se’n separa tres i així successivament. Està indecís. No sap massa què fer. Estava molt segur de voler trobar-se amb ella, però els remordiments el maten.

S’imagina que li demanarà explicacions i té pànic. No es vol enfrontar a la seva pròpia culpa.

Quan se la va trobar al supermercat va tenir la sabia pensada de no preguntar res, que no calia, que ja havia passat prou temps com per no treure temes innecessaris. Però a mida que havien passat els dies des que l’havia trucada per quedar els remordiments van tornar i es va adonar que ella voldria explicacions, i que no les hi podia negar. Si fa deu anys que no veus  a una persona, contestes a totes les preguntes que et faci.

 

Canvis d’opinió. (7a part)

Així que ben mirat, i ha trigat deu anys adonar-se’n, potser serà millor veure’l d’una vegada per totes. Per deixar enrere aquesta por, aquest neguit, aquest no sé què, que a vegades l’ataca i li envaeix l’existència.

Presa aquesta decisió, se sent més tranquil·la. Sí que el vol veure. No vol demanar explicacions ni vol donar-les, només explicar-li una mica aquests últims deu anys de vida. Explicar-li que Anglaterra estava molt bé però hi feia massa fred i s’hi menjava molt malament. Que la seva germana s’ha casat. Que és tieta, i que aviat ho serà per segon cop. Que ara és donant d’òvuls, que ja no fuma, res. Que adora la seva feina. Que l’apassiona cada llibre que tradueix. Que viu amb el seu cosí perquè van heretar els dos pisos dels seus pares i en van fer un de sol per poder vendre’l més endavant quan un dels dos es casés o volgués canviar de ciutat. I s’havien acomodat en aquesta situació, es feien companyia i amb el pas del temps no havien necessitat res més.

Canvis d’opinió. (6a part)

Ell té pressa perquè l’esperen per sopar i ella no reacciona quan li demana el seu telèfon per trucar-la un dia per explicar-se les vides. Havia assajat mentalment durant aquells deu anys que si mai un dia se’l trobava li donaria un telèfon fals. La sorpresa havia estat tan descomunal que no va saber inventar-se res.

Se n’ha anat molt d’hora cap al Parc Güell perquè ja no es podia estar a casa. Estava massa nerviosa, i el seu cosí, amb qui viu, començaria a fer preguntes.

Agafa la càmera i se n’hi va. De cop recorda la seva estada de cinc anys a Anglaterra. Hi havia anat a estudiar tota la carrera de filologia anglesa després d’haver-la començat a l’Universitat Autònoma de Barcelona. Allà vivia tranquil·la. Sense pensar en la probabilitat de trobar-se’l al tombar la cantonada o en un bar qualsevol. Fins i tot hi havia dies i setmanes en que oblidava per complet que havia marxat fugint de la tristor que l’havia envaït. Però havia hagut de tornar quan va acabar la carrera, perquè no tenia cap raó per quedar-s’hi. Havia volgut sempre ser intèrpret aquí, a Catalunya i traduir textos de l’anglès al català.

 

Canvis d’opinió. (5a part)

A partir d’aquí la cosa s’embolica, perquè en fons ella voldria donar explicacions de perquè no s’ha posat en contacte amb ell. Ell no les vol, però ella les necessita. Excusar-se a ella mateixa, demanar-li perdó a ell per sentir-se perdonada ella mateixa.

Perquè no va intentar trobar-lo després de l’abandó que va viure en la seva pell quan ell va oblidar la promesa de fer-se feliços l’una a l’altre? No ho sap, no ho entén. Potser volia oblidar la història que havien viscut i passar pàgina.

Així que de cop, sense haver-ho buscat s’han posat en contacte, no amb els mètodes tradicionals, de fet ella no s’havia fet facebook per no trobar-se’l, ni twitter, ni un blog, però contactat, sí.

Canvis d’opinió. (4a part)

Que ja veus tu, es diu ella, què especial al mig de tant de guiri, tanta espardenya i tants mitjons…

Contactar-lo no va ser una decisió. S’ho va trobar de cop. Si estàs al Condis de la cantonada i en el passadís de les galetes et trobes de cara amb el que havia estat l’amor de la teva vida, no pots fugir corrents. L’amor de la teva vida que saps que viu a Barcelona però que no has volgut contactar mai ni buscar-lo ni trobar-te’l.

Al·lucines un moment, després et cagues en tot i finalment com que no pots fer una altra cosa, us acosteu i us saludeu. Hosti, quant de temps. Sí. Que vius per aquí? Sí. I tu? Jo no, es que vaig a sopar a casa uns amics de per aquí i porto una ampolla de ví. Jo estic fent la compra de la setmana. I quant temps fa que vas tornar… Ja farà cinc anys…

 

Canvis d’opinió. (3a part)

Té clar que ja no l’estima, que no el vol al seu llit ni entre les seves cames, que ha passat prou temps com per no enredar-s’hi una altra vegada. El que no ha superat, el que li fa mal, el que encara li pesa, és la sensació de buidor que va sentir quan tot es va acabar.  La traïció. No un engany amb una altra dona, si no la traïció que va percebre. S’havien promès fer-se feliços per sempre, constantment. No pas casar-se, ni tenir fills, ni tan sols estar junts per sempre. S’havien promès fer-se feliços. Junts o no, però tenir cura de l’un i de l’altre passés el que passés, perquè s’havien tornat importants l’un per l’altra.

Així que el segueix esperant allà. Sola, amb la càmera de fotos a la mà i un munt d’inseguretats a la gola. Perquè han quedat allà es una pregunta sense resposta. Hauria estat fàcil quedar a la Plaça Catalunya, o davant del Zurich, com tothom fa, però per alguna estranya raó s’havien complicat la vida. La poètica de sempre, això no havia canviat en ell. Després de 10 anys de no veure’s… S’havien de trobar en un lloc especial home!