Tantes coses a fer, tantes coses a mitges, tantes coses que tenim.

Captura de pantalla 2017-07-18 a les 18.17.33El penjador de collars que s’ha quedat per penjar-hi fotos que no hem imprès amb pinces que no tenim. Els retoladors de pissarra blanca que tenim penjada a la porta de l’habitació. El mig ram de núvia del casament de la Tatiana i el Rubèn, compartit amb la Raquel. Un moble d’ikea. Un calaix ple de mitjons gastats. Una caixa amb capses de sabates que són capses d’eines. Piles de discos que fa dos anys que no es mouen. Una butaca blanca que mai s’hi asseu ningú perquè sempre hi ha alguna cosa a sobre, menys quan endreces. Un cove de la roba bruta que ara és només un cove. Dues camises esteses en penjadors perquè no s’arruguin més del que ja ho estan. Una rosa de paper d’un Sant Jordi. Una postal de Santander de la Laia i el Marc quan van fer, una mica, el Camino de Santiago. Un calendari amb els consells del qual voliem engegar un hortet però no. Una enganxina del Cruïlla d’aquest any que no va trobar la seva parella. Una entrada de Gossos i el seu setlist. Un munt de xapes de l’Associació de Músics de Rubí. L’entrada de l’últim concert de Mine! el 12 de desembre de 2013, i l’entrada i setlist del primer de Murdoc el 30 de desembre de 2015, els dos a l’Heliogabal. L’entrada de Maceo Parker, en el qual m’adormia moltíssim perquè ja estava embarassada i estava cansadíssima. Enganxines per marcar coses importants al calendari que no utilitzem (gaire). El cartell de Al Vostre Gust de Parking Shakespeare que vaig dissenyar fa tres (tres? Ja?) estius. Les ecografies del Damià fent fila de la primera a la última per ser desades. Un mini mapa de Suïssa amb relleu. Una noteta de benvinguda un dia que vaig tornar de viatge i l’Adri encara no era a casa i diu que sóc “peciosa”. L’entrada de WICKED de fa un any amb la Mariona, on vaig notar que el Patufet es movia quan la Glinda i la Elphaba cantaven For good. Una Manduca que ja forma part de mi. Un mirall plè de ditades i de pols. Roba d’estiu.

I ell. I jo. Tenim tantes coses i en necessitem tan poques. Persones, música, teatre, i amor.

(post penjat inicialment a l’instagram: https://www.instagram.com/p/BWrqS_PD5wu/)

9 mesos dins, 9 mesos fora

9 mesosAvui, fas nou mesos. 39 setmanes. Que és exactament la quantitat de temps i caliu que vas passar dins meu. 9 mesos de dubtes, de patiments, d’angoixes, de nits mal dormides i sentiments a flor de pell, d’esgotament constant, de cagar-la molt, de ser una mica zombie. De plors i “drames”.

De caques explosives i pipis a la samarreta després del bany. De glopades i rentades de roba víctimes de les fuites dels bolquers. De condecoracions a la roba amb babes i mocs que al final ja no et canvies, perquè “total ja…”

Però també 9 mesos d’amor i alegria, de créixer i aprendre cada dia més. De processos, de creixement mútu i constant. De renéixer. De passar de zero a cent. D’evolució i maravellar-nos cada dia amb els teus somriures i les teves abraçades, i l’espai que cada dia ocupes amb més força i curiositat al teu voltant. D’encertar-la i veure que moltes coses les estem fent bé i com voliem. De reafirmació i empoderament.

Ara venen mesos de córrer darrere teu per pujar escales, i baixar-les i ficar-te en llocs dels quals no podràs sortir i obrir armaris, i aviat, aixecar-te. I nosaltres ser allà quan hagis caigut, quan no trobis la sortida, per buidar els armaris perillosos i posar-hi coses que no et puguin fer mal, i donar-te ànims i presència perquè t’aixequis segur de tu mateix i començar amb les teves primeres passes. Comença, una mica i simbòlicament, la teva independència.

Ensayito sobre la condescendencia.

gillian-jacobs-paul-rust-love-netflixFa un parell de setmanes que li dóno voltes a la “condescendència”. És una paraula a laqual no havia fet mai gaire cas i veient fa poc una sèrie, Love de Judd Appatow, la repetien moltíssim. Una persona s’estava tractant d’alcoholisme i altres adiccions anant a Alcoholics Anònims i trobava molt molest que la seva parella l’estigués felicitant i animant molt sovint i que estigués pendent de que tot li anés bé.

Vaig començar a reflexionar. A mi em semblava que la parella simplement es preocupava i volia cuidar i estar per l’altra persona, potser una mica massa, però no ho veia greu. La parella ho feia inconscientment i de bona fe. Tot i així, a la persona afectada li moltíssim.

Així que vaig investigar una mica perquè no entenia que li molestés tant l’atenció que rebia. Al meu entendre la condescendencia és: Situar-te tu mateix en un nivell superior al d’una altra persona, a vegades sense saber-ne res, i des d’aquí intentar solucionar-li la vida.

Aleshores començo a recordar situacions en que m’he trobat, i entenc perquè m’havien molestat, i fins i tot perquè altres s’havien molestat amb mi.

En quin moment aprenem a col·locar-nos per damunt dels altres prioritzant el nostre saber i suposada intel·ligència per sobre del que l’altre està vivint, sense posar-nos, de veritat, en la seva pell, les seves sabates i mirar amb els seus ulls?

Annex:

Si busques al DIEC diu:

“condescendir
v. intr. [LC] Dignar-se a consentir alguna cosa a algú, prestar-se a. Condescendir a la voluntat, als precs, d’algú.”

O sigui, que si em menjo les carxofes que un amic m’ha cuinat amb molt d’amor encara que no m’agradin gaire les carxofes, o si els meus amics queden amb mi a les set del vespre en comptes de les deu de la nit per respectar el ritme del Damià estariem condescendint però en aquest cas seria bo.

És molt curiós com una mateixa paraula pot tenir connotacions negatives i positives a la vegada. On és el límit entre l’una i l’altra?

Set mesos, quatre dies i deu hores, per ser precisa.

Captura de pantalla 2017-05-19 a les 15.54.57Avui fa set mesos i un dia (vaig aprofitar un moment que dormia que va durar poc així que… avui ja set mesos i cinc dies) que el Damià va dir hola al món. La meva vida ha fet un tomb, un salt i un canvi de planeta, o de lliga. Tinc la sort que de moment no cal que treballi, ei però amb el cinturó estret no us penseu, i passo tot el dia amb ell.

Literalment d’un dia per l’altre, un matí encara anava a treballar i al següent tenia el Patufet dormint entre els meus braços a l’hospital, vaig passar de no parar quasi per casa a ser una mare primerenca a ple temps. I a ser la principal posadora, estenedora i plegadora de rentadores, buidar i omplir rentaplats, cuinar, netejar trastos, endreçar una mica… El que es pot. La veritat, a vegades aprofito alguna estona, al matí, quan encara dorm, per veure aquella serie que m’agrada seguir, o fer una miqueta de mandres. (No entraré en temes de gènere aquí, no és el tema del que vinc a parlar) (Però estic segura que si fos jo qui treballés i ell qui està a casa cuidant el Damià els rols domèstics també s’intercanviarien.)

També cal dir que amb set mesos tot això és molt més fàcil de fer que quan tenia un mes o dos, que practicament no el podia deixar anar i necessitava atenció encara més constant que ara. Amb un mes amb prou feines podia fer una truita. Ara ja puc fer arrossos, sofregits i pastissos. A un ritme diferent, però puc.

Mares parides “ahir”: aquesta dependència brutal es va relaxant, creieu-me! I us sentireu més segures i amb menys pors. Una cosa du a l’altre!

El part va ser natural, sense anestesia, una experiència empoderadora fantàstica. Ho tornaria a fer. Hi ha una força desconeguda que surt de dins que t’ajuda i et va guiant, explicant, com ho has de fer. Aquesta força és teva, sempre hi ha estat. Informar-te, mentalitzar-te i preparar-te físicament abans de fer-ho ajuda, però estic segura que qualsevol dona ho podria fer encara que sigui sense preparar-se massa. Bé que ho feien fa segles, oi? Un bon equip de llevadores també ajuda molt a l’hora de fer-ho, i la presència de la parella, esclar. I surts de l’hospital amb la impressió que ets capaç de tot i més.

El Damià és un nen fantàstic. Es mou, juga, descobreix, es queixa, plora quan ho necessita, i riu, riu moltíssim, i abraça, i mira, i allarga el bracet quan vol que li agafi la mà o tocar-me mentre mama, encara no gateja però es desplaça, i com es desplaça!, fins al lloc que vol explorar.

Al mig de tot això, d’aquest món a part en el que em trobo, a vegades penso en les coses que m’agradaria fer quan tingués una estoneta per mi. Dibuixar, il·lustrar, escriure, endreçar els meus materials per posar en marxa projectes aturats, llegir aquell article, buscar aquella informació.

Doncs a vegades, quan la cuina ja està neta, la roba està plegada, el menjador endreçat i el sopar preparat a les quatre de la tarda per poder anar a dormir d’hora, i a més el Damià dorm la seva curta segona migdiada; quan tinc l’estoneta ideal per escriure una mica, dibuixar, il·lustrar, endreçar, projectar, llegir, informar-me… Quan apareix aquell moment esperat, aquella estona en que podria posar-m’hi, a vegades, no recordo què volia fer o no estic inspirada per dibuixar, ni per il·lustrar, ni per escriure.

M’aboco tant en cuidar la vida d’aquest ésser meravellós que ha sortit de mi que em costa recordar què necessitava jo fa uns dies. La primera sensació que tinc quan arriba l’estoneta per mi, és que “ara que puc, no sé què fer”.

Altres estones, moltes, quasi a totes hores, dubto. Dubto de sí ho estic fent bé, de si menja prou, de si estem fent bé la introducció dels aliments, de si va massa abrigat, o massa poc. De si volem correr massa, de si correm massa poc. M’informo de tot el que no veig clar, i al final hi ha massa opinions diferents, massa maestrillos. Al final decideixo, decidim, fer la nostra, fer servir el sentit comú, però mai les tinc totes. El sentit comú no ens fa nutricionistes, per exemple. Arriba un punt que oblido aquell empoderament que vaig sentir quan vaig parir.

També rebo consells no demanats. Menys dels que pensava que rebria, sí, però més dels que necessito. Un consell no demanat implica una opinió que tampoc volem ni necessitem. Evidentment, si gràcies al consell podem salvar la vida o la salut física o mental del nostre fill, l’acceptarem i si és adequat és probable que l’apliquem. Ara, si és sobre criança, siusplau, guarda-te’l fins que te’l demanem. Si la caguem, ja n’aprendrem. A ser pares, com en tot, se n’ha d’aprendre. Si ens ho donen tot fet no té cap gràcia ni aprenem de veritat.

Una mare primerenca, en general, dubta, pateix, no sap. Tots els primers cops del seu (seu?) infant son també el primer cop dels pares. Si a sobre rep deu, cent o mil opinions sobre cada tema que la preocupa encara serà més difícil que se senti segura.

Evidentment per salut mental arriba un moment que els consells i opinions, aquests que venen del nores, em patinen. Anem fent com bonament pensem que farem bé.

Perquè el Damià ens necessita segurs, tranquils, empoderats, contents, informats però no sobreinformats, i sobretot, presents, conscients i amb molt d’amor i afecte, i respecte.

 

Ai!! Sembla que no… Però surto de casa! Quedo amb amigues. Amigues mares per compartir les experiències i empatitzar i amigues que no ho són per desconnectar una mica d’aquest món a part. Faig activitats fora de casa. Per ara totes (o quasi totes) amb ell perquè hem decidit que, ja que podem, estigui sempre amb mi. Com a mínim fins que tingui un any i/o hagi trobat feina.

24/7

damiablauEl cursor pampalluga esperant que escrigui alguna cosa. El teclat del despatx del balcó ressona mentre qui el fa anar estudia. Els radiadors van fent soroll tot escalfant la casa. El més petit estirat al meu costat fa la pipa i remuga qui sap què. Mossega una manta. Es descobreix un genoll. Es descobreix un peu. Segueix remugant. El miro. No aconseguia fer la pipa. Ve l’estudiant, saluda al petit, i el petit somriu. La mare s’ho mira i observa. La vida va passant davant els seus ulls. Fa quatre mesos que la vida creix a passos de gegant. A pas d’un petit que ho té tot per descobrir. El més bonic i el més dur d’acompanyar una existència, el més bonic i el més dur d’experimentar una vida que no és la teva però que tu has creat.

El petit fa la pipa. Segueix dient coses en el seu idioma. Prova de fer la croqueta. Em rasca el genoll, ho sap? No. Em sembla que encara no ho sap. Es mira la mà per milèsima vegada. Aviat descobrirà que és seva i que la pot controlar.

La vida, la teva, a vegades sembla congelada. Aturats els dies s’assemblen molt l’un a l’altre, i al mateix temps mai és el mateix. Cada dia descobrint alguna cosa diferent, però molt igual a la passada. D’una manera brutal el petit et necessita. Ho sabies, però fins que no el tens entre els teus braços, brut, llefiscós i assedegat de calor, no descobreixes com de gran i bestial és aquesta dependència. S’obren abismes al teu voltant, i sempre vas acompanyada. Et busques i no et trobes. El busques i no el trobes. Us busqueu i no us trobeu. I el món al voltant no ha deixat de girar. Ets alguna cosa més, a part de mare?

 

 

 

 

Sang i llet agra.

He creat vida.
Vaig gestar un cos amb ànima i sentiments, la Persona.
L’alimento. L’acarono. L’abraço.teta
Menja. Caga. Pixa. Vomita. Creix. Viu. Estima. Sent.

La meva roba fa olor de llet agra.
De llet digerida.
Sóc llet.
La meva llet.
La que jo fabrico i emmagatzemo continuament fins que el meu fill necessita beure’n.

Mama. Mama de les meves mames.
Aprèn. Plora. Crida. Remuga.
A crits reclama el que és seu.
Amb tres mesos ja és prou independent per saber el que necessita.
Ja té la força per fer-se valer, per dir que és aquí.
Per dir que ell també ha de ser escoltat.

I entretant torna a mi la sang.
La meva sang.
La que jo acumulo en el meu úter i s’escapa quan un òvul no s’hi enganxa
Cada mes tornarà a desprendre’s per caure, per perdre’s, per ser un riu.
Mai em banyaré dues vegades en la mateixa sang.

Sang i llet agra.

Les muntanyes russes que venen i van.
El cicle de quatre estacions que cada mes transporten sensacions que em desdefineixen.

Com conviure amb ambdós estats?
Els revolts i els ràpids d’un riu de sang.
Les cascades i els gorgs d’un riu de llet.

Sóc hormona,
sóc tendresa,
sóc una abraçada imaneta
sóc calidesa.

Ell fet de la meva sang i de la meva llet desprèn una pau mai sentida.
Puresa i felicitat concentrats en la genuïtat d’un somriure a punt de ser alimentat.

Cops de vida.

 

IMG_20160812_102943

Quan et mous,
quan proves els teus braços,
quan experimentes amb els peus,
et fas un lloc dins el reduït món que és el meu ventre.
Petit, càlid, ingràvid, aïllat.
Et mous, ho noto, i ho veig.
Ho veiem.

Ja tens prou força per dir que existeixes.
Cada cop que ens dónes és una petita alegria.
Un senyal sideral de que ets aquí, molt a prop, a punt d’arribar.
Creixent a un ritme imparable.

Arribaràs amb la nostra ajuda,
jo t’empenyeré,
el pare m’ajudarà a empènyer,
i tu faràs el teu primer esforç descomunal.

Amb amor,
amb instint,
amb les forces que ens donaran les ganes
de veure’ns,
de tocar-nos,
de tenir-nos amb nosaltres.

Segueix fent-te lloc dins meu,
remou-me per dins.
Cada moviment és
una onada d’il·lusió,
i una meravella.