El meu part, el part del Damià

IMG_20161014_180325Us voldria explicar el meu part, el part del Damià, però sento que abans he de fer un parell de flaixbacks a coses que em van dir i em van fer pensar i decidir durant l’embaràs.

La meva germana Tatiana em recomana preparar-me el part amb una amiga seva fisioterapeuta, l’Adriana, especialitzada en sol pèlvic que també ensenya a fer el massatge perineal, que serveix per evitar episiotomies i esquinçaments i per recuperar-se més ràpid després del part. Investigo, i sí, decideixo fer-ho, (gràcies pares pel regal d’aniversari!).

Barbacoa amb la família política, hi ha la cunyada i la cosina que ja son mares. Una per cesàrea, l’altra natural amb episiotomia. No sé com arribem a parlar de punts, de trencar-se, de les molèsties posteriors. La cosina que és tota amor però diu algo com “sigui com sigui prepara’t perquè segur que d’algun lloc t’acabaràs obrint i tenint punts”. Jo m’esgarrifo i m’agafa la por i penso i decideixo que no. Que jo em penso preparar per si arribo a fer part natural no “trencar-me”, intentar posar de la meva part per no esquinçar-me. I em sorprèn que doni per fet que totes ens esquinçarem per força.

Classes amb l’Adriana, moviments per activar la zona pèlvica, postures de dilatació, moviments a la pilota per alleujar els dies que em sento més carregada. Un dia parlem de les diferents anestesies i aleshores entenc que amb l’epidural no controlaria, no sentiria, no podria decidir, no podria saber què he de fer. M’explica que hi ha un tipus d’anestesia que sí que permet sentir una mica, i moure’s i tot. En el mateix moment decideixo que jo vull controlar. Vull decidir. Vull sentir. L’anestesia “lleugera” és una opció (li dic lleugera perquè no en recordo el nom). Ensenya a fer el massatge perineal al meu company, l’Adrià. Li fa sempre molta mandra fer-me’l, però sap perquè és i me’l fa quan toca, i el fa molt bé, s’hi esforça, li agraeixo eternament.

Visita amb llevadora en que parlem del pla de part. Pregunto sobre l’anestesia “lleugera” i em diu que és molt difícil aplicar-la perquè fa falta tenir l’anestesista allà tota l’estona, ho dóna per impossible, vaja. O sigui que no hi ha terme mig, o epidural o natural. Segueixo apostant pel natural, amb el mateix mantra, vull controlar, vull decidir, vull sentir.

Llegeixo el llibre Vincles de l’Angels Torres i la Míriam Tirado. L’Angels parla de les contraccions com d’unes onades que obren camí, que són amigues, companyes, que van a favor meu i del petit, que tots tres som un equip. Que les accepti, que quan vinguin no m’hi resisteixi i tot fluirà millor.

Veig parts naturals de tot tipus per internet, menys els més escabrosos i morbosos, i em vaig fent una idea de com podria ser. No llegeixo el grup ni web de Dona Llum perquè encara no el conec, però segur que també m’hauria anat molt bé.

Preparació al part del CAP. Pariré a l’hospital de Terrassa. La Lourdes és una llevadora estupenda i explica que a l’Hospital aposten pels parts naturals, i sempre estaran per ajudar a les mares que vulguin fer-ho així, perquè la recuperació és millor, perquè estarem abans a casa, perquè ho podem fer, perquè en som capaces. També explica que els parts no són com a les pelis, que de cop trenquen aigües, la mare crida molt i el nen ja treu el cap. Que en principi hauria de ser gradual i amb temps d’anar a l’hospital tranquil·lament.

Festa Major del Carrer Sant Jaume, la Sònia m’explica amb emoció els seus dos parts naturals a l’Hospital de Terrassa, emocionants, possibles, empoderats. Això m’anima.

Amb tot això recorregut i interioritzat, la nit del 12 al 13 d’octubre fem l’amor tendrament i amb certa dificultat per la panxota. El 13, entrant a la setmana 39, perdo un bus, a Rubí passen cada mitja hora, i decideixo anar a peu allà on anava. Una caminada sense pressa de mitja hora i fent pujada suau, però pujada. Quan arribo a lloc em sento que em costa caminar, que no puc pujar gaire les cames, un dolor força intens a baix, al pubis. Quan torno a casa més tard hi ha el meu germà al sofà amb les cames sobre la tauleta i li demano que aparti les cames per deixar-me passar perquè no puc aixecar les meves. Fa broma “aaai que et posaràs de part…” Faig moviments a la pilota per mirar de sentir-me menys encarcarada.

Aquesta mateixa tarda quedo amb la Mariona, que m’acompanya al centre comercial a comprar roba de lactància. Camino poc a poc, sense gaires molèsties, però poc a poc, xino xano, anem fent. Tornem a casa cap a les 19.

D’aquí ja no tinc memòria fins a l’hora de fer el sopar. Lluç al forn. Mentre el preparem començo a sentir alguna contracció. El meu germà és al menjador i com de costum no se n’adona de res. Millor. A les 21.40 seiem a taula. Les contraccions van venint ja més sovint, però encara irregulars. Cada cinc, o sis, o set, o deu minuts, duren 20, o 57, o 32 segons, amb diferents intensitats. El meu germà diu bona nit, sense imaginar-se res. L’Adrià i jo sopem tranquil·lament, sense pressa, comptant les contraccions amb una app.

No he trencat aigües, les contraccions no són cada cinc minuts com ens havien dit. Investiguem, “prodromos del parto”. Que passen si seus o camines. Però què va. Una cosa i l’altra em fan veure les estrelles.

Sec a la pilota, fem els moviments i respiracions apresos amb l’Adriana. L’Adrià m’ajuda amb respiracions, massatge, aigua, afecte, suport. Em deixo acompanyar per les contraccions i les acompanyo a elles. Segueixen sent irregulars però portem tres hores així. Truquem a l’hospital per saber què fer. Quan l’Adri diu que porto tres hores ens diuen que sense pressa però que anem venint.

Està plovent. L’Adri condueix a poc a poc. És la una de la nit, hi ha poc tràfic. Sec de costat per no bloquejar el sacre. Arribem, aparquem a pocs metres de la porta d’urgències. Un parell de contraccions més i arribem a recepció. Allà ens diuen directament que seguim la línia taronja i arribarem a la secció d’obstetrícia i sales de part.

Segueixo sense haver trencat aigües, per cert. La llevadora, la Sandra, ens atén de seguida i entrem a una primera sala amb llit on ens fan esperar un moment de res, mai em fan seure si no és estrictament necessari, i de seguida torna per fer-me un tacte. Estic de 3 cm. Se’m queden.

Em posen monitors. Els dos o tres cops que em fan estirar-me veig les estrelles, és el més dolorós que recordo. Les contraccions venen cada cop més sovint, i més fortes, més intenses. Més tard tornen a fer tacte. 9 cm. Aviso a la meva família via whatsapp, deuen ser dos quarts de quatre, que el Damià està en camí, els avisarem quan el tinguem amb nosaltres, que tot va bé. L’Adrià fa igual.

En una de les contraccions perdo una mica de sang, m’espanto una mica. No sé si és normal. Dic a la llevadora que tinc ganes d’empènyer. Quan dic això s’apressen a anar cap a la sala de parts. Això ja ho tenim!

La Sandra em pregunta si m’he plantejat el part natural. Dic ferma i decidida que sí, que el vull natural. Entrem a la sala, amb la llum tènue. L’Adrià i jo ens fem un petó que em relaxa. Vull seguir de peu i la llevadora i una altra noia es preparen a sota meu per si cal rebre el Damià des del terra. Sí, estic en bones mans.

Aguanto poca estona dreta i no sé amb quina postura pot anar millor i em costa pensar-ho, així que els demano que em vagin guiant una mica. Començo de quatre grapes arrepenjada al capçal reclinat del llit, m’hi estic força estona, empenyent molt i cada vegada tinc el Damià més a prop.

No se ben bé com, surt un tros de sac amniòtic. Sembla un saquet de tripa ple d’aigua. El cas és que la bossa frena el pas i jo em començo a cansar molt i a no poder més.

Fa mal, molt de mal. Però un mal animal, suportable. Crido molt, diu l’Adrià que no semblaven crits de dolor, si no d’esforç. Em diuen que amb un parell d’empentes més ja estarà. Però no. Tinc un moment de defalliment en que penso que això no acaba mai. Em canso molt abans de poder treure’t del tot. En algun moment m’han acabat trencant la bossa per deixar de frenar. (Em van informar de que ho feien, però no recordo el moment.) Aleshores toco i noto el cap, això i veure’l pel mirall m’ajuda.

Canvio de postura, asseguda de costat amb la cama dreta ben amunt per obrir bé el pas. També em van passant un drap humit i calent per ajudar la musculatura a relaxar-se per tal de no fer-me mal.

Em proposen de guardar-me els crits per fer servir l’energia per empènyer. Ho provo però trobo que no serveix, em costa més, així que torno a cridar. En algun moment, no recordo exactament amb quines paraules, em dic a mi mateixa que ja ho tinc, que això ja està, que no queda res, que un esforç més i acabarà. I empenyo amb totes les forces que encara em queden.

La Sandra m’avisa de que sentiré el cercle de foc. El noto i faig un crit animal que mai hagués dit que sentiria sortir de mi. Amb dues empentes molt seguides finalment surt el cap, i de seguida la resta del cos. La Sandra diu “agafa el teu fill, mare!”. Allargo els braços i acabo de treure el Damià. Moll, llefiscós. M’el poso sobre el pit, l’abraço. Veig la seva orella dreta, era tan petitona! No se’m va enganxar de seguida al pit com sempre havia imaginat, però això ja és un altre tema. Són les 4:48, i ja tenim en Damià aquí, està saníssim i és preciós!! 

Esperem que surti la placenta. Triga una mica així que me la treu la llevadora, al final. És una massa grossa i fosca. Diu la llevadora que és molt bonica, amb el cordó molt centrat. Em posen oxitocina per ajudar a contraure l’úter. Em fan un sol punt al llavi, amb el meu permís, més estètic que res.

Mentre esperem per què ens pugin a l’habitació avisem a la família, també per whatsapp. Els meus pares responen de seguida. Estan contents, feliços de que tot hagi anat bé. Viuen en un altre país i treballen, així que malauradament no podran venir fins quinze dies després. Els meus germans… La Tatiana s’ha llevat tard, tant, que ni mira el mòbil abans d’agafar el cotxe. El meu germà Gabriel té festa, així que tampoc tenia cap despertador posat. Els truco. Ella s’emociona, no s’ho esperava tan aviat. Plora una mica, vindrà de seguida que es pugui escapar de l’escola. El meu germà no entén res. “Però com? Quan? Si no m’he enterat de res!” S’esperava que cridaria com a les pel·licules? També ve de seguida que pot anar a buscar el cotxe al taller. Venen poques visites, com voliem. Els meus sogres i el nostre nebot Joan, uns tiets de l’Adri que viuen molt a prop, els meus germans i cunyat, i la Mia, que és una amiga que és com família.

A planta les llevadores passen i van mirant com va la lactància. El Damià no s’agafa, no arriba a mamar, intenten ajudar, però no hi ha manera (ho acabem solucionant més tard, amb mugronera). Tot i així els agraeixo molt el suport que ens van donar. Tot l’equip de l’hospital es mereix un 10 per part nostra. Sense un equip humà i proper com el que ens va atendre potser el part no hagués anat tan bé. Em vaig sentir molt ben atesa i recolzada en tot moment.

Després d’un part així t’empoderes, molt. Et sents capaç de tot i més. De canviar el món. Vols que tothom es pugui sentir així. Tingui el part que tingui, però que tothom estigui empoderat. El món seria molt diferent si tothom cregués una mica més en si mateix, en les seves forces, en les seves facultats. Si tinguessim la valentia de plantar cara al que no ens agrada, al que ens fa sentir malament, si ens plantessim davant del “es lo que hay” que impera en el món. Si no tinguéssim por de canviar primer nosaltres i després el nostre voltant, i per acabar, el món. Amb educació per la pau, per l’amor, i pel poder interior que tenim les persones de fer coses increïbles.

Anuncis

Tantes coses a fer, tantes coses a mitges, tantes coses que tenim.

Captura de pantalla 2017-07-18 a les 18.17.33El penjador de collars que s’ha quedat per penjar-hi fotos que no hem imprès amb pinces que no tenim. Els retoladors de pissarra blanca que tenim penjada a la porta de l’habitació. El mig ram de núvia del casament de la Tatiana i el Rubèn, compartit amb la Raquel. Un moble d’ikea. Un calaix ple de mitjons gastats. Una caixa amb capses de sabates que són capses d’eines. Piles de discos que fa dos anys que no es mouen. Una butaca blanca que mai s’hi asseu ningú perquè sempre hi ha alguna cosa a sobre, menys quan endreces. Un cove de la roba bruta que ara és només un cove. Dues camises esteses en penjadors perquè no s’arruguin més del que ja ho estan. Una rosa de paper d’un Sant Jordi. Una postal de Santander de la Laia i el Marc quan van fer, una mica, el Camino de Santiago. Un calendari amb els consells del qual voliem engegar un hortet però no. Una enganxina del Cruïlla d’aquest any que no va trobar la seva parella. Una entrada de Gossos i el seu setlist. Un munt de xapes de l’Associació de Músics de Rubí. L’entrada de l’últim concert de Mine! el 12 de desembre de 2013, i l’entrada i setlist del primer de Murdoc el 30 de desembre de 2015, els dos a l’Heliogabal. L’entrada de Maceo Parker, en el qual m’adormia moltíssim perquè ja estava embarassada i estava cansadíssima. Enganxines per marcar coses importants al calendari que no utilitzem (gaire). El cartell de Al Vostre Gust de Parking Shakespeare que vaig dissenyar fa tres (tres? Ja?) estius. Les ecografies del Damià fent fila de la primera a la última per ser desades. Un mini mapa de Suïssa amb relleu. Una noteta de benvinguda un dia que vaig tornar de viatge i l’Adri encara no era a casa i diu que sóc “peciosa”. L’entrada de WICKED de fa un any amb la Mariona, on vaig notar que el Patufet es movia quan la Glinda i la Elphaba cantaven For good. Una Manduca que ja forma part de mi. Un mirall plè de ditades i de pols. Roba d’estiu.

I ell. I jo. Tenim tantes coses i en necessitem tan poques. Persones, música, teatre, i amor.

(post penjat inicialment a l’instagram: https://www.instagram.com/p/BWrqS_PD5wu/)

9 mesos dins, 9 mesos fora

9 mesosAvui, fas nou mesos. 39 setmanes. Que és exactament la quantitat de temps i caliu que vas passar dins meu. 9 mesos de dubtes, de patiments, d’angoixes, de nits mal dormides i sentiments a flor de pell, d’esgotament constant, de cagar-la molt, de ser una mica zombie. De plors i “drames”.

De caques explosives i pipis a la samarreta després del bany. De glopades i rentades de roba víctimes de les fuites dels bolquers. De condecoracions a la roba amb babes i mocs que al final ja no et canvies, perquè “total ja…”

Però també 9 mesos d’amor i alegria, de créixer i aprendre cada dia més. De processos, de creixement mútu i constant. De renéixer. De passar de zero a cent. D’evolució i maravellar-nos cada dia amb els teus somriures i les teves abraçades, i l’espai que cada dia ocupes amb més força i curiositat al teu voltant. D’encertar-la i veure que moltes coses les estem fent bé i com voliem. De reafirmació i empoderament.

Ara venen mesos de córrer darrere teu per pujar escales, i baixar-les i ficar-te en llocs dels quals no podràs sortir i obrir armaris, i aviat, aixecar-te. I nosaltres ser allà quan hagis caigut, quan no trobis la sortida, per buidar els armaris perillosos i posar-hi coses que no et puguin fer mal, i donar-te ànims i presència perquè t’aixequis segur de tu mateix i començar amb les teves primeres passes. Comença, una mica i simbòlicament, la teva independència.

Ensayito sobre la condescendencia.

gillian-jacobs-paul-rust-love-netflixFa un parell de setmanes que li dóno voltes a la “condescendència”. És una paraula a laqual no havia fet mai gaire cas i veient fa poc una sèrie, Love de Judd Appatow, la repetien moltíssim. Una persona s’estava tractant d’alcoholisme i altres adiccions anant a Alcoholics Anònims i trobava molt molest que la seva parella l’estigués felicitant i animant molt sovint i que estigués pendent de que tot li anés bé.

Vaig començar a reflexionar. A mi em semblava que la parella simplement es preocupava i volia cuidar i estar per l’altra persona, potser una mica massa, però no ho veia greu. La parella ho feia inconscientment i de bona fe. Tot i així, a la persona afectada li moltíssim.

Així que vaig investigar una mica perquè no entenia que li molestés tant l’atenció que rebia. Al meu entendre la condescendencia és: Situar-te tu mateix en un nivell superior al d’una altra persona, a vegades sense saber-ne res, i des d’aquí intentar solucionar-li la vida.

Aleshores començo a recordar situacions en que m’he trobat, i entenc perquè m’havien molestat, i fins i tot perquè altres s’havien molestat amb mi.

En quin moment aprenem a col·locar-nos per damunt dels altres prioritzant el nostre saber i suposada intel·ligència per sobre del que l’altre està vivint, sense posar-nos, de veritat, en la seva pell, les seves sabates i mirar amb els seus ulls?

Annex:

Si busques al DIEC diu:

“condescendir
v. intr. [LC] Dignar-se a consentir alguna cosa a algú, prestar-se a. Condescendir a la voluntat, als precs, d’algú.”

O sigui, que si em menjo les carxofes que un amic m’ha cuinat amb molt d’amor encara que no m’agradin gaire les carxofes, o si els meus amics queden amb mi a les set del vespre en comptes de les deu de la nit per respectar el ritme del Damià estariem condescendint però en aquest cas seria bo.

És molt curiós com una mateixa paraula pot tenir connotacions negatives i positives a la vegada. On és el límit entre l’una i l’altra?

Set mesos, quatre dies i deu hores, per ser precisa.

Captura de pantalla 2017-05-19 a les 15.54.57Avui fa set mesos i un dia (vaig aprofitar un moment que dormia que va durar poc així que… avui ja set mesos i cinc dies) que el Damià va dir hola al món. La meva vida ha fet un tomb, un salt i un canvi de planeta, o de lliga. Tinc la sort que de moment no cal que treballi, ei però amb el cinturó estret no us penseu, i passo tot el dia amb ell.

Literalment d’un dia per l’altre, un matí encara anava a treballar i al següent tenia el Patufet dormint entre els meus braços a l’hospital, vaig passar de no parar quasi per casa a ser una mare primerenca a ple temps. I a ser la principal posadora, estenedora i plegadora de rentadores, buidar i omplir rentaplats, cuinar, netejar trastos, endreçar una mica… El que es pot. La veritat, a vegades aprofito alguna estona, al matí, quan encara dorm, per veure aquella serie que m’agrada seguir, o fer una miqueta de mandres. (No entraré en temes de gènere aquí, no és el tema del que vinc a parlar) (Però estic segura que si fos jo qui treballés i ell qui està a casa cuidant el Damià els rols domèstics també s’intercanviarien.)

També cal dir que amb set mesos tot això és molt més fàcil de fer que quan tenia un mes o dos, que practicament no el podia deixar anar i necessitava atenció encara més constant que ara. Amb un mes amb prou feines podia fer una truita. Ara ja puc fer arrossos, sofregits i pastissos. A un ritme diferent, però puc.

Mares parides “ahir”: aquesta dependència brutal es va relaxant, creieu-me! I us sentireu més segures i amb menys pors. Una cosa du a l’altre!

El part va ser natural, sense anestesia, una experiència empoderadora fantàstica. Ho tornaria a fer. Hi ha una força desconeguda que surt de dins que t’ajuda i et va guiant, explicant, com ho has de fer. Aquesta força és teva, sempre hi ha estat. Informar-te, mentalitzar-te i preparar-te físicament abans de fer-ho ajuda, però estic segura que qualsevol dona ho podria fer encara que sigui sense preparar-se massa. Bé que ho feien fa segles, oi? Un bon equip de llevadores també ajuda molt a l’hora de fer-ho, i la presència de la parella, esclar. I surts de l’hospital amb la impressió que ets capaç de tot i més.

El Damià és un nen fantàstic. Es mou, juga, descobreix, es queixa, plora quan ho necessita, i riu, riu moltíssim, i abraça, i mira, i allarga el bracet quan vol que li agafi la mà o tocar-me mentre mama, encara no gateja però es desplaça, i com es desplaça!, fins al lloc que vol explorar.

Al mig de tot això, d’aquest món a part en el que em trobo, a vegades penso en les coses que m’agradaria fer quan tingués una estoneta per mi. Dibuixar, il·lustrar, escriure, endreçar els meus materials per posar en marxa projectes aturats, llegir aquell article, buscar aquella informació.

Doncs a vegades, quan la cuina ja està neta, la roba està plegada, el menjador endreçat i el sopar preparat a les quatre de la tarda per poder anar a dormir d’hora, i a més el Damià dorm la seva curta segona migdiada; quan tinc l’estoneta ideal per escriure una mica, dibuixar, il·lustrar, endreçar, projectar, llegir, informar-me… Quan apareix aquell moment esperat, aquella estona en que podria posar-m’hi, a vegades, no recordo què volia fer o no estic inspirada per dibuixar, ni per il·lustrar, ni per escriure.

M’aboco tant en cuidar la vida d’aquest ésser meravellós que ha sortit de mi que em costa recordar què necessitava jo fa uns dies. La primera sensació que tinc quan arriba l’estoneta per mi, és que “ara que puc, no sé què fer”.

Altres estones, moltes, quasi a totes hores, dubto. Dubto de sí ho estic fent bé, de si menja prou, de si estem fent bé la introducció dels aliments, de si va massa abrigat, o massa poc. De si volem correr massa, de si correm massa poc. M’informo de tot el que no veig clar, i al final hi ha massa opinions diferents, massa maestrillos. Al final decideixo, decidim, fer la nostra, fer servir el sentit comú, però mai les tinc totes. El sentit comú no ens fa nutricionistes, per exemple. Arriba un punt que oblido aquell empoderament que vaig sentir quan vaig parir.

També rebo consells no demanats. Menys dels que pensava que rebria, sí, però més dels que necessito. Un consell no demanat implica una opinió que tampoc volem ni necessitem. Evidentment, si gràcies al consell podem salvar la vida o la salut física o mental del nostre fill, l’acceptarem i si és adequat és probable que l’apliquem. Ara, si és sobre criança, siusplau, guarda-te’l fins que te’l demanem. Si la caguem, ja n’aprendrem. A ser pares, com en tot, se n’ha d’aprendre. Si ens ho donen tot fet no té cap gràcia ni aprenem de veritat.

Una mare primerenca, en general, dubta, pateix, no sap. Tots els primers cops del seu (seu?) infant son també el primer cop dels pares. Si a sobre rep deu, cent o mil opinions sobre cada tema que la preocupa encara serà més difícil que se senti segura.

Evidentment per salut mental arriba un moment que els consells i opinions, aquests que venen del nores, em patinen. Anem fent com bonament pensem que farem bé.

Perquè el Damià ens necessita segurs, tranquils, empoderats, contents, informats però no sobreinformats, i sobretot, presents, conscients i amb molt d’amor i afecte, i respecte.

 

Ai!! Sembla que no… Però surto de casa! Quedo amb amigues. Amigues mares per compartir les experiències i empatitzar i amigues que no ho són per desconnectar una mica d’aquest món a part. Faig activitats fora de casa. Per ara totes (o quasi totes) amb ell perquè hem decidit que, ja que podem, estigui sempre amb mi. Com a mínim fins que tingui un any i/o hagi trobat feina.

24/7

damiablauEl cursor pampalluga esperant que escrigui alguna cosa. El teclat del despatx del balcó ressona mentre qui el fa anar estudia. Els radiadors van fent soroll tot escalfant la casa. El més petit estirat al meu costat fa la pipa i remuga qui sap què. Mossega una manta. Es descobreix un genoll. Es descobreix un peu. Segueix remugant. El miro. No aconseguia fer la pipa. Ve l’estudiant, saluda al petit, i el petit somriu. La mare s’ho mira i observa. La vida va passant davant els seus ulls. Fa quatre mesos que la vida creix a passos de gegant. A pas d’un petit que ho té tot per descobrir. El més bonic i el més dur d’acompanyar una existència, el més bonic i el més dur d’experimentar una vida que no és la teva però que tu has creat.

El petit fa la pipa. Segueix dient coses en el seu idioma. Prova de fer la croqueta. Em rasca el genoll, ho sap? No. Em sembla que encara no ho sap. Es mira la mà per milèsima vegada. Aviat descobrirà que és seva i que la pot controlar.

La vida, la teva, a vegades sembla congelada. Aturats els dies s’assemblen molt l’un a l’altre, i al mateix temps mai és el mateix. Cada dia descobrint alguna cosa diferent, però molt igual a la passada. D’una manera brutal el petit et necessita. Ho sabies, però fins que no el tens entre els teus braços, brut, llefiscós i assedegat de calor, no descobreixes com de gran i bestial és aquesta dependència. S’obren abismes al teu voltant, i sempre vas acompanyada. Et busques i no et trobes. El busques i no el trobes. Us busqueu i no us trobeu. I el món al voltant no ha deixat de girar. Ets alguna cosa més, a part de mare?

 

 

 

 

Sang i llet agra.

He creat vida.
Vaig gestar un cos amb ànima i sentiments, la Persona.
L’alimento. L’acarono. L’abraço.teta
Menja. Caga. Pixa. Vomita. Creix. Viu. Estima. Sent.

La meva roba fa olor de llet agra.
De llet digerida.
Sóc llet.
La meva llet.
La que jo fabrico i emmagatzemo continuament fins que el meu fill necessita beure’n.

Mama. Mama de les meves mames.
Aprèn. Plora. Crida. Remuga.
A crits reclama el que és seu.
Amb tres mesos ja és prou independent per saber el que necessita.
Ja té la força per fer-se valer, per dir que és aquí.
Per dir que ell també ha de ser escoltat.

I entretant torna a mi la sang.
La meva sang.
La que jo acumulo en el meu úter i s’escapa quan un òvul no s’hi enganxa
Cada mes tornarà a desprendre’s per caure, per perdre’s, per ser un riu.
Mai em banyaré dues vegades en la mateixa sang.

Sang i llet agra.

Les muntanyes russes que venen i van.
El cicle de quatre estacions que cada mes transporten sensacions que em desdefineixen.

Com conviure amb ambdós estats?
Els revolts i els ràpids d’un riu de sang.
Les cascades i els gorgs d’un riu de llet.

Sóc hormona,
sóc tendresa,
sóc una abraçada imaneta
sóc calidesa.

Ell fet de la meva sang i de la meva llet desprèn una pau mai sentida.
Puresa i felicitat concentrats en la genuïtat d’un somriure a punt de ser alimentat.