Pues sí hija sí. Un dia ens morirem, i per això és igual què pensen de tu, què penses tu d’ellis, què quedarà de tu després, el mòbil de merda o el mòbil meravellós que tinguis, ni els likes, ni els follows, ni els comentaris, ni l’engagement, ni quants cops publiquis a la setmana, i la imperiosa necessitat d’estar sempre connectant no et deixa veure el bosc.
Tampoc importarà quant peses, com de molt o poc a la moda vas, ni com de car o barat és el lloc on has anat a sopar.
Morirem perquè som mortals i és igual si avui l’autorretrat t’ha quedat desdibuixat. Perquè demà ningú el recordarà. Perquè demà en faràs un nou al qual en seguirà un altre i tindràs una pila de papers que acabaran cremats o florint-se en un calaix quan ja no hi siguis, o bé els turistes se’ls miraran sense entendre res en una exposició temporal a la galeria pública del teu poble. I a tu et serà igual perquè ja no ho podràs veure. Ni sentir-ho, ni tocar-ho, ni explicar a qui mira que l’autorretrat turquesa i lila te’l vas fer per pur avorriment.
Així que… vivamus atque amemus.
Yasmina Capó 