Sang i llet agra.

He creat vida.
Vaig gestar un cos amb ànima i sentiments, la Persona.
L’alimento. L’acarono. L’abraço.teta
Menja. Caga. Pixa. Vomita. Creix. Viu. Estima. Sent.

La meva roba fa olor de llet agra.
De llet digerida.
Sóc llet.
La meva llet.
La que jo fabrico i emmagatzemo continuament fins que el meu fill necessita beure’n.

Mama. Mama de les meves mames.
Aprèn. Plora. Crida. Remuga.
A crits reclama el que és seu.
Amb tres mesos ja és prou independent per saber el que necessita.
Ja té la força per fer-se valer, per dir que és aquí.
Per dir que ell també ha de ser escoltat.

I entretant torna a mi la sang.
La meva sang.
La que jo acumulo en el meu úter i s’escapa quan un òvul no s’hi enganxa
Cada mes tornarà a desprendre’s per caure, per perdre’s, per ser un riu.
Mai em banyaré dues vegades en la mateixa sang.

Sang i llet agra.

Les muntanyes russes que venen i van.
El cicle de quatre estacions que cada mes transporten sensacions que em desdefineixen.

Com conviure amb ambdós estats?
Els revolts i els ràpids d’un riu de sang.
Les cascades i els gorgs d’un riu de llet.

Sóc hormona,
sóc tendresa,
sóc una abraçada imaneta
sóc calidesa.

Ell fet de la meva sang i de la meva llet desprèn una pau mai sentida.
Puresa i felicitat concentrats en la genuïtat d’un somriure a punt de ser alimentat.

Anuncis

“Demà, demà…”

Cada vespre s’asseu al costat de la finestra. Passa pel seu davant la posta del sol i no la veu. Cada vespre s’asseu a la cadira, arraulida al vidre fred congelat per l’hivern. Du el corset ben tancat, el vestit sense arrugar, les trenes lligades al cap acabades de pentinar. Espera nerviosa al costat de la finestra. A la seva habitació s’amunteguen llibres, pols, pintures i roba. La minyona ha rebut instruccions de no endreçar-la. Ja ho farà la nena quan comenci a veure que no pot passar fins a la vista del carrer sense haver de saltar.

Cada dia s’asseu, cada dia mira al carrer, cada dia observa. Espera tremolant sota els corsets, les faldilles i les trenes. Pateix per si no ve. Per si algú el distreu. Per si la seva mare ja no el necessita. Per si el trepitja un cavall. Per si l’atropella un carro. Per si l’atropella un carruatge dels veïns!

Cada dia d’aquest hivern, cap als volts de les nou, esta atenta al moviment de la tanca del seu jardí. A aquella hora arriba el fill de la minyona. A aquella hora el seu cor s’accelera, li surt per la boca quan baixa corrents les escales. En el temps que ell arriba a la porta de casa ella ha tingut temps d’arribar a l’entrada i fer com qui passa. Per veure’l un instant. Per creuar una mirada. Per tenir un somriure d’ell. Per deixar passar el moment. Per tornar a pensar: “demà, demà…”

Si mai sóc mare.

Si mai arribo a ser mare, que sigui en un país on ja ningú persegueixi una llengua per aniquilar-la. On es respecti la llengua dels altres, sigui d’Espanya, sigui de França, sigui d’Oz. Un país on haguem après de la repressió per no exercir-la damunt els altres. Un país que no oblidi per tal de no repetir el que en el nostre petit país es va patir.

Vull viure en un lloc on no hi regni un àliga que espera el millor moment per atacar i cridar les seves companyes. Que no hi hagi odi contra tot allò que és diferent. Que no s’ataqui tot allò que és bo i/o millor, si no que se n’aprengui. Que es vulgui créixer, renovar-se, veure més enllà i no estancar-se en els temps del Lalala.

Si mai arribo a ser mare, parlaré als meus fills, llegiran, cantaran, escriuran, i dibuixaran en català, si som a Catalunya els escolaritzaré en català. Els animaré a que aprenguin més llengües, que més coneixement fa més riquesa d’esperit, un cervell i una ment més despertes. Que com més saps més fàcil és aprendre i omplir-se de saber.

Els parlaré dels temps en que la seva llengua i els que la parlavem erem perseguits i menyspreats, perquè com jo, que em parlàven del temps en que la llengua del meu pare i tots els que la parlaven eren perseguits i menyspreats, apreciin i estimin amb més força la seva identitat.

Cigrons.

Encara està calent el punt del sofà on estaves estirada. Fa un moment dormies plàcidament mentre una guerra es succeïa després d’una altra a la televisió. Pel·licules, telenotícies, programes del cor, quina diferència hi ha? Al final t’has avorrit i se t’ha endut la son.

Respiraves profundament. Tranquil·la, serena, guapa, bonica. Descansaves aliena al que passava al teu volant. Aliena a la meva mirada damunt teu. El teu ventre, el meu ventre, avançava i reculava al ritme de la teva respiració. És diumenge al vespre amb la tensió prèvia a l’inici del dilluns. Notant com les hores fugen a la velocitat de la llum a través de les ombres del menjador.

Tot és plàcid i dins el teu úter encara hi tens només un cigró. Encara no ho sap ningú. Només tu i jo. Un secret que seguirem mantenint fins que ja no puguem amagar-ho més.

De dol i sol.

Va anar a buscar el vestit negre tres quarts que tenia desat a l’armari des de feia tant de temps. El va mirar per si tenia alguna arruga que s’hagués de planxar. Quan el penjava a la porta de l’armari a la ràdio començava a sonar “Somebody that I used to know”. Per molt que l’escoltés no se’n cansava mai i traient una ínfima força des de dins la va cantar, sentint cada frase i cada to. Era una cançó de comiat i era perfecta per començar aquell dia. Quan es va acabar va tornar a la realitat. Les cançons que van venir després eren grises, buides, planes, no li deien res.

Seient a la taula de l’escriptori va agafar l’acetona i el cotó i es va despintar el vermell que vestien les seves ungles. No hi havia pintaungles ni manicura que valguessin. La necessitat que tenia sempre de veure colors a la seva pell s’havia esvanit.

Es va dutxar a poc a poc, alentint cada moviment amb el pes de la seva ànima. L’aigua i l’escuma avui no la farien sentir millor i les maleïa per això. La seva mare sempre li deia que l’aigua clarifica les idees, la pluja, el mar, la piscina, la banyera, el riu… T’embolcallen i t’abracen i les energies es sacsegen perquè es puguin renovar.

Va sortir de la dutxa desitjant que el sol deixés d’insultar-la amb aquella lluïssor tan impròpia d’un dia tan gris. Es va assecar amb la mateixa lentitud que a la dutxa. Ja no sentia cap pressa per res en aquest món. Amb la mateixa esma es va posar la roba interior i el vestit negres.

Va obrir el sabater de l’entrada i va agafar les sabates, també negres. Quan les va tocar es va tornar a enfonsar, com a la nit. Havia anat a comprar aquelles sabates amb ella, que sempre l’aconsellava tan bé. Li havia posat ella mateixa les sabates perquè se les emprovés i quan li havia tocat els turmells havia sentit aquell primer calfred.

Va posar les coses dins la bossa negra. El moneder, el mòbil, les claus de casa i la càmera de fotos, i va sortir de casa.

Va arribar al centre de la ciutat al cap de quinze minuts, absorta en els pensaments de tristesa i enyor que l’embolicaven des de feia dies i que ara feia una setmana la tenien presa dins el seu propi cor.

Quan s’apropava al grup de gent que ja hi havia allà, va treure una última força que encara li quedava i que s’havia guardat especialment per aquell dia.

Es va trobar amb antics companys d’escola, es va alegrar de veure’ls i va seure amb ells. Van xerrar una estona explicant què havien fet de les seves vides. Tothom xerrava tranquil·lament.

Tota la família d’ella ja era allà, esperant, com tothom. Hi havia flors per tot arreu. Feien un goig sorneguer ple de colors que l’ofenien.

En un moment donat, de cop, tothom es va aixecar i es va girar de cara al passadís.

La va veure, allà, radiant, somrient, feliç, preciosa, brillant, única, caminant cap a endavant. Cap al seu promès que l’esperava feliç al costat del jutge que els faria marit i muller davant la llei.

Tothom somreia, tothom estava content. Mentre ella sentia com tots els seus ossos i la seva pell es fonien al veure-la de nou i el seu cos convertit en cera s’assecava a terra sense remei. A més, també, va posar el seu millor somriure, per molt que l’amor de la seva vida es casés.

Els meus arquitectes.

Els meus pares són d’aquestes persones que han hagut de marxar a un altre país per poder sobreviure. Han deixat enrere els seus fills, ja adults, sabent que ens podien, més que menys, deixar-nos fer sols. Han deixat enrere una vida, una feina, que no els satisfeia i que ens escanyava economicament i personal, que de fet els ensorrava. Han tingut l’oportunitat de fer la feina per la qual es van formar, i encara es formen, en un altre país. Han marxat per poder alliberar-se de coses que aquí els pesaven massa. I tot i així tant a ells com a nosaltres ens ha fet mal aquesta esparracada injusta. Després de tots els esforços posats en poder viure bé aquí, se n’han hagut d’anar.

Es van esforçar, tal i com diu la segona meitat de la cançó, per tenir una casa on hi capiguéssim tots, un gran menjador. Una casa amb un pati que ara te una olivera i un llimoner on abans hi havia un gronxador, i tenim un veí manobre que és un catxondo i de petits al carrer hi celebravem el Sant Joan. Però sobretot, sobretot, ells ens han fet com som, sabem dir no quan pensem i desitgem que no, i ens han deixat fer sols per equivocar-nos i aprendre, però també perquè descobrissim que ho podiem fer sols. I s’han equivocat, en més d’una ocasió, però qui no s’equivoca? Hem crescut sans, vius, independents, desitjant sempre aprendre i anar endavant. Encarant dificultats i abraçant-nos sempre que ha fet falta. Els meus arquitectes, els meus constructors, ho han fet prou bé, ells van posar les bases, ens han ensenyat com es fan servir les eines, i quan ens tornem a equivocar hi tornaràn a ser per donar-nos l’empenta que ens aixequi.

Amb els anys aprens
que tenir un bon pla
és l’única manera
de poder reduir el marge d’error.

Tu t’hi estàs fins tard calculant-ho tot.
I malgrat la son,
un esforç per escriure el que penses
tant senzillament com pots.
Però no hi ha prou café
per desvetllar-te tanta estona.
I els ulls es van rendint,
tu ni te n’adones.
Dorm, arquitecte, dorm,
que el que estas intentant
és del tot impossible.
i que no depén de tu,
hi ha un projecte
que no es pot preveure.
La vida la fa cadascú.

I una casa on hi capiguem tots,
un espai amb cuina-menjador.
I deixar que a la tarda entri el sol,
i finestres de 4×2.

I que tingui sentit de l’humor,
i un saber-se triar bé els amics,
i un caure que el faci més fort.
I la força per saber dir no.

I un jardí on s’hi pugui ballar,
un portal que convidi a passar,
i un veí, un catxondo mental.
I una taula al carrer per Sant Joan.

I que et diguin que ho has fet preu bé.
I que visqui el que tu no has pogut.
Fer-lo llest, que no tingui mai por.
I saber quan deixar-lo fer sol.

He estat a punt.

He estat a punt de venir a buscar-te.
Venir a saludar-te
i amb un petó
preguntar-te “Què tal?”.

De venir a veure’t
i amb un somriure informar-te
que no tinc res planejat,
“Fem un cafè aqui al costat?”.

De seure al bar
i durant una estona
tenir aquell silenci
de “Quant fa que no ens hem vist?”.

De mirar-te tota tonta
sabent que el llit ens espera
com a cada final,
després d’una peli i un vi
“i que bo que està el blanc”.

Però m’he dit que no,
que serà millor trucar-te,
posar hora i dia,
“la setmana entrant,
jo la tinc lliure,
a tu com et va?”.