Poker de noms propis. I

Per segona vegada a la seva vida tornava a descobrir que havia seguit un patró. 
S’havia estat enamorant i interessat per segona vegada en homes sempre amb un punt en comú.
No eren tots alts ni baixos, no eren tots morenos ni rossos, ni estudiaven tots el mateix.
Tots tenien el mateix nom.
La primera vegada havien estat tot Marcs. Marc Poveda, Marc Estevez i Marc Lopez.
Va passar de l’un a l’altre, sense Joans, Rogers o Oriols pel mig. Amb el Poveda havien tingut una història apassionada, forta, magnètica que va durar uns sis mesos i que es va acabar perquè el cansament dels dies i l’aparició de la rutina van fer fruir els seus fruits. L’Estevez va ser un enamorament, un flirteig, unes caricies fetes amb mirades que no van arribar mai a res i que es van anar difuminant amb el temps i la fredor dels dies de tardor. I finalment amb el Marc Lopez el conte va ser estranyament llarg, estranyament dens, estranyament irreal. L’enamorament havia estat lent, però va arribar amb una estabilitat, una pau i una tranquil·litat pròpies d’una parella que fa vint anys que estan junts. De la mateixa manera que va apareixer, va tornar a marxar. Lentament, sense discussions, sense crits, sense mentides, ni traicions. Potser l’amor no havia arribat mai de veritat. Potser havia estat una manera d’evitar la soledat. Un camí per no estar sols en aquest món al que diuen Planeta Terra.
Anuncis