Tantes coses a fer, tantes coses a mitges, tantes coses que tenim.

Captura de pantalla 2017-07-18 a les 18.17.33El penjador de collars que s’ha quedat per penjar-hi fotos que no hem imprès amb pinces que no tenim. Els retoladors de pissarra blanca que tenim penjada a la porta de l’habitació. El mig ram de núvia del casament de la Tatiana i el Rubèn, compartit amb la Raquel. Un moble d’ikea. Un calaix ple de mitjons gastats. Una caixa amb capses de sabates que són capses d’eines. Piles de discos que fa dos anys que no es mouen. Una butaca blanca que mai s’hi asseu ningú perquè sempre hi ha alguna cosa a sobre, menys quan endreces. Un cove de la roba bruta que ara és només un cove. Dues camises esteses en penjadors perquè no s’arruguin més del que ja ho estan. Una rosa de paper d’un Sant Jordi. Una postal de Santander de la Laia i el Marc quan van fer, una mica, el Camino de Santiago. Un calendari amb els consells del qual voliem engegar un hortet però no. Una enganxina del Cruïlla d’aquest any que no va trobar la seva parella. Una entrada de Gossos i el seu setlist. Un munt de xapes de l’Associació de Músics de Rubí. L’entrada de l’últim concert de Mine! el 12 de desembre de 2013, i l’entrada i setlist del primer de Murdoc el 30 de desembre de 2015, els dos a l’Heliogabal. L’entrada de Maceo Parker, en el qual m’adormia moltíssim perquè ja estava embarassada i estava cansadíssima. Enganxines per marcar coses importants al calendari que no utilitzem (gaire). El cartell de Al Vostre Gust de Parking Shakespeare que vaig dissenyar fa tres (tres? Ja?) estius. Les ecografies del Damià fent fila de la primera a la última per ser desades. Un mini mapa de Suïssa amb relleu. Una noteta de benvinguda un dia que vaig tornar de viatge i l’Adri encara no era a casa i diu que sóc “peciosa”. L’entrada de WICKED de fa un any amb la Mariona, on vaig notar que el Patufet es movia quan la Glinda i la Elphaba cantaven For good. Una Manduca que ja forma part de mi. Un mirall plè de ditades i de pols. Roba d’estiu.

I ell. I jo. Tenim tantes coses i en necessitem tan poques. Persones, música, teatre, i amor.

(post penjat inicialment a l’instagram: https://www.instagram.com/p/BWrqS_PD5wu/)

9 mesos dins, 9 mesos fora

9 mesosAvui, fas nou mesos. 39 setmanes. Que és exactament la quantitat de temps i caliu que vas passar dins meu. 9 mesos de dubtes, de patiments, d’angoixes, de nits mal dormides i sentiments a flor de pell, d’esgotament constant, de cagar-la molt, de ser una mica zombie. De plors i “drames”.

De caques explosives i pipis a la samarreta després del bany. De glopades i rentades de roba víctimes de les fuites dels bolquers. De condecoracions a la roba amb babes i mocs que al final ja no et canvies, perquè “total ja…”

Però també 9 mesos d’amor i alegria, de créixer i aprendre cada dia més. De processos, de creixement mútu i constant. De renéixer. De passar de zero a cent. D’evolució i maravellar-nos cada dia amb els teus somriures i les teves abraçades, i l’espai que cada dia ocupes amb més força i curiositat al teu voltant. D’encertar-la i veure que moltes coses les estem fent bé i com voliem. De reafirmació i empoderament.

Ara venen mesos de córrer darrere teu per pujar escales, i baixar-les i ficar-te en llocs dels quals no podràs sortir i obrir armaris, i aviat, aixecar-te. I nosaltres ser allà quan hagis caigut, quan no trobis la sortida, per buidar els armaris perillosos i posar-hi coses que no et puguin fer mal, i donar-te ànims i presència perquè t’aixequis segur de tu mateix i començar amb les teves primeres passes. Comença, una mica i simbòlicament, la teva independència.

Ensayito sobre la condescendencia.

gillian-jacobs-paul-rust-love-netflixFa un parell de setmanes que li dóno voltes a la “condescendència”. És una paraula a laqual no havia fet mai gaire cas i veient fa poc una sèrie, Love de Judd Appatow, la repetien moltíssim. Una persona s’estava tractant d’alcoholisme i altres adiccions anant a Alcoholics Anònims i trobava molt molest que la seva parella l’estigués felicitant i animant molt sovint i que estigués pendent de que tot li anés bé.

Vaig començar a reflexionar. A mi em semblava que la parella simplement es preocupava i volia cuidar i estar per l’altra persona, potser una mica massa, però no ho veia greu. La parella ho feia inconscientment i de bona fe. Tot i així, a la persona afectada li moltíssim.

Així que vaig investigar una mica perquè no entenia que li molestés tant l’atenció que rebia. Al meu entendre la condescendencia és: Situar-te tu mateix en un nivell superior al d’una altra persona, a vegades sense saber-ne res, i des d’aquí intentar solucionar-li la vida.

Aleshores començo a recordar situacions en que m’he trobat, i entenc perquè m’havien molestat, i fins i tot perquè altres s’havien molestat amb mi.

En quin moment aprenem a col·locar-nos per damunt dels altres prioritzant el nostre saber i suposada intel·ligència per sobre del que l’altre està vivint, sense posar-nos, de veritat, en la seva pell, les seves sabates i mirar amb els seus ulls?

Annex:

Si busques al DIEC diu:

“condescendir
v. intr. [LC] Dignar-se a consentir alguna cosa a algú, prestar-se a. Condescendir a la voluntat, als precs, d’algú.”

O sigui, que si em menjo les carxofes que un amic m’ha cuinat amb molt d’amor encara que no m’agradin gaire les carxofes, o si els meus amics queden amb mi a les set del vespre en comptes de les deu de la nit per respectar el ritme del Damià estariem condescendint però en aquest cas seria bo.

És molt curiós com una mateixa paraula pot tenir connotacions negatives i positives a la vegada. On és el límit entre l’una i l’altra?

Cops de vida.

 

IMG_20160812_102943

Quan et mous,
quan proves els teus braços,
quan experimentes amb els peus,
et fas un lloc dins el reduït món que és el meu ventre.
Petit, càlid, ingràvid, aïllat.
Et mous, ho noto, i ho veig.
Ho veiem.

Ja tens prou força per dir que existeixes.
Cada cop que ens dónes és una petita alegria.
Un senyal sideral de que ets aquí, molt a prop, a punt d’arribar.
Creixent a un ritme imparable.

Arribaràs amb la nostra ajuda,
jo t’empenyeré,
el pare m’ajudarà a empènyer,
i tu faràs el teu primer esforç descomunal.

Amb amor,
amb instint,
amb les forces que ens donaran les ganes
de veure’ns,
de tocar-nos,
de tenir-nos amb nosaltres.

Segueix fent-te lloc dins meu,
remou-me per dins.
Cada moviment és
una onada d’il·lusió,
i una meravella.

 

A cavall d’una mà suau.

Cavalls. Vents. Pluges. Sistema. Presses. Competir. Pressions. Expectatives. Judicis. Tenir. Obtenir. Posseir. Voràgine. Normes. Convencions. Obligacions. Cadenes. Caos. Desordre. Improvitzar.

Improvitzen el teu desordre, t’encadenen a un caos.
Convencions que t’obliguen a seguir les normes.

La norma que et lliga a la voràgine de voler posseir, voler obtenir.
Tenir, tenir, tenir. Mai deixar anar, mai ser lliure.

Et jutgen per les expectatives que han posat en tu.
Et jutges per les expectatives que t’has posat tu, en tu.

La pressió per competir en un joc que no has triat.
Un sistema que no contempla la possibilitat de ser, no semblar.

Vols ballar sota la pluja.
Vols deixar que el vent et despentini.
Vols anar a cavall de la teva vida.

Dur-ne tu el control.
A la teva manera.
Sense regnes.
Sense estrebades.
Sense crits.
Amb paraules.
Amb calidesa.
Amb afecte.

Amb una mà suau que et digui,

endavant.

De quan després de l’enèsim concert la Yasmina va veure que necessitava parar (una mica).

Un bon dia em vaig sentir molt cansada de ser fan incondicional. Un bon dia em vaig fer dels que només repeteixen de tant en tant. Un bon dia em vaig adonar que ser fan incondicional era un succedani d’enfrontar-me a certes pors. Un bon dia, de ja fa uns bons anys, vaig necessitar frenar, i mirar i veure amb ulls més crítics.

Aquell dia les meves prioritats van canviar.

Més temps amb els amics. Més temps per pensar en mi. Més temps per seguir assaborint les rutes i nits de concerts ara preses amb més calma. Més temps per posar sentit al desordre. Més temps per raonar les meves raons amb mi mateixa. Més temps per somriure-li a vida. Més temps per calcular cada pas. Més temps per posar seny. Més temps per trobar l’estabilitat. Més temps per buscar el que em calia. Més temps per discernir la necessitat de la voluntat. Més temps per fer fugir fantasmes. Més temps per descansar les emocions. Més temps per centrar les energies en objectius reals. Més temps, en resum, per “tenir un bon pla per poder reduïr el marge d’error.”

T’escriuria perquè no recordo el nom d’aquell cafè.

Si segueixo aquí asseguda,
escampada,
sobre la taula del menjador
pensant i amb el mòbil a la mà
acabaré rascant el teu número de telèfon
de la neurona que encara em queda sencera
i t’acabaré fent arribar un missatge.

Et preguntaria: què tal?

Però el que realment el meu cos demana que et digui
són tot de retrets que ja no durien enlloc.

La teva cara es va esvanint
del meu record,
he de fer esforços
per recompondre els teus gestos
i les teves mirades.

Ja he après que parlar-te,
esperar una resposta, una reacció,
no em serveix per més que
per obrir-me una ferida
que a poc a poc acabarà de tancar.

Però tinc alguna connexió dins el cervell
amb un programa de repetició que de tant en tant
em fa tornar a veure l’episodi en que
vull seguir intentant que
tinguem una relació cordial.
D’amics. De colegues. De coneguts.

Al mateix temps voldria poder
enviar-te un missatge que
no puguis contestar.

Perquè si tornessis a aparèixer en persona,
de carn, sang, ungles i ossos,
de sorpresa, sense esperar-ho, en algun lloc indefinit,
les cames em farien figa
però em permetrien córrer
fins allunyar-me bé de tu
i que tornis a ser un punt negre a l’horitzó.