Solitaris. V

Al Jaume se li havia tallat la conversa de cop i volta.
La Laia va penjar evitant dir la veritat.

Al Jaume allò li va donar mala espina.
La Laia MAI agafa el tren perquè té cotxe.

La Laia va anar dient “merda, merda, merda”.
El Jaume es va quedar perplex.

La Laia recordava massa tot el que havia passat.
El Jaume s’en començava a fer una lleugera idea.

El Jaume i la Laia havien tingut una nit moguda.
La Laia i el Jaume havien begut una mica massa.

I aquell era el resum que en podriem fer en aquest moment en que poc coneixem al Jaume i a la Laia. Amics, més massa alcohol, més una idea morbosa i lasciva que inclou espaguetis amb xocolata, donava com a resultat una nit de sexe desenfrenat que acabaria en el moment en que la resta de gent arribaria al mateix megallit de matrimoni per dormir.

Però la situació és una mica més complexa. Inclou més factors. Més marro. Més tela. Més tomàquet.

No era la primera vegada, i encara menys la última, que el Jaume i la Laia s’enrotllaven. De fet cap dels seus amics no entenien perquè no donaven el pas definitiu cap a una relació normal.

El Jaume i la Laia es van conèixer dins la primera era de la febre dels xats, abans de l’existència del primer messenger prehistòric que no tenia ni fotos ni sons ni plus. En la era més antiga on no exisitia el facebook, ni el fotolog, i potser tampoc els blogs.

Ell era, un nom ben original, el James, i ella, un nom gens recorrent, la Carpediem_15. Van xerrar i xerrar durant moltes hores, quedaven en veure’s, bé, “veure’s” al xat cada tarda a les 17:18, menys el dijous i caps de setmana.

Vivien una rutina gloriosa en que el millor moment del dia era l’instant en que es veien el nom l’un de l’altra a la llista de connectats i el moment en que es deien “hola!! ^^”. No savien com eren, ni on vivien, ni realment les seves edats. Tot i que jo ja us puc avançar que ella en tenia 15 i ell 17.

S’entenien a la perfecció. A ella la fascinava el misteri. A ell que una noia tan jove, perquè si que savia que era més petita que ell, pogués ser tan madura i tenir unes idees tan poc corrents.

Una vegada el modem de la Laia, un d’aquells que feien tant soroll, es va espatllar. Va ser una catàstrofe. Van trigar tres setmanes a canviar-lo. Encara no tenien mòbils, no s’havien donat les direccions de casa, encara menys els telèfons, no tenien com contactar. El Jaume es va connectar al xat día sí día també a la hora concertada de sempre. La Laia no ho volia explicar a ningú i per això no va demanar a cap de les seves amigues el favor de poder-se connectar al seu ordinador perquè pensava que s’enriurien d’ella, perquè era el seu secret més preuat, perquè un secret és un secret.

Així que durant aquelles tres setmanes el James no entenia res, la Carpediem_15 desesperada imaginava les pitjor situacions. Ell enfadat no volent saber res d’ella mai més, perdre el seu amic per sempre, no tornar a trobar-se mai…

Fins que el modem nou va arribar.

La Laia va poder entrar al xat a les 17:19. El Jaume hi era. Es van abraçar ciberneticament, la Laia es va desfer en disculpes, el Jaume li deia que havia patit molt perquè no savia què podria haver passat. Per evitar una nova situació així, van decidir donar-se les direccions de casa per poder enviar una carta en cas de no poder contactar durant una bona temporada.

Va ser aleshores que van descobrir què eren.

Veïns.

Ella vivia al 5è primera, ell al 4t segona. Del número 31 del carrer Salut.

En el moment en que es van llegir les direccions hi va haver un silenci virtual molt gran. Durant cinc segons eterns no va passar res. La Laia no s’ho va pensar.
Es va aixecar, va obrir la porta de la habitació, va córrer pel passadís a la velocitat de la llum, es va mirar d’una revolada al mirall, va agafar les claus del pany, va obrir la porta, la va tancar, va baixar les escales, es va plantar davant la segona porta, i va picar al timbre.

El Jaume es va quedar congelat davant l’ordinador. La Carpediem_15 encara estava a la pantalla, i havia sonat el timbre, sí, però no savia si volia obrir. Era massa extrany que una persona pogués ser a dos llocs al mateix temps. Feia por.

S’ho va pensar una mica. Sí, no, sí, no, perquè sí? i perquè no?

Perquè no?

Solitaris. IV

29 de setembre de 2008

Hola, sóc la Marina, ara no et puc contestar, deixa el missatge després del senyal!!

“Hola Marina, soc jo. He tornat. Si encara tens una mica de ganes de veure’m, truca’m. Me’n vaig anar molt ràpid i no et vaig explicar res. Si no em vols veure ho entendré així que no et sentis pressionada. “Bueno”, truca’m si vols, encara tinc el mateix número. Fins aviat”

I la Marina es va quedar paralitzada. Va sentir aquella veu i el món es va aturar de cop. La seva existència durant tota una setmana es va centrar en decidir-se entre trucar-la i dir-li que sí o no dir-li res per fer-li entendre que no volia veure-la.

Perquè la Marina volia i no volia.

Volia perquè adorava aquells ulls. No volia perquè li feia por tornar-los a veure. Tenia por de tot el que pogués tornar a sentir. D’ella mateixa, dels desitjos ocults que no dominava. De les carícies que havia somiat donar i que tenia prohibit regalar.

Tenia por d’un passat que de cop i volta es repetia constantment dins el seu cap, que no podia controlar, un passat que ja no tornaria, perquè la Marina durant tot aquell temps havia aconseguit dir-se que no, i de tant dir-s’ho havia pogut entendre per què no, i per què no sí. Havia aconseguit deixar la Carla enrere i ara tot estava a punt d’espatllar-se per culpa d’aquella maleïda trucada.

Si només la pogués tornar a veure sense tornar a sentir…

6 d’octubre de 2008

Hola, sóc la Marina, ara no et puc contestar, deixa el missatge després del senyal!!

“Suposo que el teu mutisme com a resposta vol dir que no vols saber res de mi. I ho entenc. Només volia dir-te que no faré res que tu no vulguis. Visc al mateix barri que abans així que és molt possible que ens acabem creuant algun dia, t’ho dic perquè no et sorprenguis si em veus, Sé que molt probablement no em diràs res, o que em giraràs la cara, o em miraràs amb cara d’odi o que simplement m’ignoraràs. Però estic quasi segura que tot això un dia et passarà i jo estaré aquí si em vols tornar a parlar o a mirar. Mai deixaré de voler saber de tu. El Jaume m’ha dit que aquest últim any sense mi no t’ha anat gens malament, així que estic molt contenta per tu, de debò. Bé, fins aviat, espero.”

A la Marina, que havia aconseguit decidir que no, se li va esfondrar tota la poca seguretat que li quedava. Les peces en que el seu cos va acabar desmuntat s’escampaven per terra i envaïen cada racó del pis francès on vivia inundant-ho tot de la indecisió brutal que sentia. Com podia negar-se a veure a una persona a qui havia intentat contactar durant tot un any sense èxit i que ara li demanava que es veiessin i que a més, esperaria que ella estigués preparada? Com podia negar-se el seu propi i més gran desig?

Així que, una setmana més, el seu cos no va ser el seu cos, la seva ànima se n’anava i tornava i la marejava, el seu cervell completament exprimit i fet un cacau. Un cacau molt, molt terrible.

13 d’octubre de 2008

Hola, sóc la Marina, ara no et puc contestar, deixa el missatge després del senyal!!

“Saps, allà al Senegal plovia molt quan eren les èpoques de pluja. I quan plovia m’enrecordava molt de tu, perquè no t’agradava i perquè t’agradava molt que em quedés abraçada a tu les nits que diluviava a la ciutat. Plovia molt fort i pensava en la tendresa amb que t’hagués pogut agafar entre els meus braços si haguessis estat amb mi. Pensava en com, en una realitat en que a tu t’agradés caminar sota l’aigua, et besaria al mig d’un carrer de Tivaouane a les fosques amb el carrer poc il·luminat per culpa de l’electricitat que va i torna.

En com t’hagués fet l’amor sota el porxo de la casa mentre torrents d’aigua inundarien el pati i com t’hagués mirat després a la llum de la lluna i les estrelles. He pensat molt en tu tot aquest temps encara que no t’ho creguis i no saps com em penedeixo de.

Hola, sóc la Marina, ara no et puc contestar, deixa el missatge després del senyal!!

No saps com m’he penedit des del principi de no haver-te dit res. M’havia dit a mi mateixa que no voldries saber res, que t’hauries enfadat i vaig pensar que seria millor. Em vaig avançar al teu cor i així et vaig perdre. L’altre dia el Jaume em va comentar que encara que t’hagi anat tan bé no has deixat de pensar en mi cap dia. Que t’ha anat bé però que estaves trista. Ho sento molt de veritat, ho sento, ho sento, ho sento. Em podràs perdonar algun dia?”

I la Marina va prendre la decisió definitiva:

13 d’octubre de 2008

Bon dia, bona tarda i bona nit!! Soc la Carla i encara que ho voldria, ara no puc estar per tu, diguem el que vols dir-me després del senyal!!

“Hola Carla. Si m’ho haguessis demanat hagués vingut, si m’haguessis dit com em trobaves a faltar hagués corregut a besar-te sota la pluja, ho hagués deixat tot. Però la diferència és que no ho vas fer. Vas suposar que estaria enfada. Però també estava trista, confosa, enfonsada. Parlar-ho m’hagués tret tots els dubtes i ara potser tot seria diferent. Vas suposar que estava enfadada igual que suposes que encara visc al barri. Veig que això no t’ho ha explicat el Jaume. No visc ni a la mateixa ciutat, i encara menys al mateix país. T’ho dic perquè no et sorprenguis si no em veus mai. El món ha seguit girant sense tu i he agafat oportunitats al vol que estant amb tu no hagués volgut agafar. Jo també t’hagués fet l’amor sota un porxo mentre plou i t’hagués cantat sota el nostre paraigües de colors. Però ja no. Has fet molt tard. Has de saber que m’ha costat prendre aquesta decisió. No et vull veure més. Plus jamais. No et correré al darrere només perquè m’has trucat dient-me que has tornat. Molta sort Carla, molta sort. Espero que trobis algú a qui passejar i acariciar sota la pluja mentre torrents d’aigua inunden el teu món. Que tinguis molta sort.”

Solitaris. III

Nota en un post-it:

Jaume, soc la Laia. He hagut de marxar. Bona festa i feliç ressaca.
Petons. Laia
P.S: Espero que no se t’indigestin els espaguetis amb xocolata que et vas menjar sobre la Núria (sí, la noia que dormia al teu costat).

-Tuuuut. Tuuuut. Tuuuut.

-Jaume.

-Laia, què és això que dius dels espaguetis de xocolata??

-Hahahaha!! No ho recordes??

-No…

-Mira’t al mirall, a veure si encara et queda alguna resta de xocolata.

-Doncs no hi tinc res.

-Carai, si que et devia llepar bé la Núria. La coneixies aquesta noia?

-No, però què collons va passar? M’ho pots explicar?

-Res, veu estar tontejant tota la nit i al final va pujar a casa teva amb tota la resta. I a ella se li va acudir de menjar uns espaguetis amb xocolata perquè tenia gana i era l’única cosa que tenies a la cuina.

-Què fort. No recordo res. Ehmmm… tu… saps com van anar a parar els espaguetis damunt d’ella…?

-Me’n puc fer una idea. De cop veu desaparèixer sota el taulell de la cuina i la porta es va tancar. Allà a terra se’t deuria ocórrer la flagrant idea d’escampar els espaguetis sobre la seva panxa, bàsicament perquè només tu podries tenir una idea així.

-Joder! Doncs quina tela. I a part d’això, tu saps com tota aquesta gent ha acabat al meu pis? No en conec ni la meitat…

-Els vas acollir.

-Què??!!!!

-Que els vas acollir. Ahir quan ja anaves força perjudicat ens vam trobar pel carrer un grup de motxilleros, vam començar a parlar amb ells i van dir que no tenien lloc on dormir aquesta nit, i tu amb la teva alegria els vas dir que vinguessin a dormir a casa teva. Ells també anaven força contents i us veu acabar de rematar a base de xibeques a dalt al pis. Ah i diria que son bascos.

-I ara com m’ho faig per fotre’ls fora… Espera. Recordo que hi havia un tio molt pesat. Però no era basc, parlava català. No feia més que parla de la Sandra. Una ex seva. Que pesaaaat!!!

-Ah sí. El Marc. És un amic que venia amb mi. Havíem quedat per prendre alguna cosa i em vas trucar per el súper plan que tenies muntat d’anar al Plataforma. Li vaig comentar i es va animar a venir amb mi. Pensava que ho tenia superat això de la Sandra… Et va fotre molt el rollo?

-Que si me’l va fotre? No feia més que lamentar-se de la seva absència, de com el va deixar de cop, i de que no sap res d’ella des de fa mesos. Hauries de parlar amb ell, t’ho juro, no pot ser que a la primera de canvi es foti a rallar al pobre que es trobi pel seu camí. Però escolta. Jo encara flipo amb això de la tal Núria.

-Hahahahahahahahahaha. No et rallis! Almenys els espaguetis estaven bons!!!!

– I tu com ho saps si estaven bons?

-Ehhhh… penjo que entro en un túnel i no hi ha cob…

-Tut tut tut tut tut tut.

Solitaris. II

“BUT NOW THERE’S NOOOOOOOO WAY TO HIDE SINCE YOU PUSHED MY HEART ASIDE I’M OUTTA MY HEAD HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU…”


“BUT NOW THERE’S NOOOOOOOO WAY TO HIDE SINCE YOU PUSHED MY HEART ASIDE I’M OUTTA MY HEAD HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU…”



“BUT NOW THERE’S NOOOOOOOO WAY TO HIDE SINCE YOU PUSHED MY HEART ASIDE I’M OUTTA MY HEAD HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU…”

-Ei!! Marina!!!!!!!! Apaga aquest collons de mòbil!!

-Merda, merda, merda, ho sento… És l’alarma… Sempre oblido treure-la els caps de setmana… Ho sento, ho sento. Ja està…

“Collons. No entenc perquè ha sonat l’alarma amb aquesta cançó, la vaig canviar fa tant de temps… Ara el Jaume em tindrà creuada tot el dia i jo deprimida per una setmana… I tot perquè mai recordo treure l’alarma els dissabtes… I a més amb aquesta cançó, precisament aquesta… No podia ser el “te esta sonando el telefono”, no… Tot perquè és la Carla qui la cantava… Carla… Joder!! Demà la canvio, demà sí. Que no me n’oblidi! On deu ser la Carla?”

“Merda. Ja s’hauria pogut canviar l’alarma la Marina. Ara que començava a no pensar-hi. Va marxar tant de cop. Fa ben bé un any que no sabem res d’ella. Típic el seu creuament de cables. Com havíem de saber que arribaria tan lluny. És que no ho entenc!! Semblava tant feliç. Què hi ha perdut ella al Senegal? Si no sap ni parlar francès. A més la molt guarra ho tenia pensat segur des de feia almenys un mes abans de que marxés. Les vacunes no es poden fer més tard… A traïció, ho va fer a traïció. No ens va donar cap oportunitat de convèncer-la perquè és quedés. No, havia de muntar el numeret de marxar d’un dia per l’altre per fer brillar la seva absència. Sense comiats sisplau. Què vols? Dient-ho d’un dia per l’altre? I a sobre jo que sóc el millor amic i confident que has tingut mai me n’he d’enterar perquè m’ho explica la Marina. Espero que es posi en contacte amb nosaltres algun dia i ens doni alguna explicació, perquè collons, té tela.”

“Trobo tant a faltar els seus ulls… Més que els seus ulls… Com em feien sentir de segura estant al seu costat. Em mirava i sentia que la tenia allà. Vigilant el meu son i la meva respiració, com per comprovar que no ho deixés de fer. Em miraven els seus ulls i deien el meu nom… Marina… Marina… deixa’m fer-te un petó… I jo la mirava i amb la lluïssor dels meus ulls li contestava que sí. I només havia de fer una passa per atreure’m cap als imans que tenia per llavis i m’abandonava a la onada de perfecció, suavitat i intensitat en que tot es convertia en aquell moment. Oblidava el món, fós on fós, i quan partíem la nostra ànima en dos, havia de tornar a mirar tot el meu voltant per recordar on era, on anava, què feia i a vegades fins-i-tot, quin dia era i el perquè del món.

I quins ulls més bells el dia que em va deixar, grossos, oberts, sincers del pur amor que havia deixat de sentir, d’aquell color verd cendrós tant trist que feia que la seva alegria constant encara fos més exultant. Em mirava fixament i no haguessin calgut paraules, perquè ens enteníem. Però n’hi va haver. Perquè tot i que ho llegia en els seus ulls no m’ho vaig voler creure. Si no fos perquè el moment era tan delicat li hagués fet una foto per recordar-la sempre tan bella. Ella m’estava deixant i l’escoltava. I al mateix temps només podia pensar en la meravella de dona que tenia davant, en que volia immortalitzar aquella imatge. Una bellesa trista, crua, sincerament preocupada per mi. I jo que només podia mirar els seus ulls. Com que no podia treure la càmera de fotos la vaig seguir mirant i escoltant, però sobretot mirant perquè sabent el que ja em diria… I la vaig admirar, fins que vaig gravar aquella imatge amb tanta tristesa i tanta grandesa a la vegada en cada una de les meves retines, en cada ventricle i cada aurícula del meu cor. Perquè així la meva sang, la meva vida, tot, passaria a tenir per sempre la seva imatge i semblança.”

“M’estic pixant. Hòstia d’alarma. He de fotre fora tota aquesta gent. I més el pesat que no parava de parlar de la Sandra aquella… Que és com si l’hagués parida… home!!!!”

Solitaris. I

Eren les quatre de la nit i ja no se quantes xibeques ens havíem begut entre les quinze persones que estàvem en aquell pis del carrer Mediterrània, a la Barceloneta. De fet no sabia ni com hi havia arribat. I m’ho vaig preguntar de cop.

L’únic que sé és que pel matí m’havia llevat amb el pla de passar-me el dia passejant pels carrers perduts de Barcelona, per el simple plaer de caminar i que ara en aquelles hores intempestives em trobava amb tot de gent que no coneixia ni de vista.

Feia unes quantes setmanes, un parell de mesos, que ho havia perdut tot. La novia, com a conseqüència la feina i com a conseqüència el pis on estava perquè no podia pagar el lloguer del mes. Vaig haver de tornar a casa els meus pares, només per uns dies en principi, mentre buscava una altra feina i un nou pis, o almenys una habitació llogada.

Vaig decidir no prendre’m la situació massa a pit i no esfondrar-me. No em volia permetre deprimir-me massa temps perquè sabia el que era i no tenia ganes de tornar-hi a passar. Així que em vaig dir que la feina apareixeria i que el pis vindria després. I la novia… bé, la novia era l’únic tema que de tant en tant em deixava destrossat una nit i al matí següent em llevava amb la sensació de no tenir ulls, d’haver-me’ls deixat al coixí junt amb les hores en blanc. No entenia perquè m’havia deixat i, encara em feia sentir pitjor, com havia estat capaç de demanar al seu estimat pare, president de l’empresa on jo treballava com a repartidor, em fotés fora d’un dia per l’altre. Em devia odiar molt. I no tenia la més remota idea de perquè

Per això passejava per Barcelona, per no pensar-hi i perquè caminar no escura les butxaques. Per no pensar en la Sandra, la dona, o noia, o nena, que més m’estimava i que m’havia deixat tot d’una sense cap explicació raonable i deixant-me de potetes a casa dels meus pares. I per veure si tot caminant em trobava en els ulls d’alguna persona que es trobés en una situació semblant a la meva. Sense casa, sense feina, sense cap resposta.

Així que caminava. Un dia rambla amunt i rambla avall, de Plaça Catalunya a Colom i de Colom altre cop a Plaça Catalunya. A vegades per la tarda agafava el metro, baixava a Alfons X, pujava fins als Tres Turons. Des del refugi antiaeri estant admirava la fantàstica, contaminada i tot i així bellíssima vista de Barcelona fins al moment en que començava a caure el sol i les llumetes del pisos, els carrers i els cotxes tot just despuntaven. I tornava caminant, xino-xano, sense presses, tot el camí que duia fins a Plaça Catalunya, on agafava el ferrocarril per tornar a Sarrià, on vivien els meus pares.

No m’importava quanta estona hagués de caminar. Quant més caminava més descobria. I durant aquella època em vaig arribar a conèixer Barcelona de pe a pa. Com el palmell de la meva mà. I amb el temps, tanta caminada em va fer deixar totes les penes en l’asfalt gris de la ciutat, sense deixar cap rastre. Les meves excursions sempre acabaven en qualsevol bar de qualsevol dels barris on passés, prenent una cerveseta tranquil·lament i mirant passar la gent atrafegada, relaxada, o borratxa.

I és evident, que de tant caminar, vaig perdre pes i vaig reforçar la meva musculatura. Estava guapo, i estava boníssim, i les noies em miraven, i jo les mirava. I tot i que no me les lligava, algun fenomen extrany no em deixava passar del contacte visual, em sentia bé. Sabia que algun dia, quan ho volgués i estigués preparat, podria tornar a conèixer una noia. I estimar-la i cuidar-la i deixar-me cuidar i fer-la riure molt…

La meva ex havia deixat d’estar present en cada una de les meves excursions per passar a ser un record que de tant en tant em tornava. Era una sort que tota la seva vida passes per la Vall d’Hebron, zona de Barcelona on jo mai posava els peus, per la distància, i perquè no se m’hi havia de perdre res, ja no.

Eren les quatre de la nit i ja no se quantes xibeques ens havíem begut entre les quinze persones que estàvem en aquell pis del carrer Mediterrània, a la Barceloneta. De fet no sé ni com hi cabíem quinze persones en aquell piset de merda.

D’entrada les quinze persones no les vaig poder comptar perquè està clar que no tinc rajos X als ulls que travessin les parets… Les vaig anar sumant a mida que caminant a tentines i buscant el lavabo vaig haver d’anar obrint portes… Cinc a l’habitació on era jo, tres a l’habitació de la planxa, cinc més entre un llit de matrimoni i un llit plegadís i dos al sofà de la saleta que tenien pinta de ser els que menys havien dormit de la… festa? ben arrambadets l’un contra l’altra i amb les cames entortolligades. Ella amb rastes, ell amb un pentinat d’aquests de serrell tapant qualsevol dels dos ull. No enganxen ni amb pintura, és el primer que em va passar pel cap. I vaig anar a pixar.

Mentre descarregava la bufeta en aquell lavabo tan diminut com la resta del pis em vaig dir que ja que estava allà i m’intrigava tant com havia pogut anar la cosa, que em quedaria, deixant que tota l’altra gent seguís dormint, a veure si algú més em podia resoldre el misteri al matí següent quan tots estiguéssim desperts…

I me’n vaig anar a dormir a l’habitació més fosca, d’on venia, i on a les vuit del matí, tots els que hi érem ens vam despertar…