Cops de vida.

 

IMG_20160812_102943

Quan et mous,
quan proves els teus braços,
quan experimentes amb els peus,
et fas un lloc dins el reduït món que és el meu ventre.
Petit, càlid, ingràvid, aïllat.
Et mous, ho noto, i ho veig.
Ho veiem.

Ja tens prou força per dir que existeixes.
Cada cop que ens dónes és una petita alegria.
Un senyal sideral de que ets aquí, molt a prop, a punt d’arribar.
Creixent a un ritme imparable.

Arribaràs amb la nostra ajuda,
jo t’empenyeré,
el pare m’ajudarà a empènyer,
i tu faràs el teu primer esforç descomunal.

Amb amor,
amb instint,
amb les forces que ens donaran les ganes
de veure’ns,
de tocar-nos,
de tenir-nos amb nosaltres.

Segueix fent-te lloc dins meu,
remou-me per dins.
Cada moviment és
una onada d’il·lusió,
i una meravella.

 

A cavall d’una mà suau.

Cavalls. Vents. Pluges. Sistema. Presses. Competir. Pressions. Expectatives. Judicis. Tenir. Obtenir. Posseir. Voràgine. Normes. Convencions. Obligacions. Cadenes. Caos. Desordre. Improvitzar.

Improvitzen el teu desordre, t’encadenen a un caos.
Convencions que t’obliguen a seguir les normes.

La norma que et lliga a la voràgine de voler posseir, voler obtenir.
Tenir, tenir, tenir. Mai deixar anar, mai ser lliure.

Et jutgen per les expectatives que han posat en tu.
Et jutges per les expectatives que t’has posat tu, en tu.

La pressió per competir en un joc que no has triat.
Un sistema que no contempla la possibilitat de ser, no semblar.

Vols ballar sota la pluja.
Vols deixar que el vent et despentini.
Vols anar a cavall de la teva vida.

Dur-ne tu el control.
A la teva manera.
Sense regnes.
Sense estrebades.
Sense crits.
Amb paraules.
Amb calidesa.
Amb afecte.

Amb una mà suau que et digui,

endavant.

Tal dia, un any

Per un instant
de quatre setmanes
érem l’un amb l’altra
i de seguida no en va quedar res.

Unes ulleres, una càmara,
un malaguanyat desig.
Un cotxe inundat per aquell petó dolç.

I dolorós. I trist.

 

“Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix” (Manel)
http://www.youtube.com/watch?v=Gf_DzmXsQA0

“Tu antes”, per Gris i Yas.

Tu antes mimabas.
Tu antes me mirabas.
Tu antes me soñabas.
Tu antes me deshacías.
Tu antes me ansiabas.
Tu antes me admirabas.
Tu antes me aprendías.
Tu antes me contabas.

El dia 23 de juliol estava tornant en un MD de Flaçà a Barcelona, i em vaig trobar un tuit de la Gris que em va inspirar una resposta.

 

A partir d’aquí ens vam anar contestant l’una a l’altra fent la micropoesia 2.0 que has pogut llegir a dalt.

Va ser divertit i curiós com ens vam entendre i com anavem posant els nostres granets de sorra. Al cap i a la fi cadascuna devia pensar en una història seva posant-hi una mica d’ella. Històries diferents, sentiments universals.

Encara podriem continuar posant un verb rere l’altre, tot el twitter sencer participant en una fila de sentiments i sensacions que ens fan assemblar moltíssim a tots entre nosaltres.

Gràcies Gris per la bona estona! 🙂

Buits existents.

image

Tu i jo no serem amics,
tu i jo no tindrem complicitat.
Tu i jo no ens retrobarem mai.

Tu i jo ens hem trencat,
tu i jo no tornarem a confiar.

Tu i jo no hem existit,
tu i jo no vam ser amants.
Tu i jo no vam ser mai tu i jo,
tu i jo no ens vam trobar.

Tu. Jo. No ens tornarem a veure.
Tu. Jo. No ens tornarem a parlar.
Tu. Jo. No ens hem conegut mai.

Mil ulls on mirar.

Un du un bigoti peculiar i un pes sobre les espatlles,
un altre és misteri i ganes de superar-se,
un que et fa riure,
un que t’emborratxa i et fa volar,
un que et sorprèn,
i un que te un somriure trencador,
el que està molt segur de tot,
el que no està segur de res,
el que viu a milers de quilòmetres d’aquí,
i el que amb un cop de cotxe d’unes tres hores ja el tindries aquí.

Perilles,
barbes,
cabells curts,
cabells llargs,
pantalons cagats,
pantalons ajustats,
mirades perdudes,
mirades fixes,
addictes a l’amor,
addictes a la llibretat,
vius,
i buits,
i plens,
i dubtosos,

Tots diferents
i nous a cada moment,
tots atraients,
tots inaccessibles,
tu tan àvida de viure
que no en vols retenir cap.

Queda’t prou a prop.

Queda’t prou a prop.

Per si mai tinc una urgència.
Per si mai he de parlar.
Per si mai he de plorar per tornar a començar.
Per si mai defalleixo i les cames em paren i no volen continuar.
Per si mai tinc una ferida que torna a sagnar.
Per si mai se’m gela l’existència.
Per si mai es cansa una vida i se li acaba l’alè.
Per si mai m’ofega el nus de la gola que de tant en tant m’apreta i no em deixa pensar.

Per si mai necessito una ma amiga que em faci mirar a un altre costat.
Per si mai vull que em facin riure.
Per si mai de cop tot es fa massa complicat.