Memento mori

Pues sí hija sí. Un dia ens morirem, i per això és igual què pensen de tu, què penses tu d’ellis, què quedarà de tu després, el mòbil de merda o el mòbil meravellós que tinguis, ni els likes, ni els follows, ni els comentaris, ni l’engagement, ni quants cops publiquis a la setmana, i la imperiosa necessitat d’estar sempre connectant no et deixa veure el bosc.

Tampoc importarà quant peses, com de molt o poc a la moda vas, ni com de car o barat és el lloc on has anat a sopar.

Morirem perquè som mortals i és igual si avui l’autorretrat t’ha quedat desdibuixat. Perquè demà ningú el recordarà. Perquè demà en faràs un nou al qual en seguirà un altre i tindràs una pila de papers que acabaran cremats o florint-se en un calaix quan ja no hi siguis, o bé els turistes se’ls miraran sense entendre res en una exposició temporal a la galeria pública del teu poble. I a tu et serà igual perquè ja no ho podràs veure. Ni sentir-ho, ni tocar-ho, ni explicar a qui mira que l’autorretrat turquesa i lila te’l vas fer per pur avorriment.

Així que… vivamus atque amemus.

Una (mala) nit de març de 2008.

Aquella nit podria haver plogut, com avui, a bots i barrals, o ser una nit tranquil·la de pau a les teulades. No ho recordo.

Aquella nit era una extensió del dia. Era fosc i la meva ànima portava tot el viatge a Venècia esquinçant-se. Un precipici s’obria als meus peus, hi cauria en un moment o altre, no existia la possbilitat de tornar enrere, esperava el sotrac que em faria caure al buit. Em feia més pànic l’espera que la caiguda lliure que em portaria l’alleujament d’haver deixat enrere aquest dolor profund.

Tenia una daga clavada al cor, a la gola, un mar immens als ulls i l’oxigen em fallava. Només hi havia dolor. Un dolor inacabable, incurable, cruel. Feia tant de mal que em mossegava els braços per despistar el cervell. Per sentir alguna cosa més que aquella ofegadora veritat que estava a punt de conèixer.

Fins aleshores, la pitjor nit de la meva història. El trencament de tota costura interna. L’esparrac sonor d’una ànima perduda. Un clic, un xac, el final.

Sally Bowles

El pòster de la Sally Bowles tampoc m’ajudava a entendre res, tot i que jo m’esforcés de manera èpica a desentrellar els misteris de les relacions romàntiques.

Sense tenir ni idea que em regien certes carències emocionals.

Sense tenir ni idea que els nusos a la gola i l’ofèc es deien ansietat.

Sense tenir ni idea que els homes també estaven farcits de trames sense resoldre.

La tenia allà plantada a la meva habitació. Amb el seu barret i les ungles verdes, mirant-me, dient: “potser aquest cop tindràs sort, potser aquest cop es quedarà”.

Sense tenir ni idea dels anys de teràpia que encara havien de venir.

Sense tenir ni idea de com de fotut és aprendre a valorar-se.

Sense tenir ni idea de com de fotut és desaprendre a tractar-se malament.

Amb el temps la Sally es va arrugar, descolorir i estripar i ja no em va fer falta mai més que em digués que “potser aquest cop guanyaràs”.

Aquest cop m’ho dic jo.

Extracción amorosa

Madre de hombros tensos,
sacaleches pegado,
preguntándote donde está la lactancia que soñaste.

Mamá de miedos y nervios,
pezonera mediante alimentas a tu bebé y le dejas,
y lo alimentas otra vez des del pasado,
el sacaleches es una máquina del tiempo.

Te dejas, y te olvidas de tí y de él,
ya no lo coges en brazos.
Tu solo eres leche.
El solo es un peso.
La meta es un número.

En medio de todo ocupándolo todo,
tus miedos,
tus dudas,
tus nervios,
tu tensión,
tu incertidumbre.

Respira, madre, respira.
Lo estás haciendo bien.

Relaja tus hombros,
cierra los ojos,
come chocolate,
pon una canción,
baila con él,
llora cuando tengas ganas,
ríe cuanto te plazca.

Abraza a tu bebé solo por abrazarlo.
Susurrale, cantale, mecele,
y todo ese amor en movimiento
lo vibrarás también también tu.

Y así,
la poderosa,
será un poco más amorosa.

Cocodril, tortuga, esquirol.

Fa 10 anys vaig viure a Lyon, i entre moooooooltes altres coses, vaig comprar-me i llegir la trilogia “Cocodrils, Tortugues, Esquirols” de la Katherine Pancol (si poso els tres títols no acabo 😌). En aquell moment em va fascinar. Els vaig disfrutar com no havia disfrutat una novel·la nova des de feia anys. Salseo, germanes antagonistes a tots els nivells, amors passionals i secrets, personatges femenins de tota mena, sensibles o durs, glamourosos o senzillets, distants i freds o propers i abnegats.

Fa un parell d’anys vaig reprendre’ls pensant que tornaria a gaudir la lectura tant com el primer cop. Va ser el contrari.

Els dos primers els vaig anar aguantant, però al tercer no vaig arribar ni al primer terç. Com més anava més veia amb la mirada lila com de estereotipats i fleumatics eren bona part dels personatges femenins que fa 10 anys m’havien encantat.

I tenia els tres totxos allà, fent pols.

Dilluns els vaig deixar anar en un punt d’intercanvi de llibres indeterminat de la ciutat, i me n’acomiadava donant-los gràcies per les estones passades i les emocions viscudes.

Canviar, créixer.

Ens diuen i diem que són ells els que ens canvien la vida, que és d’ells que aprenem, que són ells qui ens fan créixer i avançar.

Però penso que el que ens canvia i fa créixer són els aprenentatges, conclusions i reflexions que extraiem de les vivències.

No són ells sols,
som nosaltres.

Ells són el canal per on arriben els missatges.

El mèrit de l’autoconeixement i el creixement és ben nostre, l’aprenentatge no passa i prou. Estant atentes i captant els missatges és quan succeeix la “màgia”. Ho vivim,
ho sentim, ho transcendim.

Tetas y carretas

Dos tetas tiran mas que dos carretas, decían. Desde que te empiezan a crecer ya te están tapando, ya te dan un sujetador para disimular unos inocentes pezones y aguantar una musculatura que por si sola ya podía sostenerse. Te dan un sujetador y ya no te planteas que quizás tus tetas eran capaces de sujetarse solas. No te planteas que TU eres capaz de sostenerte sola, fuerte, poderosa.

Creces con el mensaje de que tus tetas seducen, tus tetas deben ser bonitas. A poder ser redondas, tersas, suaves, simétricas, que quepan en la mano, en la de un hombre, por supuesto.

Te dan un sujetador, y te quitan el poder. Te dan un sujetador y ya eres como todas.

Un día, BUM!, dos rayitas rosas me confirman la noticia. Un ser se está gestando en mi interior. Un ser más pequeño que una lenteja. Una vida más dentro de mi cuerpo. Un cuerpecito que de entrada solo es sistema nervioso y corazón.

Entonces todo es revolución. Un ser crece en mi, y conmigo. Gestándole a él, me gesto yo. “Mil preguntas en el cerebro, pegándose de hostias para salir primero.” Recalculo la situación. Mis pechos crecen. Se hinchan. Se preparan. Me preparan. Ya intuyo que de mi útero y de mis pechos repletos va a salir mucha fuerza.

Tener pechos ya no es una cuestión de ser o no ser a ojos de la aprobación de nadie. Tener pechos me da poder. Con mi leche, y mi perseverancia, porque los inicios fueron difíciles, desgarradores, hago crecer un ser humano. Unicamente alimentándose con mi leche mi hijo es capaz de vivir, crecer, aprender, estar. Y vaya poder!

No dependo de un bote de leche en polvo, ni de una botella, ni de una tetina que tengo que comprar, que contamina, que me sujeta.

Mi hijo y yo nos sujetamos, una al otro. El crece de mi, yo crezco con el.

Al patriarcado y al sistema no les interesa que yo, mujer, me sienta capaz de vivir y dar vida sin consumir. No les interesa que me descubra capaz de parir sin anestesiar y al mismo tiempo sin sufrir. No les interesa que me descubra libre de decidir cómo, dónde, cuando alimento y acuno a mi hijo. No les interesa que me sepa potente, poderosa y dueña de mi cuerpo, de mi vida y de mis decisiones.

FER, SER, ESTAR.

Plou i tinc tasques acumulades a la taula, a l’escala, a l’escriptori…

Plou i estic asseguda a taula perdent, perdent?, el temps.

Plou i sembla que l’important sigui que plou.

Nah.

L’important és que al final de tot el que havia de fer en un matí només, només?, he fet el sopar d’avui.

I escriure això.

I deixar espais en blanc. Donar-me espai a mi, treure a la llum que hi ha dies que freno, que paro.

Compto els dies del calendari i veig que segurament estic ovulant. Una dada rellevant independentment de la meva capacitat de quedar-me embarassada. Interessant perquè sé que al voltant d’aquests dies el meu ésser em demana pausa, o envoltar-me de coixins que acceptin el meu pes i arraulir-m’hi amb una mica d’afecte. Que agafin la meva forma i no vulguin canviar-la. Aquí i ara estic així. Toveta per dins, i dura per fora, sent clara i precisa per fer saber el que vull, posant límits. Tancada al món i oberta a la vulnerabilitat, tot a la vegada. Sóc així i ho accepto.

Al mig del cicle. Qui no fa mai una parada a mig camí?

Que sí. Que venga, que te levantes y andes. Que sóc totalment capaç, tot i trobar-me en aquest estat, d’escampar la boira o els ocells del cap i posar fil i agulla a les meves obligacions. No. Responsabilitats.

No és una responsabilitat també escoltar-me, pensar-me, tenir-me en compte? De debò que no estic fent res?

Permeteu-me… no.

Em permeto. Em permeto ser, estar, sense la necessitat d’estar sempre fent en el sentit capitalista, consumista, social, del terme.

Així decideixo cuidar-me.

Així escullo nutrir-me.

Així penso estimar-me.

No estàs obligada a estar feliç, ni perfecta, ni automaticament enamorada.

La setmana que ve fara 18 mesos d’aquest moment. El part havia anat molt bé, però estava esgotada, i encara assimilant el que havia viscut i sense tenir ni idea de tot el que havia de venir.

Empoderada però aterrada a la vegada. A punt de viure allò que en diuen PUERPERI. Els primers mesos després del part, poden ser els 40 dies de rigor que marca el sistema, o més.

No, no em vaig enamorar de seguida. Va venir amb els dies i les setmanes, amb els mesos. Per un instant vaig sentir que allò no estava bé, com era que “totes” estan en un núvol de sucre quan pareixen, i jo no? A sobre, el Damià no aconseguia mamar sense ajuda. Va perdre molt de pes, més del que és saludable en un bebè acabat de néixer. I va trigar ben bé dos mesos a tenir un pes prou bo perquè la pediatra i la infermera ens deixessin respirar. Dos mesos de cansament, de llet materna i de llet artificial, de teta i biberons, de sentir-me molt sola quan la baixa de l’A es va acabar, quan els meus pares van tornar cap a casa seva, quan l’A marxava els matins a treballar. Amb aquesta pressió, qui es podia relaxar? Qui es podia enamorar?

També hi havia moments bons, evidentment, però avui em vull centrar en els baixos, perquè no se’n parla. Avui he llegit un article sobre la imatge que projecten les famoses del seu postpart estupendo, maquillat i pentinat, i per això he volgut escriure una mica. Perquè la gran majoria de fotos que veuràs per internet són de dones fantàstiques, arreglades, depilades, maquillades, pentinades i amb la casa endreçada que estan en un núvol envoltat d’arcs de Sant Martí. Qui sap, la seva vida potser realment és així, però estic bastant segura que serien una excepció. Perquè hem d’assemblar-nos a elles? Qui diu que hem de ser com elles, i no com la veïna que veiem cada matí baixant l’ascensor amb el cotxet, o el portabebès, amb unes ulleres fins les galtes, una taca de llet agra a la samarreta i un monyo fet ràpid que surt un moment a estirar les cames amb l’excusa d’anar a comprar el pa?

Parlo des de la meva pròpia experiència, tot i que estic segura que no s’allunya molt dels postparts d’altres mares que conec. Si a sobre de tota aquesta pressió, necessària perquè el Damià no estava bé, encara m’hagués estat sentint obligada a estar perfecta, sense ulleres, pentinada, feliç i radiant, i amb forces de superwoman perquè casa nostra estigués lluent, tot encara hauria estat més difícil, més dur, més cru.

No estàs obligada a recuperar-te ràpid físicament, de fet, no estàs ni obligada a recuperar-te. No estàs obligada a estar feliç, no estàs obligada a somriure a la càmara, no estàs obligada a ser perfecta. Hi ha tantes emocions que no coneixies que entren i surten i et regiren i et fan treure les entranyes com qui gira un mitjó, que és possible que ja no et reconeguis, que t’hagis de tornar a trobar. I a sobre, has d’estar perfecta?

L’únic consell que donaria a una mare en ple postpart, és que parli amb el seu voltant, del que va bé, del que va malament, que si té un dia dolent l’expliqui a les seves amistats, a la seva parella, que es tregui el pes de sobre, que comparteixi el malestar, que no tingui por de demanar ajuda, suport, i que es permeti estones de cuidar-se a si mateixa, d’estar amb ella mateixa.  Els primers mesos solen ser durs, és esperable que ho siguin. Potser no ho hauràs vist enlloc, però passa, existeix, el puerperi no són els pares, i no (o no sempre) dura només 40 dies.

 

 

Sense mesura(r)

Alçada

Profunditat.

Amplada.

Alçada, profunditat, amplada. Com es mesura l’amor? Com es mesura la maternitat? Com es mesura la lactància? Com es mesura la presència d’un fill? Com es mesura el temps? Com es mesura l’afecte? Com es mesura la tendresa? Com es mesuren les estones aïllades del món exterior, compartides abans de la voràgine de trajectes fins l’escola? Com es mesura el retrobament de la díada mare-fill, pare-fill després de les hores treballades-jugades? Com es mesura el joc lliure, la companyia d’educadores amoroses que veuen créixer infants dia a dia mentre pares i mares seguim perpetuant sistemes? Com es mesuren les ganes que tenim tots que els infants estiguin bé? Com es mesura la primera llarga separació de la mare el primer cop que deixes el teu fill a cura d’algú que no coneixeu?

Cal mesurar? Cal mesurar el temps? Cal mesurar l’amor? Cal mesurar la maternitat? La lactància, l’afecte, la tendresa? El temps? Les díades, tríades? Cal mesurar la culpa?

No hi ha centímetres, ni milimetres, ni grams. Només un instant de dues, tres, quatre, deu, persones que viuen l’amor, la presència, la connexió, la tendresa, com vulguin. No hi ha 100% de producció quan som mares o pares. No hi ha una escala de perfecció, ni d’imperfecció. Cada família dóna com vol, com pot, com sent, com nota, com viu. No és una carrera, no és una competició. “L’única mesurar de l’amor és estimar sense mesura”*. Estimar amb bogeria, estimar amb tendresa, amb calma o amb timidesa. Sense calcular què donem, ni què rebem. Només ser, estar, amb llibertat, amb respecte, amb plenitud. La nostra plenitud.

*Agustí d’Hipona