No estàs obligada a estar feliç, ni perfecta, ni automaticament enamorada.

yas hospitalLa setmana que ve fara 18 mesos d’aquest moment. El part havia anat molt bé, però estava esgotada, i encara assimilant el que havia viscut i sense tenir ni idea de tot el que havia de venir.

Empoderada però aterrada a la vegada. A punt de viure allò que en diuen PUERPERI. Els primers mesos després del part, poden ser els 40 dies de rigor que marca el sistema, o més.

No, no em vaig enamorar de seguida. Va venir amb els dies i les setmanes, amb els mesos. Per un instant vaig sentir que allò no estava bé, com era que “totes” estan en un núvol de sucre quan pareixen, i jo no? A sobre, el Damià no aconseguia mamar sense ajuda. Va perdre molt de pes, més del que és saludable en un bebè acabat de néixer. I va trigar ben bé dos mesos a tenir un pes prou bo perquè la pediatra i la infermera ens deixessin respirar. Dos mesos de cansament, de llet materna i de llet artificial, de teta i biberons, de sentir-me molt sola quan la baixa de l’A es va acabar, quan els meus pares van tornar cap a casa seva, quan l’A marxava els matins a treballar. Amb aquesta pressió, qui es podia relaxar? Qui es podia enamorar?

També hi havia moments bons, evidentment, però avui em vull centrar en els baixos, perquè no se’n parla. Avui he llegit un article sobre la imatge que projecten les famoses del seu postpart estupendo, maquillat i pentinat, i per això he volgut escriure una mica. Perquè la gran majoria de fotos que veuràs per internet són de dones fantàstiques, arreglades, depilades, maquillades, pentinades i amb la casa endreçada que estan en un núvol envoltat d’arcs de Sant Martí. Qui sap, la seva vida potser realment és així, però estic bastant segura que serien una excepció. Perquè hem d’assemblar-nos a elles? Qui diu que hem de ser com elles, i no com la veïna que veiem cada matí baixant l’ascensor amb el cotxet, o el portabebès, amb unes ulleres fins les galtes, una taca de llet agra a la samarreta i un monyo fet ràpid que surt un moment a estirar les cames amb l’excusa d’anar a comprar el pa?

Parlo des de la meva pròpia experiència, tot i que estic segura que no s’allunya molt dels postparts d’altres mares que conec. Si a sobre de tota aquesta pressió, necessària perquè el Damià no estava bé, encara m’hagués estat sentint obligada a estar perfecta, sense ulleres, pentinada, feliç i radiant, i amb forces de superwoman perquè casa nostra estigués lluent, tot encara hauria estat més difícil, més dur, més cru.

No estàs obligada a recuperar-te ràpid físicament, de fet, no estàs ni obligada a recuperar-te. No estàs obligada a estar feliç, no estàs obligada a somriure a la càmara, no estàs obligada a ser perfecta. Hi ha tantes emocions que no coneixies que entren i surten i et regiren i et fan treure les entranyes com qui gira un mitjó, que és possible que ja no et reconeguis, que t’hagis de tornar a trobar. I a sobre, has d’estar perfecta?

L’únic consell que donaria a una mare en ple postpart, és que parli amb el seu voltant, del que va bé, del que va malament, que si té un dia dolent l’expliqui a les seves amistats, a la seva parella, que es tregui el pes de sobre, que comparteixi el malestar, que no tingui por de demanar ajuda, suport, i que es permeti estones de cuidar-se a si mateixa, d’estar amb ella mateixa.  Els primers mesos solen ser durs, és esperable que ho siguin. Potser no ho hauràs vist enlloc, però passa, existeix, el puerperi no són els pares, i no (o no sempre) dura només 40 dies.

 

 

Anuncis

Sense mesura(r)


Alçada, profunditat, amplada. Com es mesura l’amor? Com es mesura la maternitat? Com es mesura la lactància? Com es mesura la presència d’un fill? Com es mesura el temps? Com es mesura l’afecte? Com es mesura la tendresa? Com es mesuren les estones aïllades del món exterior, compartides abans de la voràgine de trajectes fins l’escola? Com es mesura el retrobament de la díada mare-fill, pare-fill després de les hores treballades-jugades? Com es mesura el joc lliure, la companyia d’educadores amoroses que veuen créixer infants dia a dia mentre pares i mares seguim perpetuant sistemes? Com es mesuren les ganes que tenim tots que els infants estiguin bé? Com es mesura la primera llarga separació de la mare el primer cop que deixes el teu fill a cura d’algú que no coneixeu?

Cal mesurar? Cal mesurar el temps? Cal mesurar l’amor? Cal mesurar la maternitat? La lactància, l’afecte, la tendresa? El temps? Les díades, tríades? Cal mesurar la culpa?

No hi ha centímetres, ni milimetres, ni grams. Només un instant de dues, tres, quatre, deu, persones que viuen l’amor, la presència, la connexió, la tendresa, com vulguin. No hi ha 100% de producció quan som mares o pares. No hi ha una escala de perfecció, ni d’imperfecció. Cada família dóna com vol, com pot, com sent, com nota, com viu. No és una carrera, no és una competició. “L’única mesurar de l’amor és estimar sense mesura”*. Estimar amb bogeria, estimar amb tendresa, amb calma o amb timidesa. Sense calcular què donem, ni què rebem. Només ser, estar, amb llibertat, amb respecte, amb plenitud. La nostra plenitud.

*Agustí d’Hipona

Bruja cíclica menstruante

Cada mes sangro unos dias y no muero,
y eso da miedo.
Un hombre a lo lejos me mira y piensa
“peligro”.

Una vez al mes devuelvo a la tierra parte de lo que me ha donado,
y eso da miedo.
Un hombre a lo lejos me mira y piensa
“alerta”.

Una vez al mes aguanto dolores y embistes interiores y aprendo a sentirlos,
y eso da miedo.
Un hombre a lo lejos me mira y piensa
“necesito dividirla”.

Una vez al mes, y diez, y treinta, somos de la luna, de la tierra, del mar, del aire, del fuego, lo somos sin temor.
Y eso da miedo.
El patriarcado a lo lejos nos mira y grita “SON BRUJAS.”

El meu part, el part del Damià

IMG_20161014_180325Us voldria explicar el meu part, el part del Damià, però sento que abans he de fer un parell de flaixbacks a coses que em van dir i em van fer pensar i decidir durant l’embaràs.

La meva germana Tatiana em recomana preparar-me el part amb una amiga seva fisioterapeuta, l’Adriana, especialitzada en sol pèlvic que també ensenya a fer el massatge perineal, que serveix per evitar episiotomies i esquinçaments i per recuperar-se més ràpid després del part. Investigo, i sí, decideixo fer-ho, (gràcies pares pel regal d’aniversari!).

Barbacoa amb la família política, hi ha la cunyada i la cosina que ja son mares. Una per cesàrea, l’altra natural amb episiotomia. No sé com arribem a parlar de punts, de trencar-se, de les molèsties posteriors. La cosina que és tota amor però diu algo com “sigui com sigui prepara’t perquè segur que d’algun lloc t’acabaràs obrint i tenint punts”. Jo m’esgarrifo i m’agafa la por i penso i decideixo que no. Que jo em penso preparar per si arribo a fer part natural no “trencar-me”, intentar posar de la meva part per no esquinçar-me. I em sorprèn que doni per fet que totes ens esquinçarem per força.

Classes amb l’Adriana, moviments per activar la zona pèlvica, postures de dilatació, moviments a la pilota per alleujar els dies que em sento més carregada. Un dia parlem de les diferents anestesies i aleshores entenc que amb l’epidural no controlaria, no sentiria, no podria decidir, no podria saber què he de fer. M’explica que hi ha un tipus d’anestesia que sí que permet sentir una mica, i moure’s i tot. En el mateix moment decideixo que jo vull controlar. Vull decidir. Vull sentir. L’anestesia “lleugera” és una opció (li dic lleugera perquè no en recordo el nom). Ensenya a fer el massatge perineal al meu company, l’Adrià. Li fa sempre molta mandra fer-me’l, però sap perquè és i me’l fa quan toca, i el fa molt bé, s’hi esforça, li agraeixo eternament.

Visita amb llevadora en que parlem del pla de part. Pregunto sobre l’anestesia “lleugera” i em diu que és molt difícil aplicar-la perquè fa falta tenir l’anestesista allà tota l’estona, ho dóna per impossible, vaja. O sigui que no hi ha terme mig, o epidural o natural. Segueixo apostant pel natural, amb el mateix mantra, vull controlar, vull decidir, vull sentir.

Llegeixo el llibre Vincles de l’Angels Torres i la Míriam Tirado. L’Angels parla de les contraccions com d’unes onades que obren camí, que són amigues, companyes, que van a favor meu i del petit, que tots tres som un equip. Que les accepti, que quan vinguin no m’hi resisteixi i tot fluirà millor.

Veig parts naturals de tot tipus per internet, menys els més escabrosos i morbosos, i em vaig fent una idea de com podria ser. No llegeixo el grup ni web de Dona Llum perquè encara no el conec, però segur que també m’hauria anat molt bé.

Preparació al part del CAP. Pariré a l’hospital de Terrassa. La Lourdes és una llevadora estupenda i explica que a l’Hospital aposten pels parts naturals, i sempre estaran per ajudar a les mares que vulguin fer-ho així, perquè la recuperació és millor, perquè estarem abans a casa, perquè ho podem fer, perquè en som capaces. També explica que els parts no són com a les pelis, que de cop trenquen aigües, la mare crida molt i el nen ja treu el cap. Que en principi hauria de ser gradual i amb temps d’anar a l’hospital tranquil·lament.

Festa Major del Carrer Sant Jaume, la Sònia m’explica amb emoció els seus dos parts naturals a l’Hospital de Terrassa, emocionants, possibles, empoderats. Això m’anima.

Amb tot això recorregut i interioritzat, la nit del 12 al 13 d’octubre fem l’amor tendrament i amb certa dificultat per la panxota. El 13, entrant a la setmana 39, perdo un bus, a Rubí passen cada mitja hora, i decideixo anar a peu allà on anava. Una caminada sense pressa de mitja hora i fent pujada suau, però pujada. Quan arribo a lloc em sento que em costa caminar, que no puc pujar gaire les cames, un dolor força intens a baix, al pubis. Quan torno a casa més tard hi ha el meu germà al sofà amb les cames sobre la tauleta i li demano que aparti les cames per deixar-me passar perquè no puc aixecar les meves. Fa broma “aaai que et posaràs de part…” Faig moviments a la pilota per mirar de sentir-me menys encarcarada.

Aquesta mateixa tarda quedo amb la Mariona, que m’acompanya al centre comercial a comprar roba de lactància. Camino poc a poc, sense gaires molèsties, però poc a poc, xino xano, anem fent. Tornem a casa cap a les 19.

D’aquí ja no tinc memòria fins a l’hora de fer el sopar. Lluç al forn. Mentre el preparem començo a sentir alguna contracció. El meu germà és al menjador i com de costum no se n’adona de res. Millor. A les 21.40 seiem a taula. Les contraccions van venint ja més sovint, però encara irregulars. Cada cinc, o sis, o set, o deu minuts, duren 20, o 57, o 32 segons, amb diferents intensitats. El meu germà diu bona nit, sense imaginar-se res. L’Adrià i jo sopem tranquil·lament, sense pressa, comptant les contraccions amb una app.

No he trencat aigües, les contraccions no són cada cinc minuts com ens havien dit. Investiguem, “prodromos del parto”. Que passen si seus o camines. Però què va. Una cosa i l’altra em fan veure les estrelles.

Sec a la pilota, fem els moviments i respiracions apresos amb l’Adriana. L’Adrià m’ajuda amb respiracions, massatge, aigua, afecte, suport. Em deixo acompanyar per les contraccions i les acompanyo a elles. Segueixen sent irregulars però portem tres hores així. Truquem a l’hospital per saber què fer. Quan l’Adri diu que porto tres hores ens diuen que sense pressa però que anem venint.

Està plovent. L’Adri condueix a poc a poc. És la una de la nit, hi ha poc tràfic. Sec de costat per no bloquejar el sacre. Arribem, aparquem a pocs metres de la porta d’urgències. Un parell de contraccions més i arribem a recepció. Allà ens diuen directament que seguim la línia taronja i arribarem a la secció d’obstetrícia i sales de part.

Segueixo sense haver trencat aigües, per cert. La llevadora, la Sandra, ens atén de seguida i entrem a una primera sala amb llit on ens fan esperar un moment de res, mai em fan seure si no és estrictament necessari, i de seguida torna per fer-me un tacte. Estic de 3 cm. Se’m queden.

Em posen monitors. Els dos o tres cops que em fan estirar-me veig les estrelles, és el més dolorós que recordo. Les contraccions venen cada cop més sovint, i més fortes, més intenses. Més tard tornen a fer tacte. 9 cm. Aviso a la meva família via whatsapp, deuen ser dos quarts de quatre, que el Damià està en camí, els avisarem quan el tinguem amb nosaltres, que tot va bé. L’Adrià fa igual.

En una de les contraccions perdo una mica de sang, m’espanto una mica. No sé si és normal. Dic a la llevadora que tinc ganes d’empènyer. Quan dic això s’apressen a anar cap a la sala de parts. Això ja ho tenim!

La Sandra em pregunta si m’he plantejat el part natural. Dic ferma i decidida que sí, que el vull natural. Entrem a la sala, amb la llum tènue. L’Adrià i jo ens fem un petó que em relaxa. Vull seguir de peu i la llevadora i una altra noia es preparen a sota meu per si cal rebre el Damià des del terra. Sí, estic en bones mans.

Aguanto poca estona dreta i no sé amb quina postura pot anar millor i em costa pensar-ho, així que els demano que em vagin guiant una mica. Començo de quatre grapes arrepenjada al capçal reclinat del llit, m’hi estic força estona, empenyent molt i cada vegada tinc el Damià més a prop.

No se ben bé com, surt un tros de sac amniòtic. Sembla un saquet de tripa ple d’aigua. El cas és que la bossa frena el pas i jo em començo a cansar molt i a no poder més.

Fa mal, molt de mal. Però un mal animal, suportable. Crido molt, diu l’Adrià que no semblaven crits de dolor, si no d’esforç. Em diuen que amb un parell d’empentes més ja estarà. Però no. Tinc un moment de defalliment en que penso que això no acaba mai. Em canso molt abans de poder treure’t del tot. En algun moment m’han acabat trencant la bossa per deixar de frenar. (Em van informar de que ho feien, però no recordo el moment.) Aleshores toco i noto el cap, això i veure’l pel mirall m’ajuda.

Canvio de postura, asseguda de costat amb la cama dreta ben amunt per obrir bé el pas. També em van passant un drap humit i calent per ajudar la musculatura a relaxar-se per tal de no fer-me mal.

Em proposen de guardar-me els crits per fer servir l’energia per empènyer. Ho provo però trobo que no serveix, em costa més, així que torno a cridar. En algun moment, no recordo exactament amb quines paraules, em dic a mi mateixa que ja ho tinc, que això ja està, que no queda res, que un esforç més i acabarà. I empenyo amb totes les forces que encara em queden.

La Sandra m’avisa de que sentiré el cercle de foc. El noto i faig un crit animal que mai hagués dit que sentiria sortir de mi. Amb dues empentes molt seguides finalment surt el cap, i de seguida la resta del cos. La Sandra diu “agafa el teu fill, mare!”. Allargo els braços i acabo de treure el Damià. Moll, llefiscós. M’el poso sobre el pit, l’abraço. Veig la seva orella dreta, era tan petitona! No se’m va enganxar de seguida al pit com sempre havia imaginat, però això ja és un altre tema. Són les 4:48, i ja tenim en Damià aquí, està saníssim i és preciós!! 

Esperem que surti la placenta. Triga una mica així que me la treu la llevadora, al final. És una massa grossa i fosca. Diu la llevadora que és molt bonica, amb el cordó molt centrat. Em posen oxitocina per ajudar a contraure l’úter. Em fan un sol punt al llavi, amb el meu permís, més estètic que res.

Mentre esperem per què ens pugin a l’habitació avisem a la família, també per whatsapp. Els meus pares responen de seguida. Estan contents, feliços de que tot hagi anat bé. Viuen en un altre país i treballen, així que malauradament no podran venir fins quinze dies després. Els meus germans… La Tatiana s’ha llevat tard, tant, que ni mira el mòbil abans d’agafar el cotxe. El meu germà Gabriel té festa, així que tampoc tenia cap despertador posat. Els truco. Ella s’emociona, no s’ho esperava tan aviat. Plora una mica, vindrà de seguida que es pugui escapar de l’escola. El meu germà no entén res. “Però com? Quan? Si no m’he enterat de res!” S’esperava que cridaria com a les pel·licules? També ve de seguida que pot anar a buscar el cotxe al taller. Venen poques visites, com voliem. Els meus sogres i el nostre nebot Joan, uns tiets de l’Adri que viuen molt a prop, els meus germans i cunyat, i la Mia, que és una amiga que és com família.

A planta les llevadores passen i van mirant com va la lactància. El Damià no s’agafa, no arriba a mamar, intenten ajudar, però no hi ha manera (ho acabem solucionant més tard, amb mugronera). Tot i així els agraeixo molt el suport que ens van donar. Tot l’equip de l’hospital es mereix un 10 per part nostra. Sense un equip humà i proper com el que ens va atendre potser el part no hagués anat tan bé. Em vaig sentir molt ben atesa i recolzada en tot moment.

Després d’un part així t’empoderes, molt. Et sents capaç de tot i més. De canviar el món. Vols que tothom es pugui sentir així. Tingui el part que tingui, però que tothom estigui empoderat. El món seria molt diferent si tothom cregués una mica més en si mateix, en les seves forces, en les seves facultats. Si tinguessim la valentia de plantar cara al que no ens agrada, al que ens fa sentir malament, si ens plantessim davant del “es lo que hay” que impera en el món. Si no tinguéssim por de canviar primer nosaltres i després el nostre voltant, i per acabar, el món. Amb educació per la pau, per l’amor, i pel poder interior que tenim les persones de fer coses increïbles.

Tantes coses a fer, tantes coses a mitges, tantes coses que tenim.

Captura de pantalla 2017-07-18 a les 18.17.33El penjador de collars que s’ha quedat per penjar-hi fotos que no hem imprès amb pinces que no tenim. Els retoladors de pissarra blanca que tenim penjada a la porta de l’habitació. El mig ram de núvia del casament de la Tatiana i el Rubèn, compartit amb la Raquel. Un moble d’ikea. Un calaix ple de mitjons gastats. Una caixa amb capses de sabates que són capses d’eines. Piles de discos que fa dos anys que no es mouen. Una butaca blanca que mai s’hi asseu ningú perquè sempre hi ha alguna cosa a sobre, menys quan endreces. Un cove de la roba bruta que ara és només un cove. Dues camises esteses en penjadors perquè no s’arruguin més del que ja ho estan. Una rosa de paper d’un Sant Jordi. Una postal de Santander de la Laia i el Marc quan van fer, una mica, el Camino de Santiago. Un calendari amb els consells del qual voliem engegar un hortet però no. Una enganxina del Cruïlla d’aquest any que no va trobar la seva parella. Una entrada de Gossos i el seu setlist. Un munt de xapes de l’Associació de Músics de Rubí. L’entrada de l’últim concert de Mine! el 12 de desembre de 2013, i l’entrada i setlist del primer de Murdoc el 30 de desembre de 2015, els dos a l’Heliogabal. L’entrada de Maceo Parker, en el qual m’adormia moltíssim perquè ja estava embarassada i estava cansadíssima. Enganxines per marcar coses importants al calendari que no utilitzem (gaire). El cartell de Al Vostre Gust de Parking Shakespeare que vaig dissenyar fa tres (tres? Ja?) estius. Les ecografies del Damià fent fila de la primera a la última per ser desades. Un mini mapa de Suïssa amb relleu. Una noteta de benvinguda un dia que vaig tornar de viatge i l’Adri encara no era a casa i diu que sóc “peciosa”. L’entrada de WICKED de fa un any amb la Mariona, on vaig notar que el Patufet es movia quan la Glinda i la Elphaba cantaven For good. Una Manduca que ja forma part de mi. Un mirall plè de ditades i de pols. Roba d’estiu.

I ell. I jo. Tenim tantes coses i en necessitem tan poques. Persones, música, teatre, i amor.

(post penjat inicialment a l’instagram: https://www.instagram.com/p/BWrqS_PD5wu/)

9 mesos dins, 9 mesos fora

9 mesosAvui, fas nou mesos. 39 setmanes. Que és exactament la quantitat de temps i caliu que vas passar dins meu. 9 mesos de dubtes, de patiments, d’angoixes, de nits mal dormides i sentiments a flor de pell, d’esgotament constant, de cagar-la molt, de ser una mica zombie. De plors i “drames”.

De caques explosives i pipis a la samarreta després del bany. De glopades i rentades de roba víctimes de les fuites dels bolquers. De condecoracions a la roba amb babes i mocs que al final ja no et canvies, perquè “total ja…”

Però també 9 mesos d’amor i alegria, de créixer i aprendre cada dia més. De processos, de creixement mútu i constant. De renéixer. De passar de zero a cent. D’evolució i maravellar-nos cada dia amb els teus somriures i les teves abraçades, i l’espai que cada dia ocupes amb més força i curiositat al teu voltant. D’encertar-la i veure que moltes coses les estem fent bé i com voliem. De reafirmació i empoderament.

Ara venen mesos de córrer darrere teu per pujar escales, i baixar-les i ficar-te en llocs dels quals no podràs sortir i obrir armaris, i aviat, aixecar-te. I nosaltres ser allà quan hagis caigut, quan no trobis la sortida, per buidar els armaris perillosos i posar-hi coses que no et puguin fer mal, i donar-te ànims i presència perquè t’aixequis segur de tu mateix i començar amb les teves primeres passes. Comença, una mica i simbòlicament, la teva independència.

Ensayito sobre la condescendencia.

gillian-jacobs-paul-rust-love-netflixFa un parell de setmanes que li dóno voltes a la “condescendència”. És una paraula a laqual no havia fet mai gaire cas i veient fa poc una sèrie, Love de Judd Appatow, la repetien moltíssim. Una persona s’estava tractant d’alcoholisme i altres adiccions anant a Alcoholics Anònims i trobava molt molest que la seva parella l’estigués felicitant i animant molt sovint i que estigués pendent de que tot li anés bé.

Vaig començar a reflexionar. A mi em semblava que la parella simplement es preocupava i volia cuidar i estar per l’altra persona, potser una mica massa, però no ho veia greu. La parella ho feia inconscientment i de bona fe. Tot i així, a la persona afectada li moltíssim.

Així que vaig investigar una mica perquè no entenia que li molestés tant l’atenció que rebia. Al meu entendre la condescendencia és: Situar-te tu mateix en un nivell superior al d’una altra persona, a vegades sense saber-ne res, i des d’aquí intentar solucionar-li la vida.

Aleshores començo a recordar situacions en que m’he trobat, i entenc perquè m’havien molestat, i fins i tot perquè altres s’havien molestat amb mi.

En quin moment aprenem a col·locar-nos per damunt dels altres prioritzant el nostre saber i suposada intel·ligència per sobre del que l’altre està vivint, sense posar-nos, de veritat, en la seva pell, les seves sabates i mirar amb els seus ulls?

Annex:

Si busques al DIEC diu:

“condescendir
v. intr. [LC] Dignar-se a consentir alguna cosa a algú, prestar-se a. Condescendir a la voluntat, als precs, d’algú.”

O sigui, que si em menjo les carxofes que un amic m’ha cuinat amb molt d’amor encara que no m’agradin gaire les carxofes, o si els meus amics queden amb mi a les set del vespre en comptes de les deu de la nit per respectar el ritme del Damià estariem condescendint però en aquest cas seria bo.

És molt curiós com una mateixa paraula pot tenir connotacions negatives i positives a la vegada. On és el límit entre l’una i l’altra?