Written in a scarf…

It haven’t past a day since we have come back from Belgium. I’m still stunned because of the big wave of sensations and experiences I have lived in Flamboree.

I have gone with two scarfs, the one from Guspira and the other from the Catalan Federation. I’ve come back with four. The one of my group that makes me have present frome where I come, the other from Uganda that says me where I can arrive, another one from the subcamp Taurus that leaves the trace of all I’ve lived and the last one, from de group of Onze-Lieve-Vrouw-Waver that makes me shake each time I found me thinking about the created ties.
When all begun I’ve known that I’ll put all my heart and that I’ll come back from Flamboree with a lot of things, but I’ve never imagined how great can be the international adventure.
For the begining, when the first day you arrive at the arena and you found yourself with 1300 people joined by the same movement that changes in every country but still remaines the same with the bases everywhere, you begin to get moved because of the desire of discover what are you going to live the next ten days.
And everyday all the faces start to being familiars. The blond staff is now Jeroen when you achieve to say correctly his name and you say good morning to every one that you find in your way to the toilets. All that makes the subcamp your home, as a little town with all their inhabitants.
Everyday you have an interessant conversation with someone and it will be always a person that will have the ears wide open and the senses all preapared as for made understand himself and understand you because after all english is not the language you are used to.
Lately without notice it you put all of you in every conversation and all that you receive you store it inside and inside your head for remembering and at the end you can’t be more grateful to the chance to have met all the people you’ve found.
In the end when everybody has packed and gone you say to yourself that there are too much kilometres between the people you met out of home and you. You arrive at the conclusion that in every country there is fantastic people that you will know briefly and you will get from them their clear looks and full smiles that they gave you the mornings, afternoons, and nights.
You want to continue knowing them but after those ten days just been lived the possibility of see them again are bit minimal. You wish to keep knowing all them and keep seeing their faces but the naked truth is that the camp is finished and everybody has gone and the forest is emptier than ever and what was the Flamboree now is just de Kluis. There is no more Galaxy but a great an enormous meadow, nor Taurus now only a placid clearing surrounded by trees.
After that sad moment that invades you when you have to say goodbye you recapitulate all you have said and done and you think that it could’nt be better and you begin to smile satisfied of the lived experiences. And when you finally arrive at the airport with all the parents waiting for their sons and daughters that surely have lived as much as you, you can’t do another thing than smile again, and again, and again.

Escrit en un foulard.

Encara no fa un dia que hem tornat de la Flamboree. Encara estic estabornida de tota la onada de sensacions i vivencies que he experimentat allà.

Vaig marxar amb dos foulards, el del Guspira i el de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiage, i en torno amb quatre. El del Guspira que em fa tenir present d’on vinc, el de Uganda que em diu fins a on es pot arribar, el del subcamp Taurus que deixa constància de tot el viscut, i el de l’agrupament St Lucia de Onze-Lieve-Vrouw-Waver de Bèlgica que em fa estremir cada vegada que em trobo pensant en els lligams creats.
Quan va començar tot sabia que hi posaria tot el cor i que d’aquesta Flamboree en tornaria amb moltes coses, però mai m’hagués imaginat com de gran pot arribar a ser l’aventura internacional.
Per començar, quan el primer dia a l’arena et trobes que hi ha 1300 persones més amb tu unides per un mateix moviment que varia en cada país però que té les mateixes bases a tot arreu, comences a vibrar per les ganes de descobrir què és el que viuràs durant els 10 dies següents.
I et trobes que cada dia les cares es van fent més familiars. L’staff ros passa a ser el Jeroen quan acabes aprenent a dir el seu nom i dir bon dia a cada persona que et creues de camí al lavabo fa que el subcamp sigui casa teva, un poblet en miniatura amb tots els seus habitants.
Cada dia tens una conversa interessant amb algú i sempre hi haurà una persona que tindrà les orelles ben obertes i els sentits ben posats per fer-se entendre i entendre’t perquè al cap i a la fi l’anglès no és el teu idioma habitual.
Una mica més tard sense adonar-t’en a cada conversa hi poses el cor i tot allò que reps ho emmagatzemes dins teu i dins el cap per anar recordant i al final no pots donar més que les gràcies per haver conegut totes les persones que t’has anat trobant.
I al final de tot quan tothom ha recollit i ha marxat et dius que hi ha massa quilometres entre la gent que et trobes fora de casa. Arribant a la conclusió que a tots els països hi ha gent fantàstica a les que coneixeras de passada i quedant-te amb la mirada clara i els somriures plens que t’adreçaven als matins, les tardes i les nits.
Voldries continuar coneixent-les però més enllà d’aquests deu dies acabats de viure les possibilitats de tornar-los a veure a tots son mínimes. Desitges continuar coneixent-los a tots i seguint-los veient les cares pero la crua realitat és que el campament acaba i tothom ha marxat i que els boscos es van buidant poc a poc i el que abans era la Flamboree ara ja comença a ser només de Kluis. Ja no hi ha Galaxy sinó un enorme prat, ni Taurus que ha passat de ser casa teva a tornar a la placidesa d’una clariana envoltada d’arbres.
Després del moment de tristesa que t’envaeix quan t’has d’acomiadar recapitules tot el que has fet i et dius que no hauria pogut ser millor i comences a somriure satisfet de les experiencies viscudes. I quan per fi arribes a l’aeroport amb tot de pares esperant als Pioners que també hauràn viscut tant com tu, no pots fer altra cosa que somriure.

IV Congrés d’Escoltes Catalans! LLIGANT CAPS! (Escrit en un foulard III)

Tantes sensacions i reflexions són una mica difícils de transmetre… Però es provarà!! No és cert que el BON ESCOLTA XIULA DAVANT LES DIFICULTATS? Doncs a xiular!

Per fi arriba el dia 15 de maig, i et dius, òndia, comença el Congrés!! Aquella data que tenim tots apuntada a l’agenda des de principi de curs. La cita que tots teníem en ment des de feia tant de temps.

Una gran cita que duraria tres dies en que tots i totes ens hem plantejat a la vegada què som, què fem i on anem.

Personalment, si ja sabia que el que volem és canviar el món, ara encara m’ha quedat més clar, més tangible i més factible que mai. Compromesos amb el que ens envolta per fer del món un lloc millor i les generacions que venen darrere nostre millors que nosaltres.

Un sentiment que creix a mida que et fas gran, a mida que entres més i més dins aquest món de fulards, compromisos i trobades. I és que si tants països (tots menys sis) tenen escoltes, és perquè l’esperança de que el món i les persones que hi habiten poden viure i ser millors no està perduda.

Creiem en les persones, en la possibilitat d’un canvi, en les ganes de veure com les coses canvien. En aquest granet de sorra que ara posem. Que amb el gra que cada escolta del món aporta puguem fer una gran muntanya des d’on deixar les següents generacions mirar al seu voltant per seguir la mateixa fita.

I tot això posant-hi cor, molt d’amor i les ganes de trobar-te amb les persones que cada dia a Catalunya es mouen per els mateixos objectius. Retrobar a cada cap de setmana associatiu la complicitat i la seguretat de que no estàs sol en la fita d’aconseguir una societat diferent. Somriures i abraçades i alguna mirada que fan que no vulguis estar en cap altre lloc…

SEMPRE A PUNT!!!!

foto: ehm… em vaig deixar la càmera i això plasma una miqueta que duc la meva respectiva llavor a la sola de les meves bambes per seguir caminant i tenint present tot el que ha estat viscut…

Escrit en un foulard. (II)

Doncs bé, escrit queda en un foulard, en un foulard per persona crec jo, totes les vivències i experiències que hem viscut anant al Cau, de campaments, de sortida, a les Folletades, Mogollops, TREC’S o Piosferes, trobades de formació, Assemblees…

Crec que si cadascú de nosaltres expliqués una anècdota de una o altra trobada, d’aquestes que recordes perquè t’han arribat a la fibra interna i no les podràs oblidar mai, podriem escriure un bell llibre on tots ens veuriem reflectits…

Si dic coses com,

la primera banyada en un riu,

la primera nit en una tenda,

la primera vegada que dorms amb nens i nenes barrejats,

el primer enamorament o el primer petó…

El primer rollete…

El o la Cap de qui et vas”enamorar”,

les trompades durant les rutes,

les malalties gàstriques degudes als canvis d’aigua…

Els companys pupes que cada any es lesionen una part o altra de la seva anatomia…

Les agradables “bromes” dels caps la nit o la tarda del teu compromís…
Us sona d’alguna cosa??

escrit en un foulard (I)

L’any 1994 una servidora entra a l’AE Guspira de Rubí.

El 1995 es va fer la TGV.
I aquest cap de setmana, any 2009, ha estat la Te Cau la BaVa.
12 anys separen una trobada de l’altra…

D’entrada vaig arribar un dia i era la única nena. Vaig entrar en una sala on hi havia uns 18 Llops (en realitat ves a saber, ara parlo de la meva percepció d’una escena de fa 13 anys…) saltant i corrent per tota la habitació, el sostre pintat com un cel estrellat. Tenia finestres. Jo encara no coneixia a ningú més a part dels nens d’un curs anterior al meu de l’escola…

La veritat és que no recordo com devia ser la meva adaptació al grup, però devia anar bé perquè no recordo ni un sol dia de la meva etapa com a Llobatona haber pensat “no hi vull anar” o “és que no conec a ningú…”. Aquell dia també va ser quan em van donar la tela per fer el meu primer foulard (que va cosir la mama, per descomptat).

Tinc records d’algunes activitats que si ara pogués tornar enrere hi aniria com a Cap que soc ara i me les copiaria fil per randa per mirar d’adaptar-les per els meus nens.

Puc recordar poc algunes coses, però sé que des de sempre, des que vaig ser Llop, fins que vaig arribar a Klan, vaig tenir una frase a la boca que a vegades sortia… “quan jo sigui cap…”. Vaja, que des de que era una mocosa vaig tenir molt clar que jo volia seguir el camí de la Marta, el Jordi i la Noemí. I després com tota la fila de caps que han passat per la meva vida, la Eva, l’Arantza, la Raquel, el Pelut, la Blanca, el Mateu… Suposo que volia, basicament, ser com ells.

Ara estem a l’any 2009, han passat 13 anys des que aquella nena va entrar en una habitació plena de micos eixelebrats, i toca deixar pas a la primera generació de Caps que estan al Cau des de Follets… Caps que ara mateix son Klaners i que porten els mateixos anys que jo al Cau però que son quatre anys més joves…