Miranda, deixa-ho estar.

Avui he agafat el tren. Just quan hi pujava he vist que a uns quants metres de mi hi havia un antic amor d’institut, de batxillerat. Un amor d’aquells que et mires, remires, que t’hi acostes i t’hi allunyes i t’envaeix la timidesa i un dia la trenques i la tornes a reconstruir, i dones voltes i més voltes i al final no arriba a passar res. Per errors teus, per errors seus. Pel temps que passa. Per les distàncies fisiques, temporals i de caràcter.

En algún moment d’aquella història haviem estat propers, temptant amb les coses no-dites i jocs d’apropament i de distància. Ens miràvem, ens saludàvem i podiem passar un temps xerrant i prou. Algún dia per alguna absurda raó vaig decidir que havia de fer veure que passava d’ell, que no m’importava, que no el volia. Quan jo el que necessitava era tot el contrar-hi. Acostar-m’hi més.

Un cop començat l’allunyament ja no hi havia volta enrere. Maldava, desitjava, somniava tornar a seure el seu costat i deixar passar l’hora del pati en converses agradables. Però la realitat era que el vaig deixar passar.

Sovint em pregunto què hagués passat si hagués estat valenta i hagués tornat a ell recomençant en algún punt recuperable.
Sovint em pregunto què hagués passat si no hagués estat tan idiota.

Així doncs avui l’he vist a pocs metres, pujant al mateix vagó, un a cada punta. El primer impuls electric que he sentit em deia que anés a saludar-lo però el segon, més racional, m’ha parat els peus. He entrat, nerviosa, quasi tremolant i m’he assegut al seient blau del ferrocarril. Terriblement conscient que ell era just a l’altra banda.

Estava allà, no em podia concentrar. He llegit dos cops el mateix paràgraf del meu llibre perquè no he entès res.

A Sant Cugat l’he vist sortir, l’he seguit amb la mirada i suposant que anava a la UAB he mirat a l’altra via esperant veure’l pujar, ha pujat i mentre pujava m’ha semblat, dins la impossibilitat de la distància i els vidres del vagó, que em veia. Ha caminat al llarg de l’andana i el meu tren ha seguit el seu camí.

Així, una altra vegada, torno a deixar marxar els meus desitjos, els meus anhels. Passos que no faig, mirades que no dóno, petons a les galtes que em guardo. Potser m’ha vist, potser no. Segurament mai llegirà això. Però quina importància té ara? Han passat tants anys! Han passat anys i m’he tornat a posar nerviosa. Aquella camisa de quadres, aquell riure franc, la mirada que posseïa, un parlar suau.

Miranda, deixa-ho estar.