Quan la música torna i em torna a la meva vida real.

Estic cuinant, fent el sopar per dos. Porto, portem, dues setmanes de ritmes assincopats amb els normals, estrès, feines noves, situacions inestables, futurs incerts, companys de pis volatilitzats, economia de la rissa. Estic “amassant” la carn picada per fer-ne les hamburgueses al nostre gust, pensant en tot la voràgine que portem vivint els últims dies, amb l’ordinador al costat, donant un cop d’ull de tant en tant al que passa, i el que no passa, al facebook, mirant el whatsapp quan fa falta, i tornant a les patates i mongetes al vapor, per parar-les a temps per què no s’acabin desfent. De cop m’adono que és el primer moment, possiblement en dies o setmanes, que tinc una estona per mi sola, i fluïnt d’aquest pensament, també me n’adono que fa dies que no m’he parat, no he tingut temps, no he pogut, posar-me a escoltar música.

Sacrilegi!! Escoltar música per mi acostuma a ser sinònim de poder tenir una estoneta per estar amb mi, un dibuix meu, un pensament, un instant per desconnectar del ritme, per desconnectar dels pensaments que a vegades m’inunden i em cauen a sobre en espiral.

Necessito recuperar les estones tranquil·les, la pausa. I cantar. Posar-me música per cantar. Per espantar els mals, per relaxar les neures i els problemes, per pujar el nivell d’alegria i espontaneitat a les venes. Per fluïr ben fort les idees i volar entre melodies, històries i notes… Per tornar a l’arrel que necessita l’ànima, per tornar a la placidesa de la ment descansada. Per tornar a la llavor de la calma i la pau que confereixen unes veus, instruments i notes ben posades, complementades de la meva intensitat cantada a plè pulmó dient que encara existeixo, que encara visc, que encara sóc.

De quan després de l’enèsim concert la Yasmina va veure que necessitava parar (una mica).

Un bon dia em vaig sentir molt cansada de ser fan incondicional. Un bon dia em vaig fer dels que només repeteixen de tant en tant. Un bon dia em vaig adonar que ser fan incondicional era un succedani d’enfrontar-me a certes pors. Un bon dia, de ja fa uns bons anys, vaig necessitar frenar, i mirar i veure amb ulls més crítics.

Aquell dia les meves prioritats van canviar.

Més temps amb els amics. Més temps per pensar en mi. Més temps per seguir assaborint les rutes i nits de concerts ara preses amb més calma. Més temps per posar sentit al desordre. Més temps per raonar les meves raons amb mi mateixa. Més temps per somriure-li a vida. Més temps per calcular cada pas. Més temps per posar seny. Més temps per trobar l’estabilitat. Més temps per buscar el que em calia. Més temps per discernir la necessitat de la voluntat. Més temps per fer fugir fantasmes. Més temps per descansar les emocions. Més temps per centrar les energies en objectius reals. Més temps, en resum, per “tenir un bon pla per poder reduïr el marge d’error.”

Que sigui com la música.

Que em faci riure com Els Amics de les Arts,
que em doni força i energia com els Gossos,
que em sorprengui com la Regina Spektor,
que em m’implosioni com Sigur Ros.

Que m’exploti com Mine!,
que ho faci fàcil com Blaumut,
que lluiti com Patch,
que es sinceri com Empty Cage.

Que m’embolcalli com Quart Primera,
que ho miri tot com La Iaia,
que m’acaricii com Cálido Home,
que sigui fràgil com la Gallina Nauseabunda.

Que tingui la seguretat de Obeses,
que sigui tan intens com Nyandú,
que sigui tan delicat com l’Anna Roig,
i tan abraçable com en Joan Dausà.

“Demà, demà…”

Cada vespre s’asseu al costat de la finestra. Passa pel seu davant la posta del sol i no la veu. Cada vespre s’asseu a la cadira, arraulida al vidre fred congelat per l’hivern. Du el corset ben tancat, el vestit sense arrugar, les trenes lligades al cap acabades de pentinar. Espera nerviosa al costat de la finestra. A la seva habitació s’amunteguen llibres, pols, pintures i roba. La minyona ha rebut instruccions de no endreçar-la. Ja ho farà la nena quan comenci a veure que no pot passar fins a la vista del carrer sense haver de saltar.

Cada dia s’asseu, cada dia mira al carrer, cada dia observa. Espera tremolant sota els corsets, les faldilles i les trenes. Pateix per si no ve. Per si algú el distreu. Per si la seva mare ja no el necessita. Per si el trepitja un cavall. Per si l’atropella un carro. Per si l’atropella un carruatge dels veïns!

Cada dia d’aquest hivern, cap als volts de les nou, esta atenta al moviment de la tanca del seu jardí. A aquella hora arriba el fill de la minyona. A aquella hora el seu cor s’accelera, li surt per la boca quan baixa corrents les escales. En el temps que ell arriba a la porta de casa ella ha tingut temps d’arribar a l’entrada i fer com qui passa. Per veure’l un instant. Per creuar una mirada. Per tenir un somriure d’ell. Per deixar passar el moment. Per tornar a pensar: “demà, demà…”

MiNE! 100.000 incendis i flors a la fi del món.

ImageTinc una amiga, la Mariona, que feia molt temps que em parlava d’ells, ens animava a anar a concerts. No va ser fins fa menys de dues setmanes que li vaig fer cas. Ens va tocar una entrada per assistir a un concert molt especial que van fer a un refugi antiaeri de Barcelona organitzat per l’Enderrock. Així doncs, el dia abans em vaig proposar escoltar el CD uns quants cops perquè em sonessin algunes cançons com a mínim.

Em vaig trobar amb sorpresa, que les cançons d’aquest grup al qual no havia fet massa cas em van flipar i vaig estar escoltant en bucle tot el seu últim disc uns quants cops. El seu bandcamp ho posa fàcil!

Així entre dilluns i dijous, vaig tenir temps d’aprendre’m les lletres a base de buscar-les per internet, escoltar-les i sentir-me identificada. Fins i tot algunes les vaig veure dins el meu cap i les intento dibuixar.

Vam anar al concert del refugi, el dimarts al matí a les 12 del migdia. Va ser curt i acústic, però intens. Amb força, energia i una ràbia visceral ens explicaven històries de la fi del món, un crit per explicar que les persones volem ensortir-nos-en, comunicar amb altres mons tot i que sigui només amb un senyal sideral, persones que volen matar i persones que volen viure amb la gent que s’estimen. Crits suaus que a vegades s’extingeixen a l’últim alè de l’última nota de la cançó.

Dijous, a l’Apolo no erem en un refugi, però el món estava a punt d’acabar. Un escenari completament diferent. Amplificadors, microfons, escenografia, convidats especials. Ràdios i martells colisionant i volant pels aires, una planta destrossada, pintura fluorescent, una espasa, un telèfon, tots destruïts per la ràbia vestint amb imatges les cançons dels MiNE!. Tot i així, en mig de tants finals i destruccions, van caure flors, les mateixes flors que surten al videoclip de Núvol. Perquè el món s’acaba però hi segueix havent lloc per les coses petites que donen color.

Ahir a la nit vam viure una història irrepetible, era el moment, el lloc, el sentiment i les persones idònies per donar lloc als 100.000 incendis i a les flors que havien de donar fi, per un moment, al nostre món.

Els Amics de les Arts, ja tornen!

La portada del nou CD, amb una foto de l'Ibai Acevedo.

L’última vegada que vaig escriure sobre els Amics de les Arts va ser en ocasió del concert que ens van oferir el dia 7 de febrer al Palau de la Música. Ja fa quasi un any! Quin concertàs!!

Avui que publiquen la portada del segon CD, torno a fer-ho.

No sóc la persona més objectiva del món per parlar-ne, però tampoc crec que ningú que parli d’alguna cosa serà totalment objectiu, tampoc.

Acaben de publicar la portada del CD, amb una fantàstica foto de l’Ibai Acebedo, i la llista de noms de les cançons. En poca estona ha sortit un munt de gent dient que és genial (que trobo que ho és), i també evidentment ha sortit qui aprofitant la ocasió fa saber la seva opinió negativa sobre ells.

Trobo que hi ha moltes persones que s’han quedat només amb la primera impressió del grup. Lletres maques i senzilles que expliquen històries maques i senzilles i amb melodies poc elaborades, o poc cuidades.

No ho sé, jo no sóc músic i no sé fins a quin punt les músiques del Bed&Breakfast són molt complicades o no. El que sí que sé és que abans d’haver fet el Bed&Breakfast ja portaven un munt de feina feta a les espatlles. Que no van sortir del no res, que van picar molta pedra abans d’arribar a on són ara.  Catalonautes, Roulotte Polar, Capsules Hoi-Poi i Castafiore Cabaret, són les seves maquetes que es poden descarregar gratuïtament a la seva pàgina web. Em pregunto quants dels que critiquen també han escoltat les cançons d’aquestes maquetes, que són diferents, són experiments, són noves maneres de fer les coses. Quants grups han escrit i gravat cançons quan cada un dels components estaven en un punta diferent del món? També sé del cert que cuiden tots i cadascun dels detalls, tant a les gravacions com en els directes, res queda a l’atzar. I que del que hi ha al Bed&Breakfast, al que trobàvem en directe als concerts amb la Bed&Banda al complet hi ha un pas musical molt gran.

Trobo que en general s’ha pensat que han sortit del no-res, tal com altres grups si que han fet, sense saber realment quina història duen a darrere. Història que no explicaré perquè a qui realment interessi ja sabrà com trobar-la.

Per altra banda, personalment necessito que els grups que m’agraden m’arribin i m’emocionin en directe. Això els Amics ho han fet. Des del primer concert fins a l’últim als que he anat, he tingut la sort de descobrir a cada vegada quatre nois entregats, emocionats, il·lusionats, atents a les emocions del públic i donant-li resposta, i sobretot molt agraïts. Si un grup no em dóna una mica d’això, francament, no tindria raons per seguir anant-los a veure en directe i molt menys pagant.

Encara no he escoltat res del nou CD, evidentment (el dia 24 surt el primer single i videoclip!), però intueixo que sorprendran a molts. Ja ho diuen a l’Enderrock d’aquest mes de gener: “Aquesta vegada no hi ha concessions com el Planeta Piruleta. No en reneguem, però hem fet un pas a nivell musical i de lletres, que també ens calia. Mirem d’explicar coses més crues sense escudar-nos amb bromes”.

Jo, com a fan empedreïda, com a bon Gomet Verd, ja els hi dóno tota la meva confiança. Crec que no em decebran. A tots ens cal evolucionar, i tots passem d’un estat a un altre d’un any al següent. Potser, ves a saber, em trobo més reflectida en aquest nou Espècies per Catalogar, que en el Bed&Breakfast que ja queda una mica lluny. Han passat una mica més de dos anys des que va sortir publicat i en dos anys passen moltes coses.

Per acabar vull afegir que trobo que la portada diu molt del que és el nou disc, sense haver-lo escoltat encara tot s’ha de dir. Directe, clar, una mica més distant que l’anterior, però sense deixar de ser càlid, i amb una nova volta de cargol. Us heu fixat que la part principal de la portada no són ells, si no el seu reflexe?
Actualització d’avui 20-01-2012: 
Poques hores després que hagi escrit això, ha sorgit un link d’amazon.de on es poden, o podien (suposo que deu ser un error d’Amazon i ho acabaran retirant), escoltar 20 segons de cada cançó. Pel que sembla la cosa promet, molt. Amb 2’40 dels 50’93 que dura tot el CD, ja se’ns fan les dents llargues a molts i no podem esperar més al dia 14. Jo ja tinc unes preferides. Tot i que res es pot decidir fins el dia 14, quan tinguem les lletres i les cançons senceres a les nostres orelles i les nostres mans!

Pamparampam.

yas20001text-

Pamparara, pampararaparapapa.

I així cantussejant dolçament acaba el dia,
entre paraules i repics de teclats.

Plàcidament es va tancant la porta de les dotze,
el llindar de l’hora d’anar a dormir.

La revolta de pensaments no s’atura,
mil coses al cap en fila i en desordre,
recapitules, endreces, deixes escapar,
i apuntes.

Et graves a foc els teus ideals,
les teves creences,
els teus principis, les teves opinions.

Et tatues per si mai perds el nord,
que la vida gira i continuarà girant.

Que cal aguantar l’equilibri,
que cal caminar, no defallir.
Que sense esforç la vida no compta,
que sense la baralla contra les adversitats
només pots fer que quedar-te al lloc on estàs.

Que demà sempre hi haurà un altre dia, i un altre, i un altre.

Que tindrem oportunitats per tornar a fer les coses,
si cacem les ocasions per fer-les per primer cop.

Es ralenteixen els minuts i canviem de dia,
en uns segons hem empès l’any una mica més endavant.

Per seguir posant un peu davant de l’altre,
per continuar la història que vas començar ahir,
per persistir en la vivència del temps que tens entre les mans.

http://www.youtube.com/watch?v=YIkX6dBEIqs