Cops de vida.

 

IMG_20160812_102943

Quan et mous,
quan proves els teus braços,
quan experimentes amb els peus,
et fas un lloc dins el reduït món que és el meu ventre.
Petit, càlid, ingràvid, aïllat.
Et mous, ho noto, i ho veig.
Ho veiem.

Ja tens prou força per dir que existeixes.
Cada cop que ens dónes és una petita alegria.
Un senyal sideral de que ets aquí, molt a prop, a punt d’arribar.
Creixent a un ritme imparable.

Arribaràs amb la nostra ajuda,
jo t’empenyeré,
el pare m’ajudarà a empènyer,
i tu faràs el teu primer esforç descomunal.

Amb amor,
amb instint,
amb les forces que ens donaran les ganes
de veure’ns,
de tocar-nos,
de tenir-nos amb nosaltres.

Segueix fent-te lloc dins meu,
remou-me per dins.
Cada moviment és
una onada d’il·lusió,
i una meravella.

 

MiNE! 100.000 incendis i flors a la fi del món.

ImageTinc una amiga, la Mariona, que feia molt temps que em parlava d’ells, ens animava a anar a concerts. No va ser fins fa menys de dues setmanes que li vaig fer cas. Ens va tocar una entrada per assistir a un concert molt especial que van fer a un refugi antiaeri de Barcelona organitzat per l’Enderrock. Així doncs, el dia abans em vaig proposar escoltar el CD uns quants cops perquè em sonessin algunes cançons com a mínim.

Em vaig trobar amb sorpresa, que les cançons d’aquest grup al qual no havia fet massa cas em van flipar i vaig estar escoltant en bucle tot el seu últim disc uns quants cops. El seu bandcamp ho posa fàcil!

Així entre dilluns i dijous, vaig tenir temps d’aprendre’m les lletres a base de buscar-les per internet, escoltar-les i sentir-me identificada. Fins i tot algunes les vaig veure dins el meu cap i les intento dibuixar.

Vam anar al concert del refugi, el dimarts al matí a les 12 del migdia. Va ser curt i acústic, però intens. Amb força, energia i una ràbia visceral ens explicaven històries de la fi del món, un crit per explicar que les persones volem ensortir-nos-en, comunicar amb altres mons tot i que sigui només amb un senyal sideral, persones que volen matar i persones que volen viure amb la gent que s’estimen. Crits suaus que a vegades s’extingeixen a l’últim alè de l’última nota de la cançó.

Dijous, a l’Apolo no erem en un refugi, però el món estava a punt d’acabar. Un escenari completament diferent. Amplificadors, microfons, escenografia, convidats especials. Ràdios i martells colisionant i volant pels aires, una planta destrossada, pintura fluorescent, una espasa, un telèfon, tots destruïts per la ràbia vestint amb imatges les cançons dels MiNE!. Tot i així, en mig de tants finals i destruccions, van caure flors, les mateixes flors que surten al videoclip de Núvol. Perquè el món s’acaba però hi segueix havent lloc per les coses petites que donen color.

Ahir a la nit vam viure una història irrepetible, era el moment, el lloc, el sentiment i les persones idònies per donar lloc als 100.000 incendis i a les flors que havien de donar fi, per un moment, al nostre món.