No estàs obligada a estar feliç, ni perfecta, ni automaticament enamorada.

yas hospitalLa setmana que ve fara 18 mesos d’aquest moment. El part havia anat molt bé, però estava esgotada, i encara assimilant el que havia viscut i sense tenir ni idea de tot el que havia de venir.

Empoderada però aterrada a la vegada. A punt de viure allò que en diuen PUERPERI. Els primers mesos després del part, poden ser els 40 dies de rigor que marca el sistema, o més.

No, no em vaig enamorar de seguida. Va venir amb els dies i les setmanes, amb els mesos. Per un instant vaig sentir que allò no estava bé, com era que “totes” estan en un núvol de sucre quan pareixen, i jo no? A sobre, el Damià no aconseguia mamar sense ajuda. Va perdre molt de pes, més del que és saludable en un bebè acabat de néixer. I va trigar ben bé dos mesos a tenir un pes prou bo perquè la pediatra i la infermera ens deixessin respirar. Dos mesos de cansament, de llet materna i de llet artificial, de teta i biberons, de sentir-me molt sola quan la baixa de l’A es va acabar, quan els meus pares van tornar cap a casa seva, quan l’A marxava els matins a treballar. Amb aquesta pressió, qui es podia relaxar? Qui es podia enamorar?

També hi havia moments bons, evidentment, però avui em vull centrar en els baixos, perquè no se’n parla. Avui he llegit un article sobre la imatge que projecten les famoses del seu postpart estupendo, maquillat i pentinat, i per això he volgut escriure una mica. Perquè la gran majoria de fotos que veuràs per internet són de dones fantàstiques, arreglades, depilades, maquillades, pentinades i amb la casa endreçada que estan en un núvol envoltat d’arcs de Sant Martí. Qui sap, la seva vida potser realment és així, però estic bastant segura que serien una excepció. Perquè hem d’assemblar-nos a elles? Qui diu que hem de ser com elles, i no com la veïna que veiem cada matí baixant l’ascensor amb el cotxet, o el portabebès, amb unes ulleres fins les galtes, una taca de llet agra a la samarreta i un monyo fet ràpid que surt un moment a estirar les cames amb l’excusa d’anar a comprar el pa?

Parlo des de la meva pròpia experiència, tot i que estic segura que no s’allunya molt dels postparts d’altres mares que conec. Si a sobre de tota aquesta pressió, necessària perquè el Damià no estava bé, encara m’hagués estat sentint obligada a estar perfecta, sense ulleres, pentinada, feliç i radiant, i amb forces de superwoman perquè casa nostra estigués lluent, tot encara hauria estat més difícil, més dur, més cru.

No estàs obligada a recuperar-te ràpid físicament, de fet, no estàs ni obligada a recuperar-te. No estàs obligada a estar feliç, no estàs obligada a somriure a la càmara, no estàs obligada a ser perfecta. Hi ha tantes emocions que no coneixies que entren i surten i et regiren i et fan treure les entranyes com qui gira un mitjó, que és possible que ja no et reconeguis, que t’hagis de tornar a trobar. I a sobre, has d’estar perfecta?

L’únic consell que donaria a una mare en ple postpart, és que parli amb el seu voltant, del que va bé, del que va malament, que si té un dia dolent l’expliqui a les seves amistats, a la seva parella, que es tregui el pes de sobre, que comparteixi el malestar, que no tingui por de demanar ajuda, suport, i que es permeti estones de cuidar-se a si mateixa, d’estar amb ella mateixa.  Els primers mesos solen ser durs, és esperable que ho siguin. Potser no ho hauràs vist enlloc, però passa, existeix, el puerperi no són els pares, i no (o no sempre) dura només 40 dies.

 

 

Anuncis

Sang i llet agra.

He creat vida.
Vaig gestar un cos amb ànima i sentiments, la Persona.
L’alimento. L’acarono. L’abraço.teta
Menja. Caga. Pixa. Vomita. Creix. Viu. Estima. Sent.

La meva roba fa olor de llet agra.
De llet digerida.
Sóc llet.
La meva llet.
La que jo fabrico i emmagatzemo continuament fins que el meu fill necessita beure’n.

Mama. Mama de les meves mames.
Aprèn. Plora. Crida. Remuga.
A crits reclama el que és seu.
Amb tres mesos ja és prou independent per saber el que necessita.
Ja té la força per fer-se valer, per dir que és aquí.
Per dir que ell també ha de ser escoltat.

I entretant torna a mi la sang.
La meva sang.
La que jo acumulo en el meu úter i s’escapa quan un òvul no s’hi enganxa
Cada mes tornarà a desprendre’s per caure, per perdre’s, per ser un riu.
Mai em banyaré dues vegades en la mateixa sang.

Sang i llet agra.

Les muntanyes russes que venen i van.
El cicle de quatre estacions que cada mes transporten sensacions que em desdefineixen.

Com conviure amb ambdós estats?
Els revolts i els ràpids d’un riu de sang.
Les cascades i els gorgs d’un riu de llet.

Sóc hormona,
sóc tendresa,
sóc una abraçada imaneta
sóc calidesa.

Ell fet de la meva sang i de la meva llet desprèn una pau mai sentida.
Puresa i felicitat concentrats en la genuïtat d’un somriure a punt de ser alimentat.

De quan després de l’enèsim concert la Yasmina va veure que necessitava parar (una mica).

Un bon dia em vaig sentir molt cansada de ser fan incondicional. Un bon dia em vaig fer dels que només repeteixen de tant en tant. Un bon dia em vaig adonar que ser fan incondicional era un succedani d’enfrontar-me a certes pors. Un bon dia, de ja fa uns bons anys, vaig necessitar frenar, i mirar i veure amb ulls més crítics.

Aquell dia les meves prioritats van canviar.

Més temps amb els amics. Més temps per pensar en mi. Més temps per seguir assaborint les rutes i nits de concerts ara preses amb més calma. Més temps per posar sentit al desordre. Més temps per raonar les meves raons amb mi mateixa. Més temps per somriure-li a vida. Més temps per calcular cada pas. Més temps per posar seny. Més temps per trobar l’estabilitat. Més temps per buscar el que em calia. Més temps per discernir la necessitat de la voluntat. Més temps per fer fugir fantasmes. Més temps per descansar les emocions. Més temps per centrar les energies en objectius reals. Més temps, en resum, per “tenir un bon pla per poder reduïr el marge d’error.”

Lots de vins i cava.

Es poden guanyar i rebre molts lots de vins i cava en aquesta vida. En sortejos, a la feina, a la tòmbola, pel carrer,a la ràdio, regalats per la cara i amb carinyo, en un súper, en un “rasca y gana”, en el sorteig del mercat de la ciutat, del “Carrefuá” o el Mao de la cantonada. Et poden tocar moltes coses gratis en aquesta vida, no seràn diners mai, però eh, unes ampolles de vi, una entrada a un concert o a una obra de teatre, o uns bombons no estan mai de més.

D’aquests lots de vins pots fer-ne diferents coses.

Pots guardar les tres ampolles i escollir una sola persona amb qui compartir-les, sense saber si després ell o ella també voldrà compartir íntegrament les seves amb tu.

També tens la opció de guardar-les bé fins que aparegui la persona adequada amb qui beure el vi i el cava. Ara, corres el risc de que la persona en qüestió no arribi mai o que arribi quan el vi ja s’hagi picat.

Abstenir-se de guardar-les i beure-les un sol. Beure sol no és recomanable.

Existeix la opció de no reservar les ampolles per ningú en concret. D’anar-les obrint a mida que vagis coneixent a persones amb qui et vingui de gust compartir-les. Una per persona, sense passar-se. No s’ha de donar massa d’entrada. Després ja es veurà si amb alguna d’aquestes persones hi voldràs compartir les entrades, els bombons o els concerts.

Pots organitzar un sopar amb els amics i compartir amb tots una vetllada simpàtica, divertida i amena regada amb el vi blanc o negre que tothom haurà posat dels seus respectius lots.

En tot cas, jo optaria per fer una barreja de les dues últimes opcions. Ni apostar tot a negres, ni a blanques, ni a cors, ni asos, ni com sigui que es fan les apostes als casinos. Optaria per anar vivint la vida i el que arribi com et vingui, i donar a petites i grans dosis a les persones que ens anem trobant pel camí, amics, amants, família, amors. Segons com, quant i què el teu cor et demani d’oferir.

Potser en un primer moment posaries tot el vi a la “parrilla” però després descobreixes que l’altra persona no ho vol o que a tu tampoc et venia tant de gust. Doncs alegra’t de no haver-ho donat tot d’entrada, perquè la ressaca encara hauria estat més dolorosa, llarga i insistent.

Amb el fred i les mandarines, la nostàlgia.

Passejant pel carrer el fred s’enfila pels narius i s’endinsa profundament dins el cervell. Els vents, les pluges i potser les neus ja són aquí a punt per descarregar. T’enfonses bé dins el teu abric i t’amagues sota el barret. Llàstima que l’abric és vermell i no pots passar desapercebuda, avui que et ve poc de gust creuar-te amb gent pel carrer.

A les botigues ja es comencen a vendre articles de Nadal tot just acabada la castanyada, que des de fa anys es va convertint en una mena de tradició americanitzada amb disfresses de bruixes, zombies i polítics. Garlandes, boles de nadal, arbres platejats, corones sintètiques, pessebres inflables, caganers higienitzats. Tot continua dient, “compra, compra, compra”.

A casa la olor de les primeres mandarines de la temporada et porta records feliços dels sopars de diumenges d’advent. Sopars extraordinaris, tots cinc als vespres dels diumenges de desembre, al voltant d’una taula. Espelmes cremant en una corona. Plegàvem la pell del cítric ben a prop de les flames i unes gotetes  feien una espurna passant pel foc.

Fa anys que les ocupacions ens han fet perdre el costum però recordes amb tendresa els dies dolços i innocents de qui creu que durant la vida tot continuarà igual. Aquest Nadal serà diferent, i estrany. Les dues persones que més t’estimen en aquest món seran lluny de casa vivint el seu primer Nadal diferent, i estrany. Allunyats, però a prop, construirem un nou temps de Nadal.