Cops de vida.

 

IMG_20160812_102943

Quan et mous,
quan proves els teus braços,
quan experimentes amb els peus,
et fas un lloc dins el reduït món que és el meu ventre.
Petit, càlid, ingràvid, aïllat.
Et mous, ho noto, i ho veig.
Ho veiem.

Ja tens prou força per dir que existeixes.
Cada cop que ens dónes és una petita alegria.
Un senyal sideral de que ets aquí, molt a prop, a punt d’arribar.
Creixent a un ritme imparable.

Arribaràs amb la nostra ajuda,
jo t’empenyeré,
el pare m’ajudarà a empènyer,
i tu faràs el teu primer esforç descomunal.

Amb amor,
amb instint,
amb les forces que ens donaran les ganes
de veure’ns,
de tocar-nos,
de tenir-nos amb nosaltres.

Segueix fent-te lloc dins meu,
remou-me per dins.
Cada moviment és
una onada d’il·lusió,
i una meravella.

 

Anuncis

De quan després de l’enèsim concert la Yasmina va veure que necessitava parar (una mica).

Un bon dia em vaig sentir molt cansada de ser fan incondicional. Un bon dia em vaig fer dels que només repeteixen de tant en tant. Un bon dia em vaig adonar que ser fan incondicional era un succedani d’enfrontar-me a certes pors. Un bon dia, de ja fa uns bons anys, vaig necessitar frenar, i mirar i veure amb ulls més crítics.

Aquell dia les meves prioritats van canviar.

Més temps amb els amics. Més temps per pensar en mi. Més temps per seguir assaborint les rutes i nits de concerts ara preses amb més calma. Més temps per posar sentit al desordre. Més temps per raonar les meves raons amb mi mateixa. Més temps per somriure-li a vida. Més temps per calcular cada pas. Més temps per posar seny. Més temps per trobar l’estabilitat. Més temps per buscar el que em calia. Més temps per discernir la necessitat de la voluntat. Més temps per fer fugir fantasmes. Més temps per descansar les emocions. Més temps per centrar les energies en objectius reals. Més temps, en resum, per “tenir un bon pla per poder reduïr el marge d’error.”

T’escriuria perquè no recordo el nom d’aquell cafè.

Si segueixo aquí asseguda,
escampada,
sobre la taula del menjador
pensant i amb el mòbil a la mà
acabaré rascant el teu número de telèfon
de la neurona que encara em queda sencera
i t’acabaré fent arribar un missatge.

Et preguntaria: què tal?

Però el que realment el meu cos demana que et digui
són tot de retrets que ja no durien enlloc.

La teva cara es va esvanint
del meu record,
he de fer esforços
per recompondre els teus gestos
i les teves mirades.

Ja he après que parlar-te,
esperar una resposta, una reacció,
no em serveix per més que
per obrir-me una ferida
que a poc a poc acabarà de tancar.

Però tinc alguna connexió dins el cervell
amb un programa de repetició que de tant en tant
em fa tornar a veure l’episodi en que
vull seguir intentant que
tinguem una relació cordial.
D’amics. De colegues. De coneguts.

Al mateix temps voldria poder
enviar-te un missatge que
no puguis contestar.

Perquè si tornessis a aparèixer en persona,
de carn, sang, ungles i ossos,
de sorpresa, sense esperar-ho, en algun lloc indefinit,
les cames em farien figa
però em permetrien córrer
fins allunyar-me bé de tu
i que tornis a ser un punt negre a l’horitzó.

Si mai sóc mare.

Si mai arribo a ser mare, que sigui en un país on ja ningú persegueixi una llengua per aniquilar-la. On es respecti la llengua dels altres, sigui d’Espanya, sigui de França, sigui d’Oz. Un país on haguem après de la repressió per no exercir-la damunt els altres. Un país que no oblidi per tal de no repetir el que en el nostre petit país es va patir.

Vull viure en un lloc on no hi regni un àliga que espera el millor moment per atacar i cridar les seves companyes. Que no hi hagi odi contra tot allò que és diferent. Que no s’ataqui tot allò que és bo i/o millor, si no que se n’aprengui. Que es vulgui créixer, renovar-se, veure més enllà i no estancar-se en els temps del Lalala.

Si mai arribo a ser mare, parlaré als meus fills, llegiran, cantaran, escriuran, i dibuixaran en català, si som a Catalunya els escolaritzaré en català. Els animaré a que aprenguin més llengües, que més coneixement fa més riquesa d’esperit, un cervell i una ment més despertes. Que com més saps més fàcil és aprendre i omplir-se de saber.

Els parlaré dels temps en que la seva llengua i els que la parlavem erem perseguits i menyspreats, perquè com jo, que em parlàven del temps en que la llengua del meu pare i tots els que la parlaven eren perseguits i menyspreats, apreciin i estimin amb més força la seva identitat.

Si em deixés anar

Si em deixés anar a poc a poc cauria en un pou fosc que m’és familiar.

Si tanqués els ulls i m’adormís durant hores i hores deixant-ho passar tot.

Si m’estirés amb la ment en blanc amb la vista posada en coses buides.

Si fós el mateix llegir que escoltar que mirar que menjar i tot tingués el mateix gust insípid.

Si deixés espetegar els fils que ho aguanten tot i endur-me una trompada,

em seria impossible continuar.

Però em segueixo agafant, segueixo desperta, segueixo omplint, segueixo posant sal quan cal.

I alguna cosa em diu que segueixi, em demana que no em rendeixi.*

M’estenc la mà cada matí per aixecar-me a mi mateixa.

Podent ser la meva pitjor enemiga, escullo intentar ser la millor.

M’estiro, i em punxo i em dóno una empenta cada vegada que el meu cos demana quedar-se estirat al llit.

 

*Alguna cosa-Gossos

 

Pamparampam.

yas20001text-

Pamparara, pampararaparapapa.

I així cantussejant dolçament acaba el dia,
entre paraules i repics de teclats.

Plàcidament es va tancant la porta de les dotze,
el llindar de l’hora d’anar a dormir.

La revolta de pensaments no s’atura,
mil coses al cap en fila i en desordre,
recapitules, endreces, deixes escapar,
i apuntes.

Et graves a foc els teus ideals,
les teves creences,
els teus principis, les teves opinions.

Et tatues per si mai perds el nord,
que la vida gira i continuarà girant.

Que cal aguantar l’equilibri,
que cal caminar, no defallir.
Que sense esforç la vida no compta,
que sense la baralla contra les adversitats
només pots fer que quedar-te al lloc on estàs.

Que demà sempre hi haurà un altre dia, i un altre, i un altre.

Que tindrem oportunitats per tornar a fer les coses,
si cacem les ocasions per fer-les per primer cop.

Es ralenteixen els minuts i canviem de dia,
en uns segons hem empès l’any una mica més endavant.

Per seguir posant un peu davant de l’altre,
per continuar la història que vas començar ahir,
per persistir en la vivència del temps que tens entre les mans.

http://www.youtube.com/watch?v=YIkX6dBEIqs