Set mesos, quatre dies i deu hores, per ser precisa.

Captura de pantalla 2017-05-19 a les 15.54.57Avui fa set mesos i un dia (vaig aprofitar un moment que dormia que va durar poc així que… avui ja set mesos i cinc dies) que el Damià va dir hola al món. La meva vida ha fet un tomb, un salt i un canvi de planeta, o de lliga. Tinc la sort que de moment no cal que treballi, ei però amb el cinturó estret no us penseu, i passo tot el dia amb ell.

Literalment d’un dia per l’altre, un matí encara anava a treballar i al següent tenia el Patufet dormint entre els meus braços a l’hospital, vaig passar de no parar quasi per casa a ser una mare primerenca a ple temps. I a ser la principal posadora, estenedora i plegadora de rentadores, buidar i omplir rentaplats, cuinar, netejar trastos, endreçar una mica… El que es pot. La veritat, a vegades aprofito alguna estona, al matí, quan encara dorm, per veure aquella serie que m’agrada seguir, o fer una miqueta de mandres. (No entraré en temes de gènere aquí, no és el tema del que vinc a parlar) (Però estic segura que si fos jo qui treballés i ell qui està a casa cuidant el Damià els rols domèstics també s’intercanviarien.)

També cal dir que amb set mesos tot això és molt més fàcil de fer que quan tenia un mes o dos, que practicament no el podia deixar anar i necessitava atenció encara més constant que ara. Amb un mes amb prou feines podia fer una truita. Ara ja puc fer arrossos, sofregits i pastissos. A un ritme diferent, però puc.

Mares parides “ahir”: aquesta dependència brutal es va relaxant, creieu-me! I us sentireu més segures i amb menys pors. Una cosa du a l’altre!

El part va ser natural, sense anestesia, una experiència empoderadora fantàstica. Ho tornaria a fer. Hi ha una força desconeguda que surt de dins que t’ajuda i et va guiant, explicant, com ho has de fer. Aquesta força és teva, sempre hi ha estat. Informar-te, mentalitzar-te i preparar-te físicament abans de fer-ho ajuda, però estic segura que qualsevol dona ho podria fer encara que sigui sense preparar-se massa. Bé que ho feien fa segles, oi? Un bon equip de llevadores també ajuda molt a l’hora de fer-ho, i la presència de la parella, esclar. I surts de l’hospital amb la impressió que ets capaç de tot i més.

El Damià és un nen fantàstic. Es mou, juga, descobreix, es queixa, plora quan ho necessita, i riu, riu moltíssim, i abraça, i mira, i allarga el bracet quan vol que li agafi la mà o tocar-me mentre mama, encara no gateja però es desplaça, i com es desplaça!, fins al lloc que vol explorar.

Al mig de tot això, d’aquest món a part en el que em trobo, a vegades penso en les coses que m’agradaria fer quan tingués una estoneta per mi. Dibuixar, il·lustrar, escriure, endreçar els meus materials per posar en marxa projectes aturats, llegir aquell article, buscar aquella informació.

Doncs a vegades, quan la cuina ja està neta, la roba està plegada, el menjador endreçat i el sopar preparat a les quatre de la tarda per poder anar a dormir d’hora, i a més el Damià dorm la seva curta segona migdiada; quan tinc l’estoneta ideal per escriure una mica, dibuixar, il·lustrar, endreçar, projectar, llegir, informar-me… Quan apareix aquell moment esperat, aquella estona en que podria posar-m’hi, a vegades, no recordo què volia fer o no estic inspirada per dibuixar, ni per il·lustrar, ni per escriure.

M’aboco tant en cuidar la vida d’aquest ésser meravellós que ha sortit de mi que em costa recordar què necessitava jo fa uns dies. La primera sensació que tinc quan arriba l’estoneta per mi, és que “ara que puc, no sé què fer”.

Altres estones, moltes, quasi a totes hores, dubto. Dubto de sí ho estic fent bé, de si menja prou, de si estem fent bé la introducció dels aliments, de si va massa abrigat, o massa poc. De si volem correr massa, de si correm massa poc. M’informo de tot el que no veig clar, i al final hi ha massa opinions diferents, massa maestrillos. Al final decideixo, decidim, fer la nostra, fer servir el sentit comú, però mai les tinc totes. El sentit comú no ens fa nutricionistes, per exemple. Arriba un punt que oblido aquell empoderament que vaig sentir quan vaig parir.

També rebo consells no demanats. Menys dels que pensava que rebria, sí, però més dels que necessito. Un consell no demanat implica una opinió que tampoc volem ni necessitem. Evidentment, si gràcies al consell podem salvar la vida o la salut física o mental del nostre fill, l’acceptarem i si és adequat és probable que l’apliquem. Ara, si és sobre criança, siusplau, guarda-te’l fins que te’l demanem. Si la caguem, ja n’aprendrem. A ser pares, com en tot, se n’ha d’aprendre. Si ens ho donen tot fet no té cap gràcia ni aprenem de veritat.

Una mare primerenca, en general, dubta, pateix, no sap. Tots els primers cops del seu (seu?) infant son també el primer cop dels pares. Si a sobre rep deu, cent o mil opinions sobre cada tema que la preocupa encara serà més difícil que se senti segura.

Evidentment per salut mental arriba un moment que els consells i opinions, aquests que venen del nores, em patinen. Anem fent com bonament pensem que farem bé.

Perquè el Damià ens necessita segurs, tranquils, empoderats, contents, informats però no sobreinformats, i sobretot, presents, conscients i amb molt d’amor i afecte, i respecte.

 

Ai!! Sembla que no… Però surto de casa! Quedo amb amigues. Amigues mares per compartir les experiències i empatitzar i amigues que no ho són per desconnectar una mica d’aquest món a part. Faig activitats fora de casa. Per ara totes (o quasi totes) amb ell perquè hem decidit que, ja que podem, estigui sempre amb mi. Com a mínim fins que tingui un any i/o hagi trobat feina.

Anuncis

24/7

damiablauEl cursor pampalluga esperant que escrigui alguna cosa. El teclat del despatx del balcó ressona mentre qui el fa anar estudia. Els radiadors van fent soroll tot escalfant la casa. El més petit estirat al meu costat fa la pipa i remuga qui sap què. Mossega una manta. Es descobreix un genoll. Es descobreix un peu. Segueix remugant. El miro. No aconseguia fer la pipa. Ve l’estudiant, saluda al petit, i el petit somriu. La mare s’ho mira i observa. La vida va passant davant els seus ulls. Fa quatre mesos que la vida creix a passos de gegant. A pas d’un petit que ho té tot per descobrir. El més bonic i el més dur d’acompanyar una existència, el més bonic i el més dur d’experimentar una vida que no és la teva però que tu has creat.

El petit fa la pipa. Segueix dient coses en el seu idioma. Prova de fer la croqueta. Em rasca el genoll, ho sap? No. Em sembla que encara no ho sap. Es mira la mà per milèsima vegada. Aviat descobrirà que és seva i que la pot controlar.

La vida, la teva, a vegades sembla congelada. Aturats els dies s’assemblen molt l’un a l’altre, i al mateix temps mai és el mateix. Cada dia descobrint alguna cosa diferent, però molt igual a la passada. D’una manera brutal el petit et necessita. Ho sabies, però fins que no el tens entre els teus braços, brut, llefiscós i assedegat de calor, no descobreixes com de gran i bestial és aquesta dependència. S’obren abismes al teu voltant, i sempre vas acompanyada. Et busques i no et trobes. El busques i no el trobes. Us busqueu i no us trobeu. I el món al voltant no ha deixat de girar. Ets alguna cosa més, a part de mare?