BURLESCA TIRORIRO

Featured image

Coses del temps.
Coses de la vida.
Coses de les coses que cadascú fa amb el seu temps, en la seva vida.

Coses de les relacions interpersonals.
Coses de tenir o no tenir en compte els altres.
Coses de tenir o no tenir en compte les relacions interpersonals que tenim amb els altres.

Coses de la voluntat.
Coses de mantenir velles amistats.
Coses de mantenir la voluntat de mantenir velles amistat.

Coses de l’espai i la distància.
Coses de prioritats.
Coses de deixar que la distància i l’espai canviin les teves prioritats.

Coses d’oblidar.
Coses de l’amistat.
Coses d’oblidar l’amistat que t’unia a algú altre.

Coses que passen.
Coses inevitables.
Coses que inevitablement passaran un dia o un altre.

Però no és cosa d’acabar de malmetre la “cosa”.
Però no és cosa d’aparèixer un dia del no res.
Però no és cosa de caure rendida al seus peus quan aquell dia et demanen que els salvis la vida.
Però no és cosa d’ignorar durant anys.
Però no és cosa d’haver-se mantingut a l’espera durant tants mesos.

És cosa de perdre la vena dels ulls,
i finalment,
cosa de desprendre’s del que era important,
del que era un miratge,
i oblidar tota possibilitat de tornar
a la cosa de quan només
era cosa de dipositar tota la confiança
en aquell receptacle de persona
a qui anomenaves “amistat”.

Silenci, que plou.

PhotoGrid_1429182978691

Avui el dia i tu no esteu massa ben avinguts. Ell vol ploure. Tu vols que sigui brillant. T’estaries a casa, però el temps, el del rellotge, no el del cel, ha volgut que avui tornis quan es faci fosc. I ara ja plou, i ens haurem de calçar, i agafar el paraigua divertit que et recorda a quan hauries pogut saltar als bassals de petit però no ho feies perquè eres bon nen, assenyat, pacient. On eres quan encara tenies capacitat de volar?

De quan després de l’enèsim concert la Yasmina va veure que necessitava parar (una mica).

Un bon dia em vaig sentir molt cansada de ser fan incondicional. Un bon dia em vaig fer dels que només repeteixen de tant en tant. Un bon dia em vaig adonar que ser fan incondicional era un succedani d’enfrontar-me a certes pors. Un bon dia, de ja fa uns bons anys, vaig necessitar frenar, i mirar i veure amb ulls més crítics.

Aquell dia les meves prioritats van canviar.

Més temps amb els amics. Més temps per pensar en mi. Més temps per seguir assaborint les rutes i nits de concerts ara preses amb més calma. Més temps per posar sentit al desordre. Més temps per raonar les meves raons amb mi mateixa. Més temps per somriure-li a vida. Més temps per calcular cada pas. Més temps per posar seny. Més temps per trobar l’estabilitat. Més temps per buscar el que em calia. Més temps per discernir la necessitat de la voluntat. Més temps per fer fugir fantasmes. Més temps per descansar les emocions. Més temps per centrar les energies en objectius reals. Més temps, en resum, per “tenir un bon pla per poder reduïr el marge d’error.”

T’escriuria perquè no recordo el nom d’aquell cafè.

Si segueixo aquí asseguda,
escampada,
sobre la taula del menjador
pensant i amb el mòbil a la mà
acabaré rascant el teu número de telèfon
de la neurona que encara em queda sencera
i t’acabaré fent arribar un missatge.

Et preguntaria: què tal?

Però el que realment el meu cos demana que et digui
són tot de retrets que ja no durien enlloc.

La teva cara es va esvanint
del meu record,
he de fer esforços
per recompondre els teus gestos
i les teves mirades.

Ja he après que parlar-te,
esperar una resposta, una reacció,
no em serveix per més que
per obrir-me una ferida
que a poc a poc acabarà de tancar.

Però tinc alguna connexió dins el cervell
amb un programa de repetició que de tant en tant
em fa tornar a veure l’episodi en que
vull seguir intentant que
tinguem una relació cordial.
D’amics. De colegues. De coneguts.

Al mateix temps voldria poder
enviar-te un missatge que
no puguis contestar.

Perquè si tornessis a aparèixer en persona,
de carn, sang, ungles i ossos,
de sorpresa, sense esperar-ho, en algun lloc indefinit,
les cames em farien figa
però em permetrien córrer
fins allunyar-me bé de tu
i que tornis a ser un punt negre a l’horitzó.

Dijous

Image

La força de voluntat contra la debilitat que infereixen, misteriosament, els dijous.

Són plàcids, tranquils, com qualsevol altre dia de la setmana.

A mida que passa el dia vas recordant, pensant, enyorant.

Al vespre tot és melancòlic, t’envolta una mena de tristesa.

I a la nit, dins la foscor t’entra un impuls que podries controlar amb la ment, però el cor guanya.

Acabes enviant un missatge, una senyal, sense la resposta esperada, sense resposta.

Però aquest dijous serà diferent.

Un dijous que comença amb melodies noves, nous aires de calor i primavera.

Colors que tornen després d’aquest hivern adormit en mig de llençols sense canviar.

La joia que es suma de dies assolellats, d’amics en amics, d’alegria en alegria.

Vols que segueixi viva la sensació de plenitud, que continuï la llum, la calor.

Que estigui sencera quan arribi el matí, que cap missatge sense receptor, que tu has enviat, ho espatlli.

I avui, com el proper dijous, no hi pensaràs, no serà ningú important. I seguiràs caminant.

Si em deixés anar

Si em deixés anar a poc a poc cauria en un pou fosc que m’és familiar.

Si tanqués els ulls i m’adormís durant hores i hores deixant-ho passar tot.

Si m’estirés amb la ment en blanc amb la vista posada en coses buides.

Si fós el mateix llegir que escoltar que mirar que menjar i tot tingués el mateix gust insípid.

Si deixés espetegar els fils que ho aguanten tot i endur-me una trompada,

em seria impossible continuar.

Però em segueixo agafant, segueixo desperta, segueixo omplint, segueixo posant sal quan cal.

I alguna cosa em diu que segueixi, em demana que no em rendeixi.*

M’estenc la mà cada matí per aixecar-me a mi mateixa.

Podent ser la meva pitjor enemiga, escullo intentar ser la millor.

M’estiro, i em punxo i em dóno una empenta cada vegada que el meu cos demana quedar-se estirat al llit.

 

*Alguna cosa-Gossos

 

Pamparampam.

yas20001text-

Pamparara, pampararaparapapa.

I així cantussejant dolçament acaba el dia,
entre paraules i repics de teclats.

Plàcidament es va tancant la porta de les dotze,
el llindar de l’hora d’anar a dormir.

La revolta de pensaments no s’atura,
mil coses al cap en fila i en desordre,
recapitules, endreces, deixes escapar,
i apuntes.

Et graves a foc els teus ideals,
les teves creences,
els teus principis, les teves opinions.

Et tatues per si mai perds el nord,
que la vida gira i continuarà girant.

Que cal aguantar l’equilibri,
que cal caminar, no defallir.
Que sense esforç la vida no compta,
que sense la baralla contra les adversitats
només pots fer que quedar-te al lloc on estàs.

Que demà sempre hi haurà un altre dia, i un altre, i un altre.

Que tindrem oportunitats per tornar a fer les coses,
si cacem les ocasions per fer-les per primer cop.

Es ralenteixen els minuts i canviem de dia,
en uns segons hem empès l’any una mica més endavant.

Per seguir posant un peu davant de l’altre,
per continuar la història que vas començar ahir,
per persistir en la vivència del temps que tens entre les mans.

http://www.youtube.com/watch?v=YIkX6dBEIqs