BURLESCA TIRORIRO

Featured image

Coses del temps.
Coses de la vida.
Coses de les coses que cadascú fa amb el seu temps, en la seva vida.

Coses de les relacions interpersonals.
Coses de tenir o no tenir en compte els altres.
Coses de tenir o no tenir en compte les relacions interpersonals que tenim amb els altres.

Coses de la voluntat.
Coses de mantenir velles amistats.
Coses de mantenir la voluntat de mantenir velles amistat.

Coses de l’espai i la distància.
Coses de prioritats.
Coses de deixar que la distància i l’espai canviin les teves prioritats.

Coses d’oblidar.
Coses de l’amistat.
Coses d’oblidar l’amistat que t’unia a algú altre.

Coses que passen.
Coses inevitables.
Coses que inevitablement passaran un dia o un altre.

Però no és cosa d’acabar de malmetre la “cosa”.
Però no és cosa d’aparèixer un dia del no res.
Però no és cosa de caure rendida al seus peus quan aquell dia et demanen que els salvis la vida.
Però no és cosa d’ignorar durant anys.
Però no és cosa d’haver-se mantingut a l’espera durant tants mesos.

És cosa de perdre la vena dels ulls,
i finalment,
cosa de desprendre’s del que era important,
del que era un miratge,
i oblidar tota possibilitat de tornar
a la cosa de quan només
era cosa de dipositar tota la confiança
en aquell receptacle de persona
a qui anomenaves “amistat”.

Abraçades enyorades.

Estampides de sons, de crits, d’onades de passió, de glops d’alè, d’embolcalls d’intensitat. Tot cau damunt meu de cop i em trobo immersa i nedant a contracorrent en un mar de sentiments barrejats des de fa temps.

La música m’enllaça amb el sentiment que més em toca. El canvi, el gran canvi. Ells han marxat i a casa tot canvia, gent nova, normes noves, pressupostos nous, límits nous, pors noves.

Abraçades enyorades.

La vida es complica i intento aferrar-me a alguna cosa però no ho acabo de trobar.

Una espiral de situacions al meu voltant, desordenades, importants, sense ordre ni concert, sense saber-ne la prioritat. Es solapen, es freguen i es desmunten i perden el centre i l’equilibri. Cauen damunt meu i he de buscar com treure-me-les de sobre per col·locar-les a la prestatgeria que encara he de muntar.

I al mig de tot això, com puc seguir creient en un futur que ens estan prenent? Hauré de marxar d’aquí per poder rebre alguna cosa de la vida que jo mateixa m’estic creant? Tot s’ensorra, i com més va, més terra per damunt dels meus, nostres, somnis.

Hi ha dies que costa veure el got mig plè.

Mentrestant la vida continua avançant a trompicons, a fogonades d’esforç i bloqueigs. Sempre buscant i trobant els somriures que van per sobre de tot això que reflota de tant en tant.

Estaríamos juntos todo el tiempo
Hasta quedarnos sin aliento
Y comernos el mundo, vaya ilusos.
Y volver a casa en año nuevo.

Pero todo acabó y lo de menos
Es buscar una forma de entenderlo.
Yo solía pensar que la vida es un juego
Y la pura verdad es que aún lo creo.