BURLESCA TIRORIRO

Featured image

Coses del temps.
Coses de la vida.
Coses de les coses que cadascú fa amb el seu temps, en la seva vida.

Coses de les relacions interpersonals.
Coses de tenir o no tenir en compte els altres.
Coses de tenir o no tenir en compte les relacions interpersonals que tenim amb els altres.

Coses de la voluntat.
Coses de mantenir velles amistats.
Coses de mantenir la voluntat de mantenir velles amistat.

Coses de l’espai i la distància.
Coses de prioritats.
Coses de deixar que la distància i l’espai canviin les teves prioritats.

Coses d’oblidar.
Coses de l’amistat.
Coses d’oblidar l’amistat que t’unia a algú altre.

Coses que passen.
Coses inevitables.
Coses que inevitablement passaran un dia o un altre.

Però no és cosa d’acabar de malmetre la “cosa”.
Però no és cosa d’aparèixer un dia del no res.
Però no és cosa de caure rendida al seus peus quan aquell dia et demanen que els salvis la vida.
Però no és cosa d’ignorar durant anys.
Però no és cosa d’haver-se mantingut a l’espera durant tants mesos.

És cosa de perdre la vena dels ulls,
i finalment,
cosa de desprendre’s del que era important,
del que era un miratge,
i oblidar tota possibilitat de tornar
a la cosa de quan només
era cosa de dipositar tota la confiança
en aquell receptacle de persona
a qui anomenaves “amistat”.

De quan després de l’enèsim concert la Yasmina va veure que necessitava parar (una mica).

Un bon dia em vaig sentir molt cansada de ser fan incondicional. Un bon dia em vaig fer dels que només repeteixen de tant en tant. Un bon dia em vaig adonar que ser fan incondicional era un succedani d’enfrontar-me a certes pors. Un bon dia, de ja fa uns bons anys, vaig necessitar frenar, i mirar i veure amb ulls més crítics.

Aquell dia les meves prioritats van canviar.

Més temps amb els amics. Més temps per pensar en mi. Més temps per seguir assaborint les rutes i nits de concerts ara preses amb més calma. Més temps per posar sentit al desordre. Més temps per raonar les meves raons amb mi mateixa. Més temps per somriure-li a vida. Més temps per calcular cada pas. Més temps per posar seny. Més temps per trobar l’estabilitat. Més temps per buscar el que em calia. Més temps per discernir la necessitat de la voluntat. Més temps per fer fugir fantasmes. Més temps per descansar les emocions. Més temps per centrar les energies en objectius reals. Més temps, en resum, per “tenir un bon pla per poder reduïr el marge d’error.”

Si mai sóc mare.

Si mai arribo a ser mare, que sigui en un país on ja ningú persegueixi una llengua per aniquilar-la. On es respecti la llengua dels altres, sigui d’Espanya, sigui de França, sigui d’Oz. Un país on haguem après de la repressió per no exercir-la damunt els altres. Un país que no oblidi per tal de no repetir el que en el nostre petit país es va patir.

Vull viure en un lloc on no hi regni un àliga que espera el millor moment per atacar i cridar les seves companyes. Que no hi hagi odi contra tot allò que és diferent. Que no s’ataqui tot allò que és bo i/o millor, si no que se n’aprengui. Que es vulgui créixer, renovar-se, veure més enllà i no estancar-se en els temps del Lalala.

Si mai arribo a ser mare, parlaré als meus fills, llegiran, cantaran, escriuran, i dibuixaran en català, si som a Catalunya els escolaritzaré en català. Els animaré a que aprenguin més llengües, que més coneixement fa més riquesa d’esperit, un cervell i una ment més despertes. Que com més saps més fàcil és aprendre i omplir-se de saber.

Els parlaré dels temps en que la seva llengua i els que la parlavem erem perseguits i menyspreats, perquè com jo, que em parlàven del temps en que la llengua del meu pare i tots els que la parlaven eren perseguits i menyspreats, apreciin i estimin amb més força la seva identitat.

Aprendre la delicadesa.

Amb les nits de gintònics i decadències havia après a desfer-se dels homes al matí amb les primeres llums. A buscar-los de nou al caure la nit.

Havia interioritzat soledats i tristeses matinals, i formaven part de cada trobada fugaç i previsible amb homes delerosos de sexe i cossos d’un sol ús.

Havia après a no connectar el cos i el sentiment de tendresa que feia molt de temps que ja no sentia. Tendresa que certament i sense saber-ho, no havia deixat mai de buscar.

Per això el dia que es va trobar que a més dels pits també li tocaven l’ànima, i amb delicadesa, va decidir que ho volia aprendre tot de nou.