Sang i llet agra.

He creat vida.
Vaig gestar un cos amb ànima i sentiments, la Persona.
L’alimento. L’acarono. L’abraço.
Menja. Caga. Pixa. Vomita. Creix. Viu. Estima. Sent.

La meva roba fa olor de llet agra.
De llet digerida.
Sóc llet.
La meva llet.
La que jo fabrico i emmagatzemo continuament fins que el meu fill necessita beure’n.

Mama. Mama de les meves mames.
Aprèn. Plora. Crida. Remuga.
A crits reclama el que és seu.
Amb tres mesos ja és prou independent per saber el que necessita.
Ja té la força per fer-se valer, per dir que és aquí.
Per dir que ell també ha de ser escoltat.

I entretant torna a mi la sang.
La meva sang.
La que jo acumulo en el meu úter i s’escapa quan un òvul no s’hi enganxa
Cada mes tornarà a desprendre’s per caure, per perdre’s, per ser un riu.
Mai em banyaré dues vegades en la mateixa sang.

Sang i llet agra.

Les muntanyes russes que venen i van.
El cicle de quatre estacions que cada mes transporten sensacions que em desdefineixen.

Com conviure amb ambdós estats?
Els revolts i els ràpids d’un riu de sang.
Les cascades i els gorgs d’un riu de llet.

Sóc hormona,
sóc tendresa,
sóc una abraçada i
sóc calidesa.

Ell fet de la meva sang i de la meva llet desprèn una pau mai sentida.
Puresa i felicitat concentrats en la genuïtat d’un somriure a punt de ser alimentat.