Cops de vida.

 

IMG_20160812_102943

Quan et mous,
quan proves els teus braços,
quan experimentes amb els peus,
et fas un lloc dins el reduït món que és el meu ventre.
Petit, càlid, ingràvid, aïllat.
Et mous, ho noto, i ho veig.
Ho veiem.

Ja tens prou força per dir que existeixes.
Cada cop que ens dónes és una petita alegria.
Un senyal sideral de que ets aquí, molt a prop, a punt d’arribar.
Creixent a un ritme imparable.

Arribaràs amb la nostra ajuda,
jo t’empenyeré,
el pare m’ajudarà a empènyer,
i tu faràs el teu primer esforç descomunal.

Amb amor,
amb instint,
amb les forces que ens donaran les ganes
de veure’ns,
de tocar-nos,
de tenir-nos amb nosaltres.

Segueix fent-te lloc dins meu,
remou-me per dins.
Cada moviment és
una onada d’il·lusió,
i una meravella.

 

Anuncis

A cavall d’una mà suau.

Cavalls. Vents. Pluges. Sistema. Presses. Competir. Pressions. Expectatives. Judicis. Tenir. Obtenir. Posseir. Voràgine. Normes. Convencions. Obligacions. Cadenes. Caos. Desordre. Improvitzar.

Improvitzen el teu desordre, t’encadenen a un caos.
Convencions que t’obliguen a seguir les normes.

La norma que et lliga a la voràgine de voler posseir, voler obtenir.
Tenir, tenir, tenir. Mai deixar anar, mai ser lliure.

Et jutgen per les expectatives que han posat en tu.
Et jutges per les expectatives que t’has posat tu, en tu.

La pressió per competir en un joc que no has triat.
Un sistema que no contempla la possibilitat de ser, no semblar.

Vols ballar sota la pluja.
Vols deixar que el vent et despentini.
Vols anar a cavall de la teva vida.

Dur-ne tu el control.
A la teva manera.
Sense regnes.
Sense estrebades.
Sense crits.
Amb paraules.
Amb calidesa.
Amb afecte.

Amb una mà suau que et digui,

endavant.

Quan la música torna i em torna a la meva vida real.

Estic cuinant, fent el sopar per dos. Porto, portem, dues setmanes de ritmes assincopats amb els normals, estrès, feines noves, situacions inestables, futurs incerts, companys de pis volatilitzats, economia de la rissa. Estic “amassant” la carn picada per fer-ne les hamburgueses al nostre gust, pensant en tot la voràgine que portem vivint els últims dies, amb l’ordinador al costat, donant un cop d’ull de tant en tant al que passa, i el que no passa, al facebook, mirant el whatsapp quan fa falta, i tornant a les patates i mongetes al vapor, per parar-les a temps per què no s’acabin desfent. De cop m’adono que és el primer moment, possiblement en dies o setmanes, que tinc una estona per mi sola, i fluïnt d’aquest pensament, també me n’adono que fa dies que no m’he parat, no he tingut temps, no he pogut, posar-me a escoltar música.

Sacrilegi!! Escoltar música per mi acostuma a ser sinònim de poder tenir una estoneta per estar amb mi, un dibuix meu, un pensament, un instant per desconnectar del ritme, per desconnectar dels pensaments que a vegades m’inunden i em cauen a sobre en espiral.

Necessito recuperar les estones tranquil·les, la pausa. I cantar. Posar-me música per cantar. Per espantar els mals, per relaxar les neures i els problemes, per pujar el nivell d’alegria i espontaneitat a les venes. Per fluïr ben fort les idees i volar entre melodies, històries i notes… Per tornar a l’arrel que necessita l’ànima, per tornar a la placidesa de la ment descansada. Per tornar a la llavor de la calma i la pau que confereixen unes veus, instruments i notes ben posades, complementades de la meva intensitat cantada a plè pulmó dient que encara existeixo, que encara visc, que encara sóc.

BURLESCA TIRORIRO

Featured image

Coses del temps.
Coses de la vida.
Coses de les coses que cadascú fa amb el seu temps, en la seva vida.

Coses de les relacions interpersonals.
Coses de tenir o no tenir en compte els altres.
Coses de tenir o no tenir en compte les relacions interpersonals que tenim amb els altres.

Coses de la voluntat.
Coses de mantenir velles amistats.
Coses de mantenir la voluntat de mantenir velles amistat.

Coses de l’espai i la distància.
Coses de prioritats.
Coses de deixar que la distància i l’espai canviin les teves prioritats.

Coses d’oblidar.
Coses de l’amistat.
Coses d’oblidar l’amistat que t’unia a algú altre.

Coses que passen.
Coses inevitables.
Coses que inevitablement passaran un dia o un altre.

Però no és cosa d’acabar de malmetre la “cosa”.
Però no és cosa d’aparèixer un dia del no res.
Però no és cosa de caure rendida al seus peus quan aquell dia et demanen que els salvis la vida.
Però no és cosa d’ignorar durant anys.
Però no és cosa d’haver-se mantingut a l’espera durant tants mesos.

És cosa de perdre la vena dels ulls,
i finalment,
cosa de desprendre’s del que era important,
del que era un miratge,
i oblidar tota possibilitat de tornar
a la cosa de quan només
era cosa de dipositar tota la confiança
en aquell receptacle de persona
a qui anomenaves “amistat”.

Silenci, que plou.

PhotoGrid_1429182978691

Avui el dia i tu no esteu massa ben avinguts. Ell vol ploure. Tu vols que sigui brillant. T’estaries a casa, però el temps, el del rellotge, no el del cel, ha volgut que avui tornis quan es faci fosc. I ara ja plou, i ens haurem de calçar, i agafar el paraigua divertit que et recorda a quan hauries pogut saltar als bassals de petit però no ho feies perquè eres bon nen, assenyat, pacient. On eres quan encara tenies capacitat de volar?

De quan després de l’enèsim concert la Yasmina va veure que necessitava parar (una mica).

Un bon dia em vaig sentir molt cansada de ser fan incondicional. Un bon dia em vaig fer dels que només repeteixen de tant en tant. Un bon dia em vaig adonar que ser fan incondicional era un succedani d’enfrontar-me a certes pors. Un bon dia, de ja fa uns bons anys, vaig necessitar frenar, i mirar i veure amb ulls més crítics.

Aquell dia les meves prioritats van canviar.

Més temps amb els amics. Més temps per pensar en mi. Més temps per seguir assaborint les rutes i nits de concerts ara preses amb més calma. Més temps per posar sentit al desordre. Més temps per raonar les meves raons amb mi mateixa. Més temps per somriure-li a vida. Més temps per calcular cada pas. Més temps per posar seny. Més temps per trobar l’estabilitat. Més temps per buscar el que em calia. Més temps per discernir la necessitat de la voluntat. Més temps per fer fugir fantasmes. Més temps per descansar les emocions. Més temps per centrar les energies en objectius reals. Més temps, en resum, per “tenir un bon pla per poder reduïr el marge d’error.”

Tal dia, un any

Per un instant
de quatre setmanes
érem l’un amb l’altra
i de seguida no en va quedar res.

Unes ulleres, una càmara,
un malaguanyat desig.
Un cotxe inundat per aquell petó dolç.

I dolorós. I trist.

 

“Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix” (Manel)
http://www.youtube.com/watch?v=Gf_DzmXsQA0