No estàs obligada a estar feliç, ni perfecta, ni automaticament enamorada.

yas hospitalLa setmana que ve fara 18 mesos d’aquest moment. El part havia anat molt bé, però estava esgotada, i encara assimilant el que havia viscut i sense tenir ni idea de tot el que havia de venir.

Empoderada però aterrada a la vegada. A punt de viure allò que en diuen PUERPERI. Els primers mesos després del part, poden ser els 40 dies de rigor que marca el sistema, o més.

No, no em vaig enamorar de seguida. Va venir amb els dies i les setmanes, amb els mesos. Per un instant vaig sentir que allò no estava bé, com era que “totes” estan en un núvol de sucre quan pareixen, i jo no? A sobre, el Damià no aconseguia mamar sense ajuda. Va perdre molt de pes, més del que és saludable en un bebè acabat de néixer. I va trigar ben bé dos mesos a tenir un pes prou bo perquè la pediatra i la infermera ens deixessin respirar. Dos mesos de cansament, de llet materna i de llet artificial, de teta i biberons, de sentir-me molt sola quan la baixa de l’A es va acabar, quan els meus pares van tornar cap a casa seva, quan l’A marxava els matins a treballar. Amb aquesta pressió, qui es podia relaxar? Qui es podia enamorar?

També hi havia moments bons, evidentment, però avui em vull centrar en els baixos, perquè no se’n parla. Avui he llegit un article sobre la imatge que projecten les famoses del seu postpart estupendo, maquillat i pentinat, i per això he volgut escriure una mica. Perquè la gran majoria de fotos que veuràs per internet són de dones fantàstiques, arreglades, depilades, maquillades, pentinades i amb la casa endreçada que estan en un núvol envoltat d’arcs de Sant Martí. Qui sap, la seva vida potser realment és així, però estic bastant segura que serien una excepció. Perquè hem d’assemblar-nos a elles? Qui diu que hem de ser com elles, i no com la veïna que veiem cada matí baixant l’ascensor amb el cotxet, o el portabebès, amb unes ulleres fins les galtes, una taca de llet agra a la samarreta i un monyo fet ràpid que surt un moment a estirar les cames amb l’excusa d’anar a comprar el pa?

Parlo des de la meva pròpia experiència, tot i que estic segura que no s’allunya molt dels postparts d’altres mares que conec. Si a sobre de tota aquesta pressió, necessària perquè el Damià no estava bé, encara m’hagués estat sentint obligada a estar perfecta, sense ulleres, pentinada, feliç i radiant, i amb forces de superwoman perquè casa nostra estigués lluent, tot encara hauria estat més difícil, més dur, més cru.

No estàs obligada a recuperar-te ràpid físicament, de fet, no estàs ni obligada a recuperar-te. No estàs obligada a estar feliç, no estàs obligada a somriure a la càmara, no estàs obligada a ser perfecta. Hi ha tantes emocions que no coneixies que entren i surten i et regiren i et fan treure les entranyes com qui gira un mitjó, que és possible que ja no et reconeguis, que t’hagis de tornar a trobar. I a sobre, has d’estar perfecta?

L’únic consell que donaria a una mare en ple postpart, és que parli amb el seu voltant, del que va bé, del que va malament, que si té un dia dolent l’expliqui a les seves amistats, a la seva parella, que es tregui el pes de sobre, que comparteixi el malestar, que no tingui por de demanar ajuda, suport, i que es permeti estones de cuidar-se a si mateixa, d’estar amb ella mateixa.  Els primers mesos solen ser durs, és esperable que ho siguin. Potser no ho hauràs vist enlloc, però passa, existeix, el puerperi no són els pares, i no (o no sempre) dura només 40 dies.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s