Somriures adolescents

Doncs l’altre dia vaig quedar amb un noi. Era simpàtic, graciós i realment era molt guapo i vaig estar molt bé amb ell, era agradable. Que i què? Doncs res, no vaig sentir res, ni tan sols quan em va fregar la mà quan em va passar el seu sucre pel cafè. Res. I el fotut és que pel que després hem tornat a parlar he entès que ell si que va sentir alguna cosa. És que… collons. Perquè no em puc enamorar d’ell i ja està? És maco, simpàtic, amable, un bon noi, amb cultura i treballador, i graciós, podriem estar bé! Però no, no n’estic enamorada. No, no no, què dius, intentar-ho? No, m’estaria mentint a mi mateixa i a ell, que seria pitjor perquè li faria mal, que al cap del temps l’acabaria deixant! No vull jugar amb els sentiments de ningú. Començant pels meus. No si no pensis que no m’ha passat pel cap d’embolicar-m’hi, de provar a veure si el “roce” fa el “carinyu” i a veure si em pogués deixar enamorar per ell. Però no no, què va. Si d’entrada no sento res no podria funcionar. Es que… coi, jo em vull enamorar!! Sentir allò dels calfreds, els nervis, la il·lusió, els somriures adolescents, les abraçades, els petons que et fan parar al mig del carrer… No poder deixar de pensar en algú… Sí és veritat em poso tonta només de pensar-hi. Imagina’t quan hi estic de veritat. Fa tant de temps que no ho he sentit tot això. Fa un temps vaig trobar algú que hauria pogut ser l’home de la meva vida. Era intel·ligent, divertit, viatjat, amb uns valors molt semblants als meus, amb ganes de menjar-se el món més del que ja havia fet, encantador, apassionat. Em va enlluernar, encisar, enamorar… Doncs no va passar res més que una nit de petons i moltes abraçades perquè és d’un altre continent i sabia des d’un principi que se’n tornaria anar. Ara em penedeixo tant de no haver anat més enllà del que vam tenir… Tenia por de patir quan marxés ell i em vaig controlar. Ara m’ho retrec de tant en tant. Quan m’en recordo d’ell, quan hi parlo pel xat. Què hagués passat si m’hagués tirat a la piscina? A vegades em passa pel cap la idea de deixar-ho tot algún dia i anar-lo a buscar. I anar fer la volta al món amb ell, conèixer el seu país, el seu continent. Sí, jo m’he dit ja moltes vegades que perquè no fer-ho?, però aleshores em gestiona la raó i em pregunto, i si no funciona i si allà descobreixo que ell no és com em pensava i jo no sóc per ell? Però bé…  molt em temo que aquesta és una altra història a la que hauria de renunciar. A tu com et van les coses amb l’Alex?

Anuncis

5 pensaments sobre “Somriures adolescents

  1. Somriures adolescents? Vols dir d’aquells tan repetits, tan estudiats, tan entrenats digitalment?

    Perdó per l’off-topic.

  2. Aquest cap de setmana ho comentava amb un amic: és una putada, però de vegades trobes la persona adequada, la persona perfecta per a tu, peeeerò no te n’enamores. I llavors vas, i t’enamores de la persona menys adequada que et podries anar a trobar. Ja sigui perquè saps de bon principi que et farà mal, o perquè viu a un altre continent. És fotut. Però estic d’acord amb tu que no es pot caure en creure que “el roce ja farà el carinyo”, i esperar si amb una mica de sort t’acabes enamorant. Tot i que és temptador, de vegades (sobretot quan no et creus capaç de tornar-te a enamorar). Però bé, les coses clares i la xocolata espessa, sempre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s