La diminuta Clara en una foscor descomunal

Explica la història que en una habitació mitjana en una casa gran hi havia una nena petita que es deia Clara i tenia uns cinc enormes anys. Era també una nit fosca com totes dins el tou llit de cada persona de la família.
De sobte la Clara es va despertar per culpa d’un somni que havia tingut. Havia somiat que es bevia un enorme got d’aigua fresca amb menta. Pensant en aquest somni es va adonar que tenia set, molta set. Dins el seu cap va començar una potent batalla entre la seva set i la seva por. Una part d’ella volia baixar a la cuina per omplir un got d’aigua fresca, l’altra volia quedar-se dins el llit perquè tenia massa por de la foscor.
Així doncs, va decidir quedar-se estirada esperant que la set passés. Però no va aconseguir adormir-se de com era de forta la necessitat de beure aigua i de com de pastosa tenia la boca.
Aleshores va prendre una decisió determinant.
Amb un gran esforç la Clara va treure el peu dret de sota l’edredó, i després l’esquerre i els posà els dos al mateix temps al terra. Va dubtar una mica i finalment es va apropar a la porta i la va obrir de bat a bat. La llum que entrava del carrer des del finestral retallava la seva silueta i els seus peluixos tenien una magnifica vista de la Clara a contrallum i tot i que era petita, de cop semblava que hagués crescut fins al cel.
El que va veure davant d’ella la va frenar per un moment. Una immensa casa de playmobil que una de les seves germanes grans no havia desat li impedia el pas. Per un instant va passar per la seva ment la idea de tornar al llit, però la set va ser més llesta i la nena amb un gran esforç, grunyint una mica contra la Clàudia i els ninotets de la casa en miniatura, la va empènyer poc a poc amb tot el seu cos i finalment va poder sortir de la seva habitació.
Va continuar el seu camí cap a l’escala a través del passadís però arribant a la meitat va trobar-se un puzle de setze peces 20×20 que calia endreçar dins el seu quadre per poder passar. Va començar a muntar-lo però com que no estava acostumada fer puzles va començar a preocupar-se una mica perquè va pensar que no arribaria mai de la vida a la cuina. Començava a defallir, perquè la son, la set i la foscor li feien perdre de vista el seu objectiu. Sentia que no ho aconseguiria mai, que es quedaria estirada allà al terra fins que es moriria de la set i llavors al matí la trobarien i l’haurien d’enterrar al jardí al costat del Miau el gat que s’havia mort l’estiu passat.
Però mirant al final del passadís en la seva lenta agonia va veure una orella del Dudú, el seu OPE (Osset de Peluix Estimat), que es movia i li deia a la Clara de ser valenta i continuar, que calia arribar a la nevera per agafar l’ampolla d’aigua. La Clara que es va sentir millor, va aconseguir casar totes les peces del trencaclosques amb penes i treballs, perquè les peces no eren fàcils de moure amb unes mans tan petites, passats uns quinze cotxes pel carrer de baix.
Com que no es volia sentir sola, el Dudú es va aixecar i va acompanyar-la en aquest tortuós camí que ara ja podria compartir amb algú. Va arribar a la vora del primer graó de l’escala. L’arquitecte que l’havia dibuixada no havia pensat en els nens que hi anaven a viure i els graons eren realment massa alts per la Clara i la barra per agafar-s’hi massa ampla per posar-hi la mà.
En Dudú li va xiuxiuejar a l’orella per dir-li que era allà amb ella per ajudar-la i la Clara es va sentir més segurar. D’un en un va baixar els vint graons d’aquella horrorosa escala, a vegades asseguda, a vegades baixant d’un en un sempre amb el  peu dret pel davant.
Per fi va arribar al menjador i va començar la ruta directa cap a la nevera de la cuina. Va córrer ràpid, molt ràpid per què la foscor no l’atrapés per menjar-se-la amb patates. Fent un esprint final va tocar la porta de la nevera i amb música de campiona sonant-li a les orelles, va obrir la porta de bat a bat i la llum que sortia del frigorífic vermell va banyar-ho tot.
Va inundar-se la cuina de tanta claror i la Clara es va sentir totalment alleujada. Ja no tenia por.
La nit no havia acabat encara però. Tenia els braços massa curts per atansar l’ampolla d’aigua que tant desitjava. Va pensar durant uns vint segons ben llargs què fer. No tornaria ara a la seva habitació, després de tot l’esforç que li havia suposat arribar a aquell moment!
Va buscar llargament fent servir la seva visió perifèrica ampliada per la cuina i finalment els seus ulls es van clavar sobre la cadira més alta. La Clara es va apropar, va agafar les dues potes de davant, una a cada mà, i va decidir que després d’haver travessat la foscor, empès una enorme casa de playmobil, i baixat la gran escala, arrossegar una cadira no seria tant difícil.
Fent aquest últim esforç, va aconseguir empènyer la cadira fins a la nevera que havia deixat oberta. Va pujar-hi, va estirar el seu bracet i va agafar la Ampolla d’aigua. La va obrir gloriosament, la va apropar a la seva boca i finalment, després de tot l’esforç i les dificultats, l’aigua va lliscar entres els seus llavis i la seva gola i la set, per fi, va passar com un mosquit davant la Lluna.
Estava realment esgotada i abans de tornar a la seva habitació va voler descansar una mica en el sofà de flors de la seva mare.
Al matí, a l’hora de l’esmorzar, la ma dolça de la seva germana més gran la va despertar per demanar-li què feia dormint a baix a la sala d’estar.
Anuncis

Un pensament sobre “La diminuta Clara en una foscor descomunal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s