Inalteracions.

Obre els ulls, i el primer que veu és un ratolí que passeja per damunt el seu llit.
No s’altera. Ja fa anys que no ho fa.
Perquè tot li importa ben poc.

El dia que a la casa del costat va volar el teulat a causa de la gran ventada i es va quasi endur mitja vida del seu amic i veí, res de res. La seva cara, el seu posat, el seu semblant, no es van immutar.

Quan el seu primer fill que feia anys que buscaven, ella impassiblement, ell amb tota la il·lusió del món, només una petita unça de dolor a causa del part va aparèixer en la seva cara. A part d’això, res. La seva parella restà preocupada. Ell tenia la ferma idea que tenir un fill la trauria de l’apatia. Però no, tot continuava igual que des de feia tres anys. Fred, molt de fred.

Ni un riure, ni un plor, ni una sorpresa, ni tan sols “ecs, quina pudor”, o “quina calor… no trobes amor…?”.

Així que el ratolinet,va començar a rosegar el llençol blau, poc a poc, però sense pausa. Va fer un forat i va entrar sota el llençol.

Ella restava immutable.

El ratolí, decideix rosegar-li una mica el dit, a veure què passa. I comença.

Ni es mou. “Carai la tia. Si fins i tot Gulliver hagués sentit aquesta pessigadeta.”
És que era un ratolí de biblioteca.

Va decidir de provar llocs més sensibles.

El peu, la cama, la cuixa, el dit gros, el dit petit. Però res de res.

El ratolí que fins i tot havia llegit llibres d’anatomia femenina, se’n va empescar una de bona. “A l’entrecuix alguna cosa ha de sentir!” Així que dit i fet, s’hi va apropar…

Primer molt lleument va fregar una mica el morro. Res.
Va clavar una miqueta les seves dents. Res de res.
La cua la va fer passejar amunt i avall. Tampoc.
Es va cansar i va fotre queixalada total. Pedra, gel. Res a fer.

Es va passejar amunt i avall del cos de la noia, intentant saber en quin punt podria pressionar perquè aquesta noia s’alterés mínimament…

Després de molt i molt pensar, una idea li va il·luminar el cervell de ratolí.

Es va acostar cap al pit esquerre i va buscar el cor. El va sentir bategar molt lleument i lentament, és el que té fer-se vegetal voluntàriament.

Queixalada a queixalada, va fer un forat que l’aproximava cada cop més al cor. Ho havia estudiat bé per no trobar-se una costella pel mig que el fes tornar a començar. I finalment, va arribar-hi.

“Si això no funciona, definitivament ho deixo córrer, aquesta noia és un pedrot!!”

Va reunir totes les forces que li quedaven, va calcular l’angle per poder provocar la reacció més bèstia que es pogués imaginar i txac! va clavar les seves dents al cor latent de la dona congelada.

Va sortir corrent a la superfície a veure si la cara havia canviat en alguna cosa.
Res.

I va marxar. Les altres persones eren més fàcils. Només aparèixer ja marxaven tot espitoses.

Però s’havia perdut un detall.

Al coixí de color blau, ben petiteta, a prop de la cara,
hi havia una rodoneta humida provinent
de l’ull impassible de la dona inalterada.

Anuncis

2 pensaments sobre “Inalteracions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s