Remolins

– I com és?
– Que com és?
– Sí…

(pausa)

– Comença amb alguna cosa que de cop et fa clic al cervell i et fa recordar el que no vols recordar. Sentiments basicament. Aleshores se’t fa un nus enorme a la gola i fa mal. Aquest mal es trasllada al fons de la boca, on s’acaba el paladar. On hi ha les angines. No se com dir-t’ho. Un remolí format per allò en que havies pensat s’apodera del teu cervell i per un moment sents que et pots morir de com pesa. I respires fort perquè no tens prou aire per treure fora tot el que tens. Potser les llàgimres salten i fan mal. I si tens sort i t’adones a temps de tot això, tu mateixa amb la raó ho atures, ho controles. Ho canalitzes. I hi segueixes pensant una mica, però res s’apodera de la teva ment. Tot i així, durant una estona, tens por.
– De què?

(pausa)

– De que tot i intentar-ho no ho controlis i passis una altra vegada una de les pitjors nits de la teva vida.

(pausa)

– Plorant?
– Oh, no només plorant. Morint. Volent-te morir. I tu sense morir-te. Plores i ofegues els crits per què no et sentin i per no sentir-te. I vols una abraçada molt forta, molt forta. D’aquelles que arriben al moment oportú, d’aquelles que et salven. I no arriba perquè estas sola. Al llit. Tu i la teva… buidor. T’adorms i sembla que el descans arriba, però al matí et despertes i tot segueix més o menys igual. Però la situació ja està controlada, així que no expliques a ningú la nit passada. En la ment la petita maquinària encara gira fent-te sentir una mica com a la nit.
– Sort que arribes a controlar-ho.
– No sempre es controla. A vegades el record és tan fort que és impossible fer-lo parar. Com aquest matí. quan m’has vist.

(pausa)

– M’he espantat molt, pensava que t’ofegaves. Desseguida he vist que et posaves millor. Però m’has donat un bon…
– És que sí que m’ofegava, sempre m’ofego. A vegades em marejo perquè l’aire no m’arriba prou bé al cervell.

(pausa)

– Et puc fer una pregunta?
– A veure.

(pausa)

– Què t’ho ha fet això avui?
– Una cançó m’ha fet recordar que no veuré mai més la persona amb qui havia de viure tota la vida.

Anuncis

Un pensament sobre “Remolins

  1. Això que tant bé has narrat, passa.I és terrible.Tu ho has contat i jo no en sé, m’hauria de posar en la situació./ I et ve com una guspira que se’t enganxa al cervell i ja pots fer que no s’apaga. …………..Anton.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s