Solitaris. V

Al Jaume se li havia tallat la conversa de cop i volta.
La Laia va penjar evitant dir la veritat.

Al Jaume allò li va donar mala espina.
La Laia MAI agafa el tren perquè té cotxe.

La Laia va anar dient “merda, merda, merda”.
El Jaume es va quedar perplex.

La Laia recordava massa tot el que havia passat.
El Jaume s’en començava a fer una lleugera idea.

El Jaume i la Laia havien tingut una nit moguda.
La Laia i el Jaume havien begut una mica massa.

I aquell era el resum que en podriem fer en aquest moment en que poc coneixem al Jaume i a la Laia. Amics, més massa alcohol, més una idea morbosa i lasciva que inclou espaguetis amb xocolata, donava com a resultat una nit de sexe desenfrenat que acabaria en el moment en que la resta de gent arribaria al mateix megallit de matrimoni per dormir.

Però la situació és una mica més complexa. Inclou més factors. Més marro. Més tela. Més tomàquet.

No era la primera vegada, i encara menys la última, que el Jaume i la Laia s’enrotllaven. De fet cap dels seus amics no entenien perquè no donaven el pas definitiu cap a una relació normal.

El Jaume i la Laia es van conèixer dins la primera era de la febre dels xats, abans de l’existència del primer messenger prehistòric que no tenia ni fotos ni sons ni plus. En la era més antiga on no exisitia el facebook, ni el fotolog, i potser tampoc els blogs.

Ell era, un nom ben original, el James, i ella, un nom gens recorrent, la Carpediem_15. Van xerrar i xerrar durant moltes hores, quedaven en veure’s, bé, “veure’s” al xat cada tarda a les 17:18, menys el dijous i caps de setmana.

Vivien una rutina gloriosa en que el millor moment del dia era l’instant en que es veien el nom l’un de l’altra a la llista de connectats i el moment en que es deien “hola!! ^^”. No savien com eren, ni on vivien, ni realment les seves edats. Tot i que jo ja us puc avançar que ella en tenia 15 i ell 17.

S’entenien a la perfecció. A ella la fascinava el misteri. A ell que una noia tan jove, perquè si que savia que era més petita que ell, pogués ser tan madura i tenir unes idees tan poc corrents.

Una vegada el modem de la Laia, un d’aquells que feien tant soroll, es va espatllar. Va ser una catàstrofe. Van trigar tres setmanes a canviar-lo. Encara no tenien mòbils, no s’havien donat les direccions de casa, encara menys els telèfons, no tenien com contactar. El Jaume es va connectar al xat día sí día també a la hora concertada de sempre. La Laia no ho volia explicar a ningú i per això no va demanar a cap de les seves amigues el favor de poder-se connectar al seu ordinador perquè pensava que s’enriurien d’ella, perquè era el seu secret més preuat, perquè un secret és un secret.

Així que durant aquelles tres setmanes el James no entenia res, la Carpediem_15 desesperada imaginava les pitjor situacions. Ell enfadat no volent saber res d’ella mai més, perdre el seu amic per sempre, no tornar a trobar-se mai…

Fins que el modem nou va arribar.

La Laia va poder entrar al xat a les 17:19. El Jaume hi era. Es van abraçar ciberneticament, la Laia es va desfer en disculpes, el Jaume li deia que havia patit molt perquè no savia què podria haver passat. Per evitar una nova situació així, van decidir donar-se les direccions de casa per poder enviar una carta en cas de no poder contactar durant una bona temporada.

Va ser aleshores que van descobrir què eren.

Veïns.

Ella vivia al 5è primera, ell al 4t segona. Del número 31 del carrer Salut.

En el moment en que es van llegir les direccions hi va haver un silenci virtual molt gran. Durant cinc segons eterns no va passar res. La Laia no s’ho va pensar.
Es va aixecar, va obrir la porta de la habitació, va córrer pel passadís a la velocitat de la llum, es va mirar d’una revolada al mirall, va agafar les claus del pany, va obrir la porta, la va tancar, va baixar les escales, es va plantar davant la segona porta, i va picar al timbre.

El Jaume es va quedar congelat davant l’ordinador. La Carpediem_15 encara estava a la pantalla, i havia sonat el timbre, sí, però no savia si volia obrir. Era massa extrany que una persona pogués ser a dos llocs al mateix temps. Feia por.

S’ho va pensar una mica. Sí, no, sí, no, perquè sí? i perquè no?

Perquè no?

Anuncis

3 pensaments sobre “Solitaris. V

  1. hmmm senyor, o senyora anònim…si et conec… qui ets?i si no et conec… seria un plaer que et presentessis…jugant amb bcn…jugant amb… tgn?? és que no se què vols dir…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s