Yasmina Capó

Els meus arquitectes.

Yas — Sun, 20 May 2012 13:24:27 +0000

Els meus pares són d’aquestes persones que han hagut de marxar a un altre país per poder sobreviure. Han deixat enrere els seus fills, ja adults, sabent que ens podien, més que menys, deixar-nos fer sols. Han deixat enrere una vida, una feina, que no els satisfeia i que ens escanyava economicament i personal, que de fet els ensorrava. Han tingut l’oportunitat de fer la feina per la qual es van formar, i encara es formen, en un altre país. Han marxat per poder alliberar-se de coses que aquí els pesaven massa. I tot i així tant a ells com a nosaltres ens ha fet mal aquesta esparracada injusta. Després de tots els esforços posats en poder viure bé aquí, se n’han hagut d’anar.

Es van esforçar, tal i com diu la segona meitat de la cançó, per tenir una casa on hi capiguéssim tots, un gran menjador. Una casa amb un pati que ara te una olivera i un llimoner on abans hi havia un gronxador, i tenim un veí manobre que és un catxondo i de petits al carrer hi celebravem el Sant Joan. Però sobretot, sobretot, ells ens han fet com som, sabem dir no quan pensem i desitgem que no, i ens han deixat fer sols per equivocar-nos i aprendre, però també perquè descobrissim que ho podiem fer sols. I s’han equivocat, en més d’una ocasió, però qui no s’equivoca? Hem crescut sans, vius, independents, desitjant sempre aprendre i anar endavant. Encarant dificultats i abraçant-nos sempre que ha fet falta. Els meus arquitectes, els meus constructors, ho han fet prou bé, ells van posar les bases, ens han ensenyat com es fan servir les eines, i quan ens tornem a equivocar hi tornaràn a ser per donar-nos l’empenta que ens aixequi.

Amb els anys aprens
que tenir un bon pla
és l’única manera
de poder reduir el marge d’error.

Tu t’hi estàs fins tard calculant-ho tot.
I malgrat la son,
un esforç per escriure el que penses
tant senzillament com pots.
Però no hi ha prou café
per desvetllar-te tanta estona.
I els ulls es van rendint,
tu ni te n’adones.
Dorm, arquitecte, dorm,
que el que estas intentant
és del tot impossible.
i que no depén de tu,
hi ha un projecte
que no es pot preveure.
La vida la fa cadascú.

I una casa on hi capiguem tots,
un espai amb cuina-menjador.
I deixar que a la tarda entri el sol,
i finestres de 4×2.

I que tingui sentit de l’humor,
i un saber-se triar bé els amics,
i un caure que el faci més fort.
I la força per saber dir no.

I un jardí on s’hi pugui ballar,
un portal que convidi a passar,
i un veí, un catxondo mental.
I una taula al carrer per Sant Joan.

I que et diguin que ho has fet preu bé.
I que visqui el que tu no has pogut.
Fer-lo llest, que no tingui mai por.
I saber quan deixar-lo fer sol.

Quan algú et defensa d’un atac inexistent

Yas — Sat, 25 Feb 2012 23:08:33 +0000

Tot i que el que escric aquí sempre està influït per les coses que visc i que sento no acostumo a parlar de coses concretes que em passen, però avui faré una excepció.

Aquesta setmana m’ha passat una cosa molt estranya. Tot va començar dimarts quan una noia que seguia al Twitter va fer un post al seu blog en el qual donava la seva opinió negativa sobre el nou disc dels Amics de les Arts. Fins aquí tot bé, cadascú té dret a opinar el que vulgui sobre qualsevol cosa. El cas és que la crítica que en va fer estava lluny de ser constructiva, era una crítica feta amb mala baba, amb gens de respecte per la feina feta, poc argumentada. En fi, no em va agradar i vulguis que no a mi que m’agraden molt Els Amics de les Arts, doncs em va tocar molt la fibra que els critiqués tan durament. Només diré per resumir que cada poques línies hi sortia l’expressió “és una puta merda” o variants.

Total, jo li vaig deixar un comentari dient-li que no m’agradava el to que havia fet servir. Com que em va molestar bastant no vaig poder evitar tenir una discussió “en públic” amb ella pel Twitter. Una mica tens tot, vaja. I jo creia que aquí havia acabat.

Doncs no. Dijous rebo una menció al twitter de la noia que havia escrit el post dient-me que demanés al meu “sobreprotector” que deixés de molestar al blog, perquè ella no tenia res en contra meva. Vaig al·lucinar. “Quin sobreprotector? De què parles?”

Vaig tornar a entrar al post i em vaig trobar a un anònim que, resumint-ho molt, havia tingut la idea retorçada que el post havia estat fet pensant en ofendre’m a mi i havia deixat diversos comentaris dient-li a ella que estava molt malament el que havia fet, que “sou amigues” (ni ho erem, ni ho som). Us juro que a mi no se m’hauria passat pel cap en cap moment que el post estava fet per molestar-me a mi.

Total. Que hi ha hagut algú per internet que em segueix pel Twitter, que ha tret conclusions equivocadíssimes i ha muntat un pollastre en el blog d’una persona a qui ni li vaig ni li vinc. Finalment, m’ha portat més maldecaps i m’ha molestat més aquest anònim defensor que el tema de la crítica inicial. A més que jo no necessito que ningú em vagi defensant pel món. No acostumo a demanar als altres que em treguin les castanyes del foc!

No és estrany que una persona que no conec, o potser sí, ves a saber, s’hagi dedicat a perdre el seu temps defensant-me d’un atac inexistent? Que hagi tret conclusions equivocades i no vulgui sortir a la llum? És probable que exageri però darrere de coses així no s’hi amaguen fixacions i obsessions? Si aquesta persona fos amiga meva, no m’hauria dit alguna cosa sobre el tema?

Tot això ho explico perquè donat que no sé qui és la persona en qüestió, m’agradaria dir-li el que ja he dit, que no cal que em defensi, que abans de decidir que una cosa em molesta, em pregunti, i sobretot, que no faci aquestes coses anònimament. Els anònims són inquietants, sempre he preferit que la gent vagi de cara.

He estat a punt.

Yas — Thu, 16 Feb 2012 21:59:23 +0000

He estat a punt de venir a buscar-te.
Venir a saludar-te
i amb un petó
preguntar-te “Què tal?”.

De venir a veure’t
i amb un somriure informar-te
que no tinc res planejat,
“Fem un cafè aqui al costat?”.

De seure al bar
i durant una estona
tenir aquell silenci
de “Quant fa que no ens hem vist?”.

De mirar-te tota tonta
sabent que el llit ens espera
com a cada final,
després d’una peli i un vi
“i que bo que està el blanc”.

Però m’he dit que no,
que serà millor trucar-te,
posar hora i dia,
“la setmana entrant,
jo la tinc lliure,
a tu com et va?”.

Si em deixés anar

Yas — Tue, 31 Jan 2012 17:12:05 +0000

Si em deixés anar a poc a poc cauria en un pou fosc que m’és familiar.

Si tanqués els ulls i m’adormís durant hores i hores deixant-ho passar tot.

Si m’estirés amb la ment en blanc amb la vista posada en coses buides.

Si fós el mateix llegir que escoltar que mirar que menjar i tot tingués el mateix gust insípid.

Si deixés espetegar els fils que ho aguanten tot i endur-me una trompada,

em seria impossible continuar.

Però em segueixo agafant, segueixo desperta, segueixo omplint, segueixo posant sal quan cal.

I alguna cosa em diu que segueixi, em demana que no em rendeixi.*

M’estenc la mà cada matí per aixecar-me a mi mateixa.

Podent ser la meva pitjor enemiga, escullo intentar ser la millor.

M’estiro, i em punxo i em dóno una empenta cada vegada que el meu cos demana quedar-se estirat al llit.

*Alguna cosa-Gossos

Lots de vins i cava.

Yas — Fri, 20 Jan 2012 22:07:15 +0000

Es poden guanyar i rebre molts lots de vins i cava en aquesta vida. En sortejos, a la feina, a la tòmbola, pel carrer,a la ràdio, regalats per la cara i amb carinyo, en un súper, en un “rasca y gana”, en el sorteig del mercat de la ciutat, del “Carrefuá” o el Mao de la cantonada. Et poden tocar moltes coses gratis en aquesta vida, no seràn diners mai, però eh, unes ampolles de vi, una entrada a un concert o a una obra de teatre, o uns bombons no estan mai de més.

D’aquests lots de vins pots fer-ne diferents coses.

Pots guardar les tres ampolles i escollir una sola persona amb qui compartir-les, sense saber si després ell o ella també voldrà compartir íntegrament les seves amb tu.

També tens la opció de guardar-les bé fins que aparegui la persona adequada amb qui beure el vi i el cava. Ara, corres el risc de que la persona en qüestió no arribi mai o que arribi quan el vi ja s’hagi picat.

Abstenir-se de guardar-les i beure-les un sol. Beure sol no és recomanable.

Existeix la opció de no reservar les ampolles per ningú en concret. D’anar-les obrint a mida que vagis coneixent a persones amb qui et vingui de gust compartir-les. Una per persona, sense passar-se. No s’ha de donar massa d’entrada. Després ja es veurà si amb alguna d’aquestes persones hi voldràs compartir les entrades, els bombons o els concerts.

Pots organitzar un sopar amb els amics i compartir amb tots una vetllada simpàtica, divertida i amena regada amb el vi blanc o negre que tothom haurà posat dels seus respectius lots.

En tot cas, jo optaria per fer una barreja de les dues últimes opcions. Ni apostar tot a negres, ni a blanques, ni a cors, ni asos, ni com sigui que es fan les apostes als casinos. Optaria per anar vivint la vida i el que arribi com et vingui, i donar a petites i grans dosis a les persones que ens anem trobant pel camí, amics, amants, família, amors. Segons com, quant i què el teu cor et demani d’oferir.

Potser en un primer moment posaries tot el vi a la “parrilla” però després descobreixes que l’altra persona no ho vol o que a tu tampoc et venia tant de gust. Doncs alegra’t de no haver-ho donat tot d’entrada, perquè la ressaca encara hauria estat més dolorosa, llarga i insistent.

Els Amics de les Arts, ja tornen!

Yas — Fri, 20 Jan 2012 14:30:38 +0000

La portada del nou CD, amb una foto de l'Ibai Acevedo.

L’última vegada que vaig escriure sobre els Amics de les Arts va ser en ocasió del concert que ens van oferir el dia 7 de febrer al Palau de la Música. Ja fa quasi un any! Quin concertàs!!

Avui que publiquen la portada del segon CD, torno a fer-ho.

No sóc la persona més objectiva del món per parlar-ne, però tampoc crec que ningú que parli d’alguna cosa serà totalment objectiu, tampoc.

Acaben de publicar la portada del CD, amb una fantàstica foto de l’Ibai Acebedo, i la llista de noms de les cançons. En poca estona ha sortit un munt de gent dient que és genial (que trobo que ho és), i també evidentment ha sortit qui aprofitant la ocasió fa saber la seva opinió negativa sobre ells.

Trobo que hi ha moltes persones que s’han quedat només amb la primera impressió del grup. Lletres maques i senzilles que expliquen històries maques i senzilles i amb melodies poc elaborades, o poc cuidades.

No ho sé, jo no sóc músic i no sé fins a quin punt les músiques del Bed&Breakfast són molt complicades o no. El que sí que sé és que abans d’haver fet el Bed&Breakfast ja portaven un munt de feina feta a les espatlles. Que no van sortir del no res, que van picar molta pedra abans d’arribar a on són ara. Catalonautes, Roulotte Polar, Capsules Hoi-Poi i Castafiore Cabaret, són les seves maquetes que es poden descarregar gratuïtament a la seva pàgina web. Em pregunto quants dels que critiquen també han escoltat les cançons d’aquestes maquetes, que són diferents, són experiments, són noves maneres de fer les coses. Quants grups han escrit i gravat cançons quan cada un dels components estaven en un punta diferent del món? També sé del cert que cuiden tots i cadascun dels detalls, tant a les gravacions com en els directes, res queda a l’atzar. I que del que hi ha al Bed&Breakfast, al que trobàvem en directe als concerts amb la Bed&Banda al complet hi ha un pas musical molt gran.

Trobo que en general s’ha pensat que han sortit del no-res, tal com altres grups si que han fet, sense saber realment quina història duen a darrere. Història que no explicaré perquè a qui realment interessi ja sabrà com trobar-la.

Per altra banda, personalment necessito que els grups que m’agraden m’arribin i m’emocionin en directe. Això els Amics ho han fet. Des del primer concert fins a l’últim als que he anat, he tingut la sort de descobrir a cada vegada quatre nois entregats, emocionats, il·lusionats, atents a les emocions del públic i donant-li resposta, i sobretot molt agraïts. Si un grup no em dóna una mica d’això, francament, no tindria raons per seguir anant-los a veure en directe i molt menys pagant.

Encara no he escoltat res del nou CD, evidentment (el dia 24 surt el primer single i videoclip!), però intueixo que sorprendran a molts. Ja ho diuen a l’Enderrock d’aquest mes de gener: “Aquesta vegada no hi ha concessions com el Planeta Piruleta. No en reneguem, però hem fet un pas a nivell musical i de lletres, que també ens calia. Mirem d’explicar coses més crues sense escudar-nos amb bromes”.

Jo, com a fan empedreïda, com a bon Gomet Verd, ja els hi dóno tota la meva confiança. Crec que no em decebran. A tots ens cal evolucionar, i tots passem d’un estat a un altre d’un any al següent. Potser, ves a saber, em trobo més reflectida en aquest nou Espècies per Catalogar, que en el Bed&Breakfast que ja queda una mica lluny. Han passat una mica més de dos anys des que va sortir publicat i en dos anys passen moltes coses.

Per acabar vull afegir que trobo que la portada diu molt del que és el nou disc, sense haver-lo escoltat encara tot s’ha de dir. Directe, clar, una mica més distant que l’anterior, però sense deixar de ser càlid, i amb una nova volta de cargol. Us heu fixat que la part principal de la portada no són ells, si no el seu reflexe?

Actualització d’avui 20-01-2012:

Poques hores després que hagi escrit això, ha sorgit un link d’amazon.de on es poden, o podien (suposo que deu ser un error d’Amazon i ho acabaran retirant), escoltar 20 segons de cada cançó. Pel que sembla la cosa promet, molt. Amb 2’40 dels 50’93 que dura tot el CD, ja se’ns fan les dents llargues a molts i no podem esperar més al dia 14. Jo ja tinc unes preferides. Tot i que res es pot decidir fins el dia 14, quan tinguem les lletres i les cançons senceres a les nostres orelles i les nostres mans!

Pamparampam.

Yas — Tue, 17 Jan 2012 22:49:10 +0000

Pamparara, pampararaparapapa.

I així cantussejant dolçament acaba el dia,
entre paraules i repics de teclats.

Plàcidament es va tancant la porta de les dotze,
el llindar de l’hora d’anar a dormir.

La revolta de pensaments no s’atura,
mil coses al cap en fila i en desordre,
recapitules, endreces, deixes escapar,
i apuntes.

Et graves a foc els teus ideals,
les teves creences,
els teus principis, les teves opinions.

Et tatues per si mai perds el nord,
que la vida gira i continuarà girant.

Que cal aguantar l’equilibri,
que cal caminar, no defallir.
Que sense esforç la vida no compta,
que sense la baralla contra les adversitats
només pots fer que quedar-te al lloc on estàs.

Que demà sempre hi haurà un altre dia, i un altre, i un altre.

Que tindrem oportunitats per tornar a fer les coses,
si cacem les ocasions per fer-les per primer cop.

Es ralenteixen els minuts i canviem de dia,
en uns segons hem empès l’any una mica més endavant.

Per seguir posant un peu davant de l’altre,
per continuar la història que vas començar ahir,
per persistir en la vivència del temps que tens entre les mans.

http://www.youtube.com/watch?v=YIkX6dBEIqs

Mil ulls on mirar.

Yas — Mon, 16 Jan 2012 23:14:25 +0000

Un du un bigoti peculiar i un pes sobre les espatlles,
un altre és misteri i ganes de superar-se,
un que et fa riure,
un que t’emborratxa i et fa volar,
un que et sorprèn,
i un que te un somriure trencador,
el que està molt segur de tot,
el que no està segur de res,
el que viu a milers de quilòmetres d’aquí,
i el que amb un cop de cotxe d’unes tres hores ja el tindries aquí.

Perilles,
barbes,
cabells curts,
cabells llargs,
pantalons cagats,
pantalons ajustats,
mirades perdudes,
mirades fixes,
addictes a l’amor,
addictes a la llibretat,
vius,
i buits,
i plens,
i dubtosos,

Tots diferents
i nous a cada moment,
tots atraients,
tots inaccessibles,
tu tan àvida de viure
que no en vols retenir cap.

Minifaldilles i cafès.

Yas — Tue, 10 Jan 2012 16:03:24 +0000

Cafeteria climatitzada, cafès bullint a taula. Culleretes tintinegen dins la tassa. Cafeïna fluïda torniqueja al seu voltant.

Un abric blau elèctric penja d’una cadira. De l’altra una “chupa” de motorista. Flor de feltre i pegats de metallica i led zeppellin.

Mitges roses, minifaldilla texana, jersei de cotó. Llana gruixuda, pantalons desgastats, bamves amb aireació.

Ulls afamats es miren uns ulls afamats. Són a dins però són a fora. Saltant-se tota convenció social. Lliurant una guerra contra el fred en qualsevol portal de qualsevol carreró.

Què no vull, pel 2012

Yas — Sun, 08 Jan 2012 21:33:27 +0000

Avorrir-me (i que la vida no tingui gust).
Trencar-me (i punxar-me amb els meus propis trossos).
Ensopir-me (i tenir cada dia més tristor).
Patir-me (i oblidar què sóc i sofrir les conseqüències).
Emparellar-me (i lligar-me i fer nusos i no poder deslligar-los).
Encarcarar-me (i perdre mobilitat).
Hipotecar-me (i pertànyer per sempre a un banc).
Oblidar-me (i no saber on sóc).
Angoixar-me (i que vinguin els nusos que m’ofeguen a vegades la gola).
Cansar-me (i no voler viure prou).
Descolorir-me (i que tot es torni gris).