Quan algú et defensa d’un atac inexistent

Tot i que el que escric aquí sempre està influït per les coses que visc i que sento no acostumo a parlar de coses concretes que em passen, però avui faré una excepció.

Aquesta setmana m’ha passat una cosa molt estranya. Tot va començar dimarts quan una noia que seguia al Twitter va fer un post al seu blog en el qual donava la seva opinió negativa sobre el nou disc dels Amics de les Arts. Fins aquí tot bé, cadascú té dret a opinar el que vulgui sobre qualsevol cosa. El cas és que la crítica que en va fer estava lluny de ser constructiva, era una crítica feta amb mala baba, amb gens de respecte per la feina feta, poc argumentada. En fi, no em va agradar i vulguis que no a mi que m’agraden molt Els Amics de les Arts, doncs em va tocar molt la fibra que els critiqués tan durament. Només diré per resumir que cada poques línies hi sortia l’expressió “és una puta merda” o variants.

Total, jo li vaig deixar un comentari dient-li que no m’agradava el to que havia fet servir. Com que em va molestar bastant no vaig poder evitar tenir una discussió “en públic” amb ella pel Twitter. Una mica tens tot, vaja. I jo creia que aquí havia acabat.

Doncs no. Dijous rebo una menció al twitter de la noia que havia escrit el post dient-me que demanés al meu “sobreprotector” que deixés de molestar al blog, perquè ella no tenia res en contra meva. Vaig al·lucinar. “Quin sobreprotector? De què parles?”

Vaig tornar a entrar al post i em vaig trobar a un anònim que, resumint-ho molt, havia tingut la idea retorçada que el post havia estat fet pensant en ofendre’m a mi i havia deixat diversos comentaris dient-li a ella que estava molt malament el que havia fet, que “sou amigues” (ni ho erem, ni ho som). Us juro que a mi no se m’hauria passat pel cap en cap moment que el post estava fet per molestar-me a mi.

Total. Que hi ha hagut algú per internet que em segueix pel Twitter, que ha tret conclusions equivocadíssimes i ha muntat un pollastre en el blog d’una persona a qui ni li vaig ni li vinc. Finalment, m’ha portat més maldecaps i m’ha molestat més aquest anònim defensor que el tema de la crítica inicial. A més que jo no necessito que ningú em vagi defensant pel món. No acostumo a demanar als altres que em treguin les castanyes del foc!

No és estrany que una persona que no conec, o potser sí, ves a saber, s’hagi dedicat a perdre el seu temps defensant-me d’un atac inexistent? Que hagi tret conclusions equivocades i no vulgui sortir a la llum? És probable que exageri però darrere de coses així no s’hi amaguen fixacions i obsessions? Si aquesta persona fos amiga meva, no m’hauria dit alguna cosa sobre el tema?

Tot això ho explico perquè donat que no sé qui és la persona en qüestió, m’agradaria dir-li el que ja he dit, que no cal que em defensi, que abans de decidir que una cosa em molesta, em pregunti, i sobretot, que no faci aquestes coses anònimament. Els anònims són inquietants, sempre he preferit que la gent vagi de cara.